Hi ha albades en què se sap de cert que serem vençuts, en què tot s’ensorra, i únicament el consol de la llum sobre la pell ens farà caminar. Anotarem tristesa. Al llindar de la tardor, es barregen el ponent i la carícia minsa del gebre. Ens trobem descol·locats, a la recerca d’identitats perdudes. I tot d’una, el pelegrinatge infinit de la mirada. S’inicia el diumenge. Encetem la melangia, la lentitud de la brisa.
Comença a davallar setembre, i la Muntanyeta dels Sants és un altre indret força diferent. La coloma cerca els branquells per aixecar el niu, una llar de tardor al caliu dels trens dels milanta viatges dels dies. La Marjal fa una sentor melosa de fang. Un núvol blanquíssim ens eixampla les pupil·les. D’una rampellada, els agrons ressusciten el ruixim.
Aprenem a sobreviure assolint destreses. Defugim els bàrbars. El dolor no mor mai, hiverna cargolat entre els rierols de la sang, tortuga implacable. I de tant en tant, desperta com una fera en una rauxa acarnissada. La petita rebel·lió de la infantesa, inventar una existència, voler ser una altra, perquè, no se sap qui, ens assigna un personatge i una escenificació que potser no volíem, ni ens agrada.
La nit, sorprenentment, no habita les illes del ferro, destria la fosca i s’esdevé crepuscle de Reykjavík. Ens traurem de soca-rel la sofrença i amb tot allò farem històries i contes, però no tornarem a escriure mai més un vers.
Imma no se’n recorda de res, ella ja no hi és, tan sols un cos que no reconeix com a seu. Només té cinquanta-cinc anys però està confinada en una residència de vells, després d’un ictus cerebral deixà de ser ella. La infantesa retorna i ens deixa una mena d’enyorança tendra.
El món s’escau salvatge, perdem la humanitat, el raciocini, som violència. València inundada de banderes. Dones amb por. El cinisme i l’arrogància no coneixen límits. La meitat d’una espècie és perillosa per a l’altra meitat.
Els estadis abarrotats, els caus són camps de batalla. No hem sigut capaços de superar el primat que hi ha dins nostre. I alhora, les sales de música, de teatre, de pintura, de literatura, van buidant-se, ermots encesos de vida que fou. Practicar esport és fabulós, i tant que sí, així i tot, hem d’atrevir-nos a anar més enllà, a la recerca de l’ésser emotiu que potser encara ens batega, l’hem d’alliberar, i això serà possible si l’esforç és una mica més fondo. Conrear el teatre ens eleva per sobre de l’animalitat.
Però sempre se’ns arramba l’instant de l’optimisme, quan la boira s’esvaneix. Les possibilitats davant d’allò nou que hi guaita són infinites. I, sobtadament, sense saber com, som immunes al desencís, som la serenitat, perquè encara resten els jorns de la claror per viure, a més a més, podríem ser la salvació d’algú.
