Contes d'en Bosch 81 - La hipoteca a final de mes

2 desembre 2017 01:00h

Segona part

Va seure sobre la funda que cobria el sofà. En acabant d'un sospir profund va deixar a un costat les cartes que havia pujat de la bústia i es va fregar les mans. Gairebé totes de bancs i de partits polítics en època d'eleccions. Malgrat que les eleccions no li servien per a frenar la pujada de l'Euríbor, millor que n'hi haguera per a veure si un govern diferent ho feia millor, es va dir. Va obrir els sobres, va traure les fulles de dins i les va retenir en la mà per formar una muntanyeta. Hi havia factures d'aigua, gas, llum i telèfon; també els resguards del préstec de la hipoteca: me cago en dena, com cobren els malparits. Al mateix temps va trobar promocions de targetes de crèdit i plans d'inversió; damunt feien befa. Que n'eren, de malparits, perquè li ho oferien a ell que tenia el just per passar el mes. A sobre, li va arribar un rebut del banc en què li demanaven dos-cents euros més per atendre els pagaments d'interessos i amortització que havien quedat endarrerits. Que fotuda estava la cosa: amb el capital pendent tenia talló per pagar. Si no podia, hauria d'implorar al banc que es prorrogués el rebut d'alguna mensualitat o hauria de pensar a renegociar la hipoteca per pagar menys al mes.

Ho deia a Daniela, que no l'escoltava gens. Es va aturar a pensar en una amiga d'ell que estava separada i que administrava sola tots els béns, sobretot era més moderada a l'hora de gastar. En canvi, ell no podia tenir un romanent de diners per fer canviar els pneumàtics del cotxe o per anar al dentista, ja que li havia saltat l'empastament d'un queixal que esperava des de mesos.

–Estem escurats i a sobre li compres al xicon un altre reproductor de música. Acumules trastos i més trastos i al final no hi cabrem en el pis nou.

–La veritat és que no sé per què et poses així.

–Doncs, ho hauries de saber. Ja és hora, xica, que ho sàpigues.

–Tenim suficient per a arribar a final de mes, no?

–Tenim el just –va dir ell i va fer un glop de la llauna de cervesa–. Busca pel mòbil els supermercats més barats.

–Necessite anar al metge privat per posar-me a dieta. Espere que no em digues que no hi vaja.

–Guaita com tinc les dents. No hi ha diners per a un metge privat, vés a la seguretat social.

–Allà, que dius ara! No hi vaig.

–No menges tant.

–No tinc voluntat, no sé què em passa, vull l'opinió d'un expert –diu Daniela.

–Ausades, que ho compliques.

I, per si fóra poc, al moment el fill va arribar i va dir:

–Busque feina i no l'aconseguisc.

–Tret que no vages anant cap a guanyar diners no poden haver-hi capricis. Ja ho saps, au, camí i via ampla.

–Ja veuràs com trobe alguna ganga.

–Vols anar a trepitjar carrers per vendre jocs i llibres, o bé per ficar propaganda a les bústies? No duraràs ni un parell de dies.

–Segur que això no ho faré. Ara dóna'm diners –va dir sense consideració i resultava evident que només li importaven els seus desitjos.

–No n'hi ha –va dir Arcadi amb veu enèrgica mentre jugava amb els dits amb mig sobre dels que encara li quedaven. El fill es va pegar la volta i, escoltant Fito Fitipaldis, se'n va anar cap al carrer.

Espere que no vages a beure cervesa amb els amics.

–Ja ens veurem, xiquet –li va dir el fill al pare.

–Menut, ferrabràs. S'ajunten i només fan que isetes –va dir el pare en veu alta i amb els punys tancats.

Continuarà...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next