Els llibres de repartiment, tresors de la història pàtria

Són simples anotacions: les propietats dels vençuts que passen als vencedors. Aquestes anotacions, en tres volums, són dels primers de la sèrie de registres de l’Arxiu Reial de Barcelona. Ho he dit bé, Arxiu Reial amb seu a Barcelona, com així disposà Jaume I i mantingueren els seus successors; que això d’Arxiu de la Corona d’Aragó ―el nom― és un invent borbònic. Resulta esbalaïdora l’animadversió atàvica espanyola contra la història catalana (valenciana inclosa) i com agrada amagar-la sota el corònim Aragó o el gentilici aragonès. Un altre volum de semblants característiques fou redactat a Oriola, el qual, però, desaparegué misteriosament de l’arxiu municipal oriolà als inicis del segle XX, posteriorment, aparegué, rescatat de l’oblit, a la Biblioteca de Catalunya. .

De temps en temps, segons la intensitat de l’anticatalanisme autòcton, el qual és ressuscitat a gust de les necessitats de la dreta espanyolista que habita el País Valencià, apareix la reclamació dels «papers valencians» (papers valencians?) de l’Arxiu Reial de Barcelona (oficialment per al Regne d’Espanya, Arxiu de la Corona d’Aragó); és a dir, dels papers –voldran dir– amb referències valencianes de l’antic dipòsit documental de la corona que compartiren catalans (balears, pitiüsos i valencians inclosos) i aragonesos. Bé i que també compartiren amb sards, sicilians i napolitans. L’últim que tingué la barra –perquè s’ha de tindre barra i cara– de demanar els tals «papers valencians» fou Esteban González Pons en la seua etapa com a conseller del govern de l’encausat com a corrupte Camps. Era l’any 2006 i González Pons, abans de passar a menesters a la villa y corte madrilenya, exercia com a portaveu del Consell. En concret, aquest individu parlava –parlant en castellà– de «387 cajas entre 1500 y 1707, entre ellas el Llibre del Repartiment (sic)». Ostres! A l’originalitat de la reclamació sorprenia les referències a les caixes, entre 1500 a 1707. Caixes? Vaja, ni idea! Cridava l’atenció que el govern valencià desconeguera o, si més no, obviara –ai pillos!– que des de l’any 1419 el Regne de València disposà d’un arxiu privatiu amb tota la documentació generada pel Regne: processos de corts, registres de cancelleria, Reial Audiència (justícia) i mestre racional (la hisenda sobirana que ara ja no tenim els valencians). Documentació hui dia dipositada a l’arxiu de nom homònim, amb seu a la ciutat de la desembocadura del Túria i gestionat per la Generalitat Valenciana. I entre tal demanda de «papers» –a saber quins– apareix el Llibre del Repartiment, així, sense més explicació, a la babalà. Imagine que el portaveu del Consell d’aleshores es referia als registres (còpies dels documents expedits) 5 de la Reial Cancelleria, precisament el primer dels registres de Jaime I, que abraça els anys 1237-52, 6 (Regestum II regis Iacobi I) i 7 (Domibus Valentiae), per citar només els de Jaume I; documents del rei dipositats tots a l’arxiu reial, que el mateix rei conqueridor de Mallorca, València i Múrcia decidí que estigueren en «nostro publico archivio Barchinone» (Barchinone = Barcelona, que encara ens eixirà el González Pons o indocumentat de torn que diga que Barchinone està a Austràlia).

El Llibre del Repartiment, registre de les propietats rebudes pels primers pobladors del nou regne.

