I
Bons parroquians va tindre aquell matí el cafetí del cubano. La flor de la guaperia, els guapos més guapos que campaven per València per mèrits propis. Tots els qui vivien a l’estil dels cavallers errants, per la força del braç; els qui formaven la guàrdia a les portes de les cases de joc; els qui portaven la secció de terror en la banca; els qui anaven vinga el tir o la ganivetada pels carrers sense entropessar mai, gràcies a immunitats secretes, amb la porta del presidi; tots allí, bevent a glops la copeta matinal d’aiguardent amb la gravetat dels bons burgesos que es centren en els seus negocis.
L’amo del cafetí els servia amb la sol·licitud d’un admirador entusiasta, mentres mirava de reüll totes aquelles cares famoses, i no faltaven xiquets del veïnat que curiosos aguaitaven per la porta, assenyalant amb el dit els més coneguts.
La baralla estava completa. Redéu! Era un verdader esdeveniment vore reunits en una sola família, bevent amigablement, tots els guapos que dies abans tenien alarmada la ciutat i cada dos nits intercanviaven tirs per Pescadors o pel carrer de les Barques, per a profit dels periòdics de noticies, més faena de les cases de socors i no més poca fatiga de la policia, que arrancava a córrer als primers rugits dels lleons que es disputaven el privilegi de viure a costa d’un valor més o manco reconegut.
Allí paraven tots. D’una banda, els cinc germans Bandullos, una dinastia que en mamar ja portava ganivet; que es va educar degollant caps de bestiar a l’escorxador, i amb una solidaritat estreta aconseguia que cadascun valguera per cinc i el prestigi de la família fóra indiscutible. De l’altra, Pepet, un rústic valentot que gastava sabates per primera vegada en la vida i que l’havia tret de la Ribera un amo de timba per enfrontar-lo als terribles Bandullos, que el molestaven amb exigències i tributs continus. I al voltant d’eixes eminències de la professió, una dotzena d’arrogants de segona magnitud. Gent que passava la vida penant per no treballar; guardians de cases de joc que estaven de vigilància a la porta des del migdia fins que es feia de dia per a guanyar-se tres pessetes; llops que no havien fet altra cosa que mossegar algun senyoret esquifit o espantar els municipals; mestres del ganivet, que posseïen colps secrets i irresistibles, encara que ja havien perdut el compte de les bufetades i pals rebuts en la vida.
Era una festa importantíssima, digna de ser anomenada de nit pels venedors de La Correspondencia, en no tindre «El crim de hui».
Anaven tots a menjar-se una paella al camí de Burjassot per solemnitzar dignament les paus entre els Bandullos i Pepet.
Els hòmens, quan són més hòmens, més seriosos per a guanyar-se la vida.
Què es guanyava fent-se una guerra sense quarter i batallant cada nit? Res. Que s’espantaren els ximplets i es rigueren els llestos, però, en resum, ni una pesseta. I els pares de família exposats a anar al presidi.
València era gran i hi havia pa per a tots. Pepet no es clavaria per a res amb la casa de joc que tenien els Bandullos. I els Bandullos li deixarien amb molta complaença que gojara en pau el que traguera de les altres.
I fent referència a qui eren més valents, si els uns o els altres, això quedava en l’oblit i no hi havia motiu per a esmentar-ho. Tots eren valents i anaven directes a l’objectiu. La prova era que després d’un mes de buscar-se, de mamprendre’s a tirs o faca en mà, entre esglais dels transeünts, corregudes i tancaments de portes, no s’havien fet ni un arrap.
Calia respectar-se, cavallers, i campar cadascun com poguera.
En intervindre per les dos parts amics excel·lents, es va arribar a l’acord.
Eixa bona harmonia alegrava l’ànima. I els satèl·lits dels dos bàndols es commovien en el cafetí del cubano en vore com els Bandullos majors, hòmens sensats, caraamples i ben afaitats, amb un cert aire monacal, distingien a Pepet i li oferien copes i cigarrets. Fineses a les quals responia amb grunyits de satisfacció aquell mosso riberenc, negre, cellut, eixut i com si estiguera cohibit en no vore’s amb espardenyes, manta i escopeta al braç, com anava pel poble a executar les ordes del cacic. Del seu nou aspecte només li causava satisfacció la cadena gruixuda de rellotge i un parell d’anells amb enormes «culs de got», distintius de la fortuna que li produïen una alegria infantil.
L’únic que en la respectable reunió podia estacar la pota era el menor dels Bandullos, un xiquet furó i insultador que abusava del prestigi de la família, sense més història ni mèrits que trencar el capot als municipals o colpejar el fanal d’algun sereno sempre que s’emborratxava, gestes que obligaven els seus poderosos germans a recórrer a les influències, i demanar a uns i altres que li taparen les favades que feia barata els seus bons servicis en les eleccions.
Ell era l’únic que s’havia oposat a les paus amb Pepet. I no mostrava ara, en un moment de concòrdia i d’oblit, la bona educació dels germans. Però els germans ja s’encarregarien de fer passar per l’adreçador a eixe animal roín que no valia ni mitja bufetada i que volia perdre als hòmens de mèrit.
Van eixir tots del cafetí, formant grup pel centre del carrer, amb aire de superioritat, com si la ciutat sencera fóra d’ells. Les parelles d’agents que es trobaven als cantons els van saludar somrient amb respecte.
Quina partida! Anaven tots seriosos, com si el costum de fer por els impedira somriure; parlaven lentament, escopint a cada moment, amb veu fosca i forçada, com si la tragueren dels talons, i es posaven les mans als pols, allisant-se els rulls i torcent el morro amb menyspreu compassiu a tot el que els envoltava.
Per un contrast capritxós, eixos bons mossos malcarats exhibien com a gala el peu xicotet. Gastaven botes de taló alt adornades amb repunts, la qual cosa els donava cert aire d’efeminació, i els pantalons estrets i les jaquetes ajustades, marcant protuberàncies musculoses o míseres armadures de pell i ossos en les quals els nervis suplien la robustesa.
N’hi havia que empunyaven garrots escandalosos o barres de ferro folrades de pell amb què colpejaven amb estrèpit l’empedrat, com si volgueren anunciar el pas de la fera. I n’hi havia que portaven bastonets fràgils o no es recolzaven en res, ja que tenien prou companyia a les anques, amb la faca de la grandària d’un matxet i la pistola del quinze, més segura que el revòlver.
Aquella desfilada de guapos es va detindre en tots els cafetins del trànsit a refrescar-se amb mitges lliures d’aiguardent, convidaven als policies coneguts que trobaven pel camí. I vora les dotze van arribar a l’alqueria del camí de Burjassot, on la paella ja bollia damunt dels sarments, faltava només que tiraren l’arròs.
Quan es van assentar a menjar estaven mig borratxos. Però no per això van perdre la seua gravetat fúnebre i menyspreadora.
II
Era gent que menjava a dos queixos i en no res ja es veia el ferro de la paella pels forats que les culleres obrien en la tongada d’arròs i el socarrat melós, el mos més exquisit de la paella.
De vi, ni en parlem. A un costat hi havia la bóta buida, exsangüe, estremint-se amb les convulsions de l’agonia. I les rodades eren interminables, passant de mà en mà els gots enormes, en el contingut negre dels quals nadaven els trossos de llima per fer més aromàtic el líquid.
A les postres, eixes cares van perdre una mica la màscara feroç. Es reia i bromejava, amb el cinturó solt per tal d’afavorir la digestió i vinga el rot.
Eixien a la conversa tots els amics que no hi eren per voluntat o per força. El tio Budell, que havia mort fet un sant després d’una vida de tro. Els Dolçainers, fugits a Buenos Aires per uns colps tan mal pegats que l’assumpte no es va poder arreglar ni amb la intervenció del mateix governador de la província. I la gent de menor quantia que era a Sant Agustí o Sant Miquel dels Reis, innocents que es van llançar a valents sense tindre primer bons protectors.
Redéu! Era una llàstima que hòmens de tant de mèrit hagueren mort o es podriren a la presó o a l’estranger. Aquells eren valents de veritat, no els d’ara, que són en la majoria uns morts de fam als qui la misèria els obligava a fingir ser valents perquè no tenien prou valor per a pegar-se un tir.
Això ho deia el Bandullo menut, el canalla que s’havia proposat alterar la reunió, punxant a Pepet, i a qui els germans li pegaven mirades severes per la seua imprudència. Quina criatura més provocadora! Amb xiquets no es pot anar a cap lloc.
Però aquell vil magrós no es donava per assabentat. Tenia mal beure i pareixia que havia anat a la paella només pel gust d’insultar a Pepet.
Calia vore-li la cara eixuta, d’una pal·lidesa lívida, amb aquella piga llarga i retorçuda, per adonar-se que el dominava l’afany d’impetuositat, l’odi irreconciliable que li lluïa en els ulls i li feia bategar les venes del front.
Sí, senyor. Ell no podia transigir amb certs guapos que no tenen cor, sinó estómac famolenc. Ruquerols que encara feien olor del fem de la quadra en la qual havien nascut i venien a destorbar a les persones decents.
Si la resta volia callar, que callaren. Ell, no. I no pensava parar fins que es vera que tota la guaperia d’eixos era mentira, tallant-los la cara i més.
Per fortuna, eren presents els Bandullos majors, gent sensata que no volia provocacions més que quan eren inevitables. Miraven a Pepet, que estava pàl·lid, mastegant furiosament el cigarret, i li deien a cau d’orella excusant l’embriaguesa del menut:
–No li faces cas, està bufat.
Però bona excusa era eixa per a una bèstia tan rabiosa. Es creixia davant del silenci i insultava sense cap por.
El que ell deia allí ho repetia a tot arreu. Hi havien molts mentirosos. Valents de mata morta, com els melons roïns. Ell coneixia un guapo que es creia una fera perquè l’havien vestit de senyor. Mentira tot, enredros. El molt fatxenda, fins i tot intentava presumir i li feia corrococos a Maria la Borriquera, la cordovesa que cantava flamenc al café de la Penya. Vinga! Ella es burlava del molt bèstia, tenia poc de mèrit d’enganyar-la. La xica es reservava per a hòmens de vàlua, per a guapos de veritat. Ell, per exemple, que estava cansat d’acompanyar-la per les matinades quan eixia del café.
Ara sí que no van valdre les insinuacions benèvoles dels germans majors. Pepet estava crescut, alçà el cos, poderós, amb els ulls espurnejant davall de les celles espesses i estengué el braç musculós i potent que era un verdader ariet.
Responia amb paraules que la ira tallava i feia tremolar.
–Això és mentira, mocós!
Però encara no havia acabat, un got de vi li anà directe als ulls, Pepet el tirà d’una sarpada i es ferí el dors de la mà amb els vidres trencats.
Llavors, es va armar… Les dones de l’alqueria van fugir a dins vinga el crit. Tota l’honorable concurrència va saltar de les cadires, furgant-se el cinto, i d’allí va eixir a relluir un verdader arsenal: llengües de bou, ganivets pesats i amples com de carnisseria, pistoles que es muntaven amb un soroll metàl·lic esborronador.
La reunió es va dividir immediatament en dos bàndols. A un costat, els Bandullos, amb faques, pàl·lids per l’emoció, però torcent el morro amb menyspreu davant d’aquells pobres que s’atrevien a emancipar-se. I a l’altre, envoltant a Pepet, tots, absolutament tots els convidats. Gent que havia suportat amb paciència el despotisme de la família bandullera i que ara veia l’ocasió d’emancipar-se.
Es van mirar en silenci uns quants segons, volent cadascun que començaren els altres.
Quins cavallers! La cosa no podia quedar així. Allí s’havia insultat a un home. I d’home a home no va res. Al cap i a la fi, renyir és d’hòmens.
Era una llàstima que la festa acabara malament. Però entre hòmens, ja se sap, cal estar a tot. Deixar lloc i que se les arreglen els hòmens com puguen.
Els amics de Pepet, que estaven en la glòria i es mostraven fers per la superioritat numèrica, es van col·locar davant dels Bandullos majors, tallant-los el pas amb els ganivets i les seues paraules.
En ocasions com eixa calia demostrar l’entranya de valent. Tenia igual que fóra el germà. Havia insultat i havia de provar sense ajuda aliena que tenia tant «d’allò» com de llengua.
Però les raons eren inútils. Estaven cara a cara els dos enemics a la porta de l’alqueria, davall d’aquella parra ben bonica, entre els pàmpols de la qual es filtraven els rajos del sol que dauraven les teranyines que embolcallaven els porrons de raïm.
El menut, estenent la mà destra armada amb una faca i cobrint-se el pit amb el braç esquerre, saltava com una mona, fent gala de l’esgrima presidiària depresa als carrerons del carrer de Quart.
Tots callaven. Se sentia el brunzit dels borinots en aquella tèbia atmosfera de primavera, el xiuxiueig de la séquia que hi havia a la vora, el murmuri del blat agitant les espigues verdes i el xerric llunyà d’algun carro, junt amb els crits dels llauradors que treballaven al camp.
Estava a punt de córrer sang i tots avançaven el bescoll amb malsana curiositat per opinar sobre la manera de renyir.
La bèstia maleïda no s’inquietava i seguia insultant. A vore! Que s’acostara aquell guapo i voria si li treia la tanda i li la tirava a terra en un no res.
I es va acostar! Però amb un valor primitiu, no amb l’arrogància del lleó, sinó amb la impetuositat del bou: baixant la testa dura, encorbant el pit musculós, amb l’impuls irresistible d’una catapulta.
D’una sarpada es va endur per davant, trontollant i desarmat, al menut Bandullo. I abans que caiguera a terra li va estacar la faca en un costat de baix a dalt, amb tanta força que quasi el va alçar en l’aire.
Va caure el xic i es posà les mans al costat, a la faixa esgarrada que sumava sang. I hi hagué un murmuri de sorpresa quasi semblant a un aplaudiment.
Mal pardal era aquell Pepet! Qualsevol es clavava amb un animal així.
Els Bandullos es van tirar damunt del germà caigut, tremolosos de coratge, i algun va demanar les armes amb desesperació, disposats a carregar-se aquell nombrós grup d’enemics i morir matant per a desgreuge de la família, que no podia consentir tal deshonra.
Però els va contindre un gest imperiós del germà major de la família, Néstor, les indicacions del qual seguien tots cegament. Encara no s’havia acabat el món. El que ell aconsellava i sempre eixia bé: paciència i mala intenció.
Al menut, pàl·lid, quasi exànime, tirant sang i més sang entre la faixa, el van portar els germans a la tartana, que esperava a prop de l’alqueria des que va portar de matí tot el que feia falta per a la paella.
–Arrea, tartaner! A l’hospital! On van els hòmens quan estan en desgràcia.
I la tartana es va allunyar vinga el vaivé que arrancava del ferit rugits de dolor.
Pepet va netejar la faca amb fulles de lletuga que hi havia per terra. La va rentar a la séquia i la va tornar a guardar amb tant d’afecte com si fóra una filla.
El riberenc havia crescut desmesuradament als ulls de tots els emancipats que l’envoltaven. I de tornada a València, per aquella carretera polsegosa, es llevaven la paraula els uns a als altres per a donar-li consells.
No calia tindre por a la policia. Entre guapos era de rigor el silenci. El menut diria a l’hospital que no coneixia a qui el va ferir. I si era tan vil d’intentar cantar, els germans li ensenyarien l’obligació de no fer-ho.
A qui havia de mirar des de lluny era als Bandullos que quedaven sans. Eren gent de perill. Per a ells la cosa important era pegar i, si no podien de cara, els tenia igual de traïció. Alerta, Pepet! Això no li ho perdonarien, més que pel germà, pel bon sentiment de la família.
Però al valentot riberenc encara li durava l’excitació de la lluita i somreia amb menyspreu. Al cap i a la fi, allò havia d’ocórrer. Havia vingut a València per a pegar als Bandullos. On parava ell, no volia més guapos. Ja havia assegurat a un. Ara que eixira la resta. A tots els arreglaria.
I com a prova que no tenia por, en passar el pont de Sant Josep i entrar tots a la ciutat, va amenaçar amb un parell de galtades a qui intentara acompanyar-lo.
Volia anar a soles a vore si així li eixien al pas aquells enemics. Així que, toqueu el dos i fins a l’altra.
Quins collons d’home! I la multitud fanfarrona es va dissoldre, ansiosa de relatar als cafetins i les cases de joc la caiguda dels Bandullos, i afegir, amb aire d’importància, que havien presenciat la facada terrible d’aquell valentot que jurava l’extermini de la família.
Bé deia el riberenc que no tenia por ni l’inquietaven els Bandullos. Només calia vore’l a les onze de la nit pel carrer de les Barques amb una confiança despreocupada.
Anava a la Penya a sentir a la seua adorada nóvia la Borriquera.
Mala pècora! Si resultava cert el que eixe xiquet insultador li havia dit abans de rebre el colp, a ella li tallava la cara, i després no deixava canya dreta en tot el café.
Encara li durava l’excitació de la brega, eixa ràbia destructora que el dominava després d’haver fet sang.
Ara, abans que li passara, havien d’eixir-li a la trobada els Bandullos, un a un o tots junts. Se sentia amb ànims de partir-los en redó amb el primer tall.
Ja parava per la pujada de la Morera quan va sonar un tret i el valentot va sentir un colp a l’esquena, al mateix temps que se li ennuvolava la vista i li brunzien les oïdes.
Redéu! Eren ells, que acabaven de ferir-lo.
Tirà la mà al cinturó i agarrà la pistola del quinze, però abans que girara la cara va sonar un altre tret i Pepet va caure redó.
Corria la gent, es tancaven les portes amb estrèpit, sonaven xiulits i més xiulits a l’extrem del carrer, sense que per això es vera cap quepis enlloc. I aprofitant el pànic, els Bandullos van abandonar el cantó que els protegia, avançant amb el ganivet a la mà cap a el cos inert, el qual van girar d’un puntelló, com si fóra un bolic de roba.
–Ben mort.
I per assegurar-se’n més, es va acatxar un vora el cap del mort, i es guardà una cosa a la butxaca.
Quan van arribar els guàrdies i es va amotinar la gent al voltant del cadàver, esperant l’arribada del jutge, es va vore a la llum d’uns quants mistos la cara moruna de Pepet el de la Ribera, amb els ulls desmesurats i vidriosos. I al costat del pols dret una escorxadura roja, de la qual encara xorrava sang.
Li havien tallat una orella, com als bous morts a la plaça.
III
El soterrar va ser una manifestació de dol.
Encara quedava sang de valent: la raça no acabaria tan prompte com molts creien.
Els amos de les cases de joc anaven en primer lloc darrere del taüt, com a protectors afligits del mort. I darrere, tots els balandrons de segona fila i els aspirants: morralla del mercat i de l’escorxador que esperava l’ocasió per a revelar-se i feia els assajos de guaperia anant a demanar alguna pesseta als billars o a les partides de menudalla.
Aquell festeig de cares insolents amb gorretes inclinades i rulls a les orelles feia apartar-se els transeünts, pensant en el gran colp que es perdia la Guàrdia Civil.
Quina batuda magnífica s’hi podia fer!
