Cansat d’esperar i desitjant acabar amb tota aquella lluita de paraules i desitjos, de plors i d’injustícia, que patia la població, vaig pujar tot aquell camí de pau. D’ànimes que reposaven al capdamunt del Turó de la Pietat. A l’interior, envoltat d’obres escultòriques, descansava de totes les seves gestes literàries i de tots els seus somnis de llibertat i d’independència.
Tres Turons contemplaven l’escena omnipresents. Encoratjat per la vista que s’albirava, el mar que m’obria els seus braços i la remor del vent que no parava de dir-me: endavant! Desperta’l! M’hi vaig atansar.
– Espriu! Sóc jo, el Temps! Vinc a recordar-te que tenim una batalla pendent. Recorda el que vas dir: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Amic: ara és l’hora. El Temps s’esgota. M’esgoto: moro a poc a poc.
– Però jo ja ho he intentat amb paraules justes que creia que la gent honrada entendria. Creia que potser no era el moment, que el temps no havia arribat, però ara crec que “aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d’alba” no l’hem de deixar escapar. Queda’t, Temps! Ajuda’ns a conduir-nos. “Hem esdevingut un poble caut i recelós, de visió curta o escurçada, parsimoniós remugador de la pròpia migradesa”. “Cap acció no té solta sense el comentari i el relleu de la paraula”. Saps que ho donaria tot per la meva pàtria, però el Govern no escolta: “Vivim uns dies d’una total confusió, i és indecent de fingir, em penso, cap mena d’optimisme”.
– Torno a dir-te, Espriu, que no podeu esperar més. Ja heu dubtat prou. El poble demana calmar la set de llibertat. He donat el temps suficient perquè us poguéssiu organitzar i conquerir la tan justa independència. La vostra llengua està amenaçada…
– Però, per què em dius això? No saps que “he donat la meva vida pel difícil guany d’unes poques paraules despullades? “Com lluitaré tan sols amb mots inútils, de què serveix el crit del somiador?”
– I què n’has tret fins ara, Espriu? És hora d’avançar cap a l’enemic… despullar-lo d’aquesta prepotència que us domina. Desarmar-lo… encara que sigui demanant ajuda a Europa… als EUA o a qui faci falta… Però no us rendiu una altra vegada pel crit de l’enemic. Manteniu-vos ferms amb fets i conviccions!
– “Ara no hi ha ordre, ni tampoc justícia, en el fons sinònims, i cal mirar d’ordenar-ho tot a escala humana”. Fa molts anys que mantenim una lluita estèril, entre nosaltres hi falta acord per acabar aquest malson. “Només la llibertat, la nostra llibertat personal, complaurà el nostre esperit”. Dóna’ns més temps, Temps!
– El meu temps s’acaba. Aprofiteu el que us queda. El 2014 ha de començar una nova etapa per a vosaltres i per a mi. Heu d’haver conquerit la llibertat tan cobejada i necessària. Retorneu a Catalunya el que us va ser arrabassat amb gran vessament de sang, de vides, d’ultratge… Les vostres ànimes no dormiran tranquil·les fins que no recobreu la independència. Ja us queda poc temps per organitzar-vos.
– Temps: “No heu de témer que acompanyi amb escarafalls i gemecs la justa, necessària, eterna llei acceptada…”. Sento que el moment s’acosta, i sé que aquesta manca d’incomprensió que sempre ens ha separat, malgrat els nostres esforços per mantenir-nos units, ha arribat el final. Cridem units, sempre units per reconquerir el que és nostre, amb la nostra total llibertat com a poble. Trenquem aquestes cadenes que ens han tingut presoners i enganyats: fora els grillons!