Allò de les 387 caixes té la seua explicació: els assessors o vés a saber quina mena d’intel·lecte enllefernat de blau del gabinet del Paco –investigat hui per corrupcions diverses– Camps descobrí els lligalls de les secretaries del Consell d’Aragó (nom del govern dels Països Catalans i Aragó quan la unió dinàstica amb Castella), fundat per Ferran II «el Catòlic» en 1494. Concretament 1393 lligalls, que no caixes, del segle XVII (no res d’entre 1500 i 1707), dels quals 387 –vet ací el perquè del número reclamat– corresponen a la secretaria de València. Ja sabem què són els «papers valencians» desitjats pel govern Camps. No comptabilitzaren, però, els lligalls de la protonotaria, de la tresoreria general, de l’escrivania de ració, de la reial càmera d’Aragó, amb sèrie privativa de València inclosa, i de les corts. Òbviament, la història els importava i els importa ara mateix als seus successors un rave. Ells, embolica que fa fort. Aleshores cuejava la qüestió dels mal anomenats «papers de Salamanca» i aquests borinots s’apuntaren al carro, al carro espanyolíssim dels defensors de l’espoli franquista i no del retorn dels papers robats als seus propietaris catalans legítims. Ja veieu –ho veiem cada dia– que contra Catalunya val tot.

I ja apuntat al carro el Consell, doncs l’Ajuntament d’Oriola també: que ens tornen el nostre llibre! Resulta que no se sap com, el llibre del Repartiment d’Oriola (més aviat repartiments) fou sostret de l’arxiu del municipi a inicis del segle passat. Fou sostret o anà a la brossa, era paper vell, i algú ho arreplegà. No ho dic debades: a Crevillent, no fa molt, els papers «vells» es vengueren a pes per a fer pasta de paper. Ja ho explicaré en un altre moment. El llibre anà a parar a mans d’un llibreter barceloní, que en 1921 el vengué a la Biblioteca de Catalunya, on hui encara és. Els d’Oriola, però, reclamaven que els el tornaren sense pagar un duro.

El llibre del repartiment valencià

Els registres del repartiment valencià han despertat la curiositat dels historiadors durant dècades i han estat la font d’una gran quantitat de treballs històrics que seria llarg d’esmentar ací. De l’edició dePròsper de Bofarull(1856), reeditada en 1975, l’erudit denienc Roc Chabàs elaborà els índexs que publicà als volums 3, 6 i 7 de la revista de ciències històriques El Archivo. En 1939 eixí a la llum una edició fotocopiada amb pròleg pòstum de l’arabista Julià Ribera. Finalment, en 1979, Vicent García Editores publicà una edició facsímil, amb transcripció i traducció catalana del text (l’original està en llatí), dirigida pel professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.

Portada de l'edició del Llibre del Repartiment dirigida per Antoni Ferrando.

El registre segon del rei Jaume I, o siga el núm. 6 del catàleg actual de la Cancelleria Reial, detalla les donacions efectuades en altres localitats del nou Regneemergent fins als confins meridionals, que des del 26 de març de 1244 (tractat d’Almisrà) els formaven Biar, Xixona, «e entrò en la mar, que partex ab Bosot e ab Aygües» (rúbrica primera dels Furs), allò que, precisament, fou límit de l’arquebisbat de València fins a 1957. Concretament es refereix a la vall de Pego, la vall del riu Gorgos, la serra de Segària, la vall de Perputxent, la vall de Laguar, Penàguila, Xaló i la seua vall, Muro, Cocentaina, Alcoi, Altea i Callosa d’en Sarrià.

Així, els registres del repartiment valencià se centren sobretot en l’àrea central del País Valencià. Amb excepció de l’Alt Palància, són poques les mencions a les localitats septentrionals del Regnes, algunes amb repartiments privatius, com Borriana o Vila-real, editats per Ramon de Maria (1935). El sud (la vall del Vinalopó, Alacant i el Baix Segura), en canvi, es mantingué en poder de Castilla fins a l’any 1296.

