Bé, perdona'm, però estan esperant-me

3 desembre 2017 01:00h

Es troben a la cua d’un cinema en què projecten regularment versions originals subtitulades. Cap dels dos podria comptar amb exactitud quants anys fa que no es veuen. Potser dos, tres, cinc? El temps passa tan a pressa! Ell creu que l'última vegada va ser en la presentació d'un llibre de Bononad, però no està cert; i ella sospesa vagament que potser era una exposició de Rosa Mascarell, però tampoc no ho podria assegurar.

És curiós, els dos s'agraden, els dos continuen vivint sols i sovint la il·lusió de compartir la vida –això sí, no a qualsevol preu–, els preocupa