Però no, calia respectar el dolor sincer d’eixa gent que plorava el mort amb tota l’ànima, amb una ingenuïtat mai vista en els soterrars.
Era així com es matava als hòmens? Covards! Morrals! I després volien els Bandullos passar per braus! Que li hagueren tirat el fetge a terra barallant cara a cara… Ja que a això estan exposats els hòmens que valen. Però matar-lo per l’esquena i amb pistola per no acostar-se era una canallada que mereixia garrot. Morir a les mans d’uns roïns un xic que valia tant! Pareixia impossible que la premsa no protestara i que la ciutat sencera no es rebel·lara contra els Bandullos. I el fet de tallar-li l’orella? Mentirosos. Això està bé que es faça amb u a qui es mata de cara. En casos així cal guardar un record. Però, vinga! Quan no es pot presumir i només tenen motius per a avergonyir-se, irrita que es posen guardons. I el més trist era que, mort Pepet, el valent de veritat, el guapo entre els guapos, els Bandullos serien els únics amos. I les persones decents, que eren la resta, haurien d’ajuntar-se perquè els donaren les sobres i poder menjar. Tan tranquils que estaven emparats per aquell lleó de la Ribera que s’havia proposat carregar-se els Bandullos!
Els que més irritats es mostraven eren els neòfits, els aprenents que no havien estrenat la tea que portaven creuada sobre els renyons, els que no tenien encara categoria per a viure de la tremenda, però que sentien per Pepet la mateixa adoració que els salvatges davant d’un astre nou.
I tots ells, que pretenien fer por al món amb només un gest, ploraven en el cementeri al voltant de la fossa, en vore els terrossos humits que queien damunt del taüt.
I un home així, més ben plantat que el que va parar el sol, se’l menjaria la terra i els cucs? Redéu! Això partia el cor.
La xicalla esperava amb curiositat ansiosa les cerimònies típiques en eixos casos. Alguna cosa que demostrara a qui se n’anava que ací quedava gent que s’enrecordava d’ell.
Va sonar un gloc-gloc de líquid caient sobre la fossa plena. Els companys de Pepet, foscos com a sacerdots de culte terrorífic, buidaven botelles de vi en aquella terra greixosa que pareixia suar la corrupció de la vida.
I quan es va formar un bassal rogencós i repugnant, tota aquella germania del valor malaguanyada va agafar les tees i, d’un en un, van traçar en el fang creus furioses amb la punta del ganivet, alhora que remugaven paraules terribles mirant al cel, com si per l’aire hagueren d’arribar volant els odiats Bandullos.
Podia Pepet dormir tranquil. Eixos bergants rebrien les tornes… Si és que s’obstinaven a menjar-s’ho tot i no donar la part a les persones decents. Ho juraven!
I al mateix temps que els ganivets de la comitiva traçaven creus al cementeri, els Bandullos entraven a l’hospital, greus, estirats, solemnes, com si foren diplomàtics en una missió important.
El menut treia entre els llençols el rostre exsangüe, tan pàl·lid com el llençol. I únicament en la mirada hi havia una espurna de vida en preguntar amb gest mut als germans.
Devia saber alguna cosa del succeït de la nit anterior i volia convéncer-se’n.
Sí, era cert. El germà major, el més sensat de la família, ho confirmava. Qui atacara als Bandullos tenia pena de mort. Mentres visqueren tots, cadascun dels germans tindria l’esquena ben coberta. No li havien promés venjança? Doncs venjança feta.
Desembolicà un tros de periòdic i llançà damunt dels llençols un monyó fastigós cobert de coàguls negres.
El menut el va agafar traient dels llençols els braços amagrits, ofegant amb penoses raneres el mal que li feien les entranyes ferides en incorporar-se.
–L’orella! L’orella d’eixe lladre!
Serrà les dents amb dos mossos forts que va pegar al fastigós cartílag. I els germans, somrient complaguts en comprendre fins a on arribava la fúria del cadell, van haver d’arrabassar-li l’orella de Pepet perquè no la devorara.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