El llibre del repartiment oriolà

Els tres repartiments successius d’Oriola estan arreplegats en un còdex, hui a la Biblioteca de Catalunya, ms. 771, el Llibre dels Repartiments de les terres entre veïns de la Molt Noble i Lleial i Insigne Ciutat de Oriola. Com desaparegué de l’arxiu oriolà que el tenia encara és un misteri. Siga com vulga, el còdex arribà a mans del llibreter i bibliòfil barceloní Salvador Barba, que el vengué a la Biblioteca de Catalunya en un lot amb més manuscrits. En 1931 el noveldenc Elies Abad, canonge lectoral de la catedral oriolana, féu gestions per a obtenir el còdex, però fou debades. En 1991, amb l’efemèride del 770è aniversari de la conquesta cristiana d'Oriola i després de l’edició del text, l’Ajuntament d’Oriola demanà el còdex. Ah! Una edició roïníssima, realitzada pel medievalista murcià –i franquista empedreït– Juan Torres Fontes. L’Ajuntament escrigué al president de la Generalitat septentrional perquè el còdex tornara a Oriola. El director de la Biblioteca de Catalunya, Manuel Jorba, contestà la reclamació i reafirmà la propietat del llibre per la institució que dirigia.

En 1995 ixen els «papers de Salamanca» a la palestra política. El llavors batle, Luis F. Cartagena (un altre condemnat per corrupció), i el seu grup, el PP, presentaren una moció al ple de l’Ajuntament oriolà (25 de març de 1995), reclamant el llibre. L’afer tornà a oblidar-se fins que la devolució dels papers de la Generalitat republicana que eren a Salamanca ha estat un fet. El portaveu del Consell, en el 2006 reclama papers: vull, volem papers, els que siguen!; àdhuc es molestaren en fer un llistat. Els d’Oriola, també del PP, tornaren a reclamar el llibre; ara bé: sense pagar. El batle de la que fóra segona capital del Regne, José Manuel Medina (un altre també tacat per la corrupció), afirmà que el còdex fou robat i la Generalitat de dalt negava la devolució. Devolució? La Biblioteca de Catalunya comprà legalment el còdex, aquest i molts altres manuscrits valencians que han pogut ser recuperats gràcies a la intervenció de bibliòfils de la Catalunya estricta, manuscrits en català que despertaren interès. Els d’Oriola, els del PP, reclamen allò que descobrí el canonge Elies Abad. Ara també s'ha apuntat a la festa el Ximo Puig, més psoista que president dels valencians. El tio anà a Oriola (juliol de 2012) i a quedar bé: prometé una iniciativa parlamentària per a obtenir el còdex. Iniciativa de què -ja veieu- no se'n sap res a dia de hui.No saben –no ho saben, us ho puc ben assegurar– que a la Biblioteca de Catalunya hi ha un altre manuscrit oriolà importantíssim, històricament parlant, com és el ms. 212, el de la constitució de la catedral oriolana. N’hi ha molts més, de manuscrits d’origen valencià, a la Biblioteca de Catalunya. D’alguna manera són allà on han de ser, a la biblioteca nacional del poble que saluda l’entrada d’un nou dia amb la frase «bon dia!». No citaré més manuscrits, no siga que els polítics de la taca blava i els bemolls rojigualdos se solleven.

El Llibre dels Repartiments d’Oriola és un manuscrit del segle XIV que ordenaren confeccionar els jurats de la vila per a així reunir en un únic volum els tres repartiments efectuats, dos anteriors a la conquesta catalanoaragonesa de la comarca i un tercer realitzat entre els anys 1300-1314 i definitiu. El llibre fou editat, com he dit més a munt, per Juan Torres Fontes (1988) i ha estat estudiat també per Josep Maria Font i Rius. Les dades contingudes en el tercer repartiment, escrit en català, revelen que el 60% dels habitants –d'un total 1.173– procedien de Catalunya, el 21,7% d’Aragó, el 12,1% de Castella i només un 2,3% de Navarra. Ah! I aquests catalans d’Oriola, fins a ben entrat el segle XV continuaren dient-se catalans. Ja en parlarem.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat