Entrevista a Urbàlia Rurana

Urbàlia Rurana és una de les formacions més veteranes del panorama musical valencià. La integren Josep Sebastià (dolçaina, tarota i flauta), Carles Gil (mandolina, acordió, veu i arranjaments), Joan Buigues (baix i producció musical), Bernat Pelliser (bateria, tècnic de gravació i producció artística) i Toni Torregrossa (veu, guitarra, guitarró i coordinació). Es donaren a conéixer l'any 1990, amb aquell mític A la banda de migjorn. Des del començament, es van definir com un grup que apostava per la música tradicional valenciana i mediterrània. Han actuat per tot l'Estat i gran part de l'estranger –França, Itàlia, Suïssa, Portugal, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya o Anglaterra–, demostrant que la música no coneix fronteres. Altres títols són Rom i cafè, un disc de ritmes festius, potser el més popular, i Folk Nou, amb Primera Nota, un recorregut musical per tot el nostre domini lingüístic. Van seguir Sarau Mediterrani, que combina músiques d'arrel oriental, i Territoris amables (2002), en col·laboració amb el músic piemontés Maurizio Martinotti. Ara, després d'una llarga espera, Urbàlia Rurana torna amb força, la força De tornada a les ribes.

Han passat molts anys des de Rom i cafè i Folk Nou. Recorde que vosaltres vau ser un dels primers grups de música en valencià que vaig escoltar, quan encara anava a l'institut. Per què vau decidir, en aquell moment, formar un grup?

Els que vam formar Urbàlia Rurana veníem d'un altre grup dels 80, Cànem, que va enregistrar Cave Canem (Difusió Mediterrània, 1987), un treball premonitori del que passaria després als anys 90: que la música "amb denominació d'origen" buscaria essències ètniques i del folklore com a inspiració. Cap a l'any 89, o abans, la cançó valenciana, d'autor o popular, necessitava fer un pas cap al que sonava als festivals d'Europa, i nosaltres ja rebíem informació d'aquestes tendències. Volíem superar l'àmbit local/comarcal. Vam formar el grup i ens vam presentar a Barcelona, al III Tradicionàrius. 

La vostra és una música especial, amb una personalitat molt definida, arrelada a la terra, però alhora moderna, amb influències múltiples. Quins són els vostres referents o músics de capçalera?

No acabaríem mai de relatar les influències que tenim, perquè formem part d'una generació que, fins i tot abans de l'arribada d'Internet, ha pogut escoltar molta música de casa i de fora. En un primer moment, potser, el que més ens va impactar van ser les edicions de l'editorial discogràfica Guimbarda, on, entre molts altres, vam escoltar el profètic treball de riproposta de La Ciapa Rusa, liderada per Maurizio Martinotti, Tendachent l'archet que la sunada l'e lunga. Això i La Nuova Compagnia de Canto Popolare pel que fa a Itàlia. De França ens arribaven Malicorne i Perlinpin Folc, d'Anglaterra, la Oyster Band i Blowzabella. Més a prop teníem Oskorri (Euskadi), Milladoiro (Galícia) o Al Tall (País Valencià)... En diríem un centenar més, que ja se'ns barregen desordenadament en la memòria. En el món folk tendim a escoltar com més coses i més exòtiques podem i, al mateix temps, els enregistraments més primitius del nostre repertori local. L'anècdota de tot açò és que anys després, per un capritx de la sort i per haver volgut saltar fronteres, vam poder fer un disc (Territoris amables, 2002) a mitges amb un dels nostres músics més admirats i amb una experiència extraordinària: Maurizio Martinotti.

Títol

Actualment, es parla d'una revifalla de la música valenciana. Hi ha grups i tendències per a tots els gustos. Però, com veieu la música folk o d'arrel tradicional? Creieu que pot connectar amb els joves i fer ballar i vibrar la gent?

Hui en dia, amb tanta difusió de totes les músiques del món alhora, no som capaços de predir què passarà amb la música popular valenciana, el que sí que és clar és que les músiques d'arrel poden estar vigents i interessar generacions més joves. Així ha passat amb la pizzica al sud d'Itàlia o amb el ball occità al sud de França, amb la cúmbia –qui ho hagués dit?–, amb la rumba, la cançó folk nord-americana...

El vostre últim treball té un títol que és una autèntica declaració d'intencions. Per què, aquesta tornada? Què ens fareu descobrir i escoltar en el viatge que proposeu? 

La sensació que tenim és d'haver compilat una sèrie de peces (19) que representen tota la nostra trajectòria d'aquests anys: recreació de la música popular valenciana, interpretació d'estils de l'àmbit mediterrani i creació de peces d'inspiració popular mediterrània, concedint un paper especial a la poesia en tot el treball (Marc Granell, Joan Soler i Amigó, Rosabel Gumbau, Ibn-al-Labanna versionat per Josep Piera, junt amb textos propis). De tornada a les ribes, u ve carregat d'experiències i del producte que ha bescanviat per d'altres seus. Si exportem, convençuts i amb orgull, la nostra producció local, rebrem també les coses bones d'altres ribes de la Mediterrània. No és així com ens han arribat als valencians la taronja, l'arròs, el vi, l'olivera...? Tantes coses que hui són fonamentals en la nostra cultura.

Des de l'autoritat de l'experiència i la il·lusió renovada, com veieu el futur de la música valenciana? Com podríem potenciar-la i divulgar-la? 

A banda evidentment de tractar-la com es mereix en els nostres mitjans de comunicació, ràdio i televisió inclosa, no deu d'haver-hi una visió única per a dissenyar estratègies, però tenim clar que la música valenciana, per a anar bé, s'ha de poder exportar. No podem estar sempre mirant-nos en l'espill casolà, entre el públic més pròxim. Ningú no és profeta en la seua terra i per això cal experimentar la sensació d'afrontar el repte i plantar-se davant d'un públic desconegut, d'una altra cultura, d'Alemanya o de la Xina si pot ser. Així sabrem si la nostra música s'aguanta per si mateixa i no pel suport dels nostres seguidors compatriotes i benvolents. Nosaltres ho vam poder fer quan érem més joves i més lliures, i és una experiència que t'ensenya i t'enriqueix, i de tornada t'ajuda a superar els entrebancs de cada dia. Però això no ha de vindre exclusivament d'ajudes oficials, és sobretot una qüestió d'actitud dels músics. Enviar els grups subvencionats a festivals que no els han demanat no ajuda gens. La passió pel que es fa i per viatjar i exportar-se, quadren o no els comptes, és més important que tot.

Podeu escoltar totes les cançons del disc De tornada a les ribes en la llista de reproducció de YouTube.

Francesc Gisbert
Música per un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next