Contes d’en Bosch 80. La hipoteca a final de mes

25 novembre 2017 01:00h

Primera part

Tot i el sou de funcionari i el d'auxiliar administrativa de la dona, a l'Arcadi li feia por comprar un pis en l'any 2005. En canvi, ella estava decidida.

—El daixonses, com es diu? L'Euríbor pot pujar i llavors ja veurem si ho podrem afrontar. A més a més, primer cal veure quines condicions ens posem per la hipoteca.

—I ara! Gens de traves —va dir Daniela. Es va fregar la mandíbula i va seguir—. Però, xe, si hi ha hipoteques per a tothom. Què passa? No n'hi haurà per nosaltres?

—Ara tot el món compra però si l'economia cau de morros, veure'm que passa.

—Hem de comprar-lo com més prompte millor perquè, amb els interessos tan baixos, aquest, l'altre i el de més enllà han comprat pisos i cases. Segur que nosaltres podrem pagar la hipoteca d'un dúplex. La veritat és que quan planxe no hi ha ni lloc on posar la roba. Ben mirat, a llarg termini, el pis també es revalorà.

A l'Arcadi se li van contraure les pupil·les. En acabat, va mirar el terra i va dir:

—Jo estic a gust ací. No em cal un pis nou.

—Que recabuts sou els homes. I a tu quan se't posa una idea entre cella i cella, no hi ha qui te la trega. Ets com una mula.

—Tu això de la falta de respecte a tothora ho tens per mà.

—Ai, pobre fill! No et cucaràs. Mira'l, no t'hauràs tufat? Què no veus l'oportunitat que perdrem, eh? Més endavant, tal vegada no podrem perquè potser canviarà la cosa.

—Crec que, si no ho planxes tot el mateix dia, l'assumpte de la roba se soluciona. Guaita, si arreglem el bidet i la cuina, el pis quedarà com nou. Escolta, si ens gastem els diners en un pis nou, com li pagarem els estudis al fill si vol anar a la universitat?

—Que perdrem l'oportunitat! No vull que em miren amb compassió sinó amb enveja.

—Fotre, quin rotllo! Ets conscient que la compra del pis ens retallarà llibertat i haurem de renunciar a algunes coses? Seràs capaç de suportar aquesta renúncia?

Alguna cosa li deia a ell que no tractés de dissuadir-la durant més estona. Tot plegat li va resultar impossible.

Quan per moments tot semblava que la dona ho deixava córrer, la qüestió va rebordonir. Ella es va posar tan farruca que per fi Arcadi va claudicar d'esgotament ostensible.

—En buscaré un en la zona de moda de la ciutat i amb bones perspectives per al futur. Ja veuràs què bonic i com t’agradarà —va dir ella.

Ell va fingir conformar-se quan van tindre el pis, situat a la vora d’un parc, a uns minuts a peu del centre. Per què s'estava esdevenint una fantasia perversa que no aconseguia desxifrar? Va dubtar just en el moment abans de signar les escriptures. La realitat fou que els dos primers anys no van tenir dificultats per a pagar la quota mensual i Daniela, embadalida, es va entusiasmar amb els cent quaranta metres quadrats i prou finestres, fins i tot dos a la teulada: llum, sol i espai. Encara que despertava l'enveja d'alguns amics, Arcadi no s'enorgullia del dúplex, gran en excés, ni desitjava mostrar opulència. Més aïnes semblava amoïnat pels impostos i com si sospités el que podria venir.

Amb la confiança dels interessos baixos, se superposaven els desitjos d'ella, que no es va conformar. Com que no es va acoquinar, desitjà canviar el cotxe. Encara com no van canviar els mobles, ja que poc després hi va haver una restricció de plantilla a l'empresa en la qual ella treballava. Per sort, no la van acomiadar, però va haver de conformar-se a treballar la meitat de la jornada.

Ja no podrien anar-se’n de vacances.

—L'Euríbor torna a pujar, cagondena!. El banc ens ha augmentat la quota de 600 a 700 euros al mes. Com m'he deixat atrapar amb la compra del pis i amb el parany dels interessos baixos! —va dir ell.

—Què podem fer?

—Aguantar-nos. L'única opció possible: no gastar tant. Quedar-nos a casa, quan arriben vacances, i privar-nos d'estar en una terrassa de la costa prenent una cervesa i xerrant amb amics. Adéu a algunes coses a què estàvem habituats. Impacient, em vas empènyer en la compra del pis.

—Què és això de no poder anar de vacances? Sempre hem d'anar cap endavant i segur que es podrà arreglar. Confie que es puga superar eixa desgràcia. Ja pagarem...

—Per l'amor de Déu! Si no podem pagar, el banc ens el pot embargar —es va lamentar una altra vegada i va encendre un cigarret. Però Daniela no li parava atenció—. Es remorejava que continuaran pujant els interessos. Qui s'anava imaginar que començarien a pujar de manera tan ràpida.

—Segur que les coses s’arreglaran. No ens poden fer això a nosaltres i a tanta gent que estarà atrapada —va dir ella. Es va fregar l’ull.

—Ens asfixiarem pagant una hipoteca per un valor molt superior al que ja mai no valdrà el nostre pis.

Puta mare, la hipoteca semblava complicar-se-li. Dempeus, amb les mans a les butxaques, va ataüllar pel vidre a fora cercant solucions, només les va entreveure com una ràfega a través de la finestra, però es van esfumar de seguida. S'hi va fixar en un Audi Q7 aparcat a prop. Quin cotxe tan preciós, mai no podria tenir-ne un així, prou tenia amb la hipoteca. Era evident que els propietaris d'eixos cotxes aguantaven millor les quotes bancàries.

Continuarà

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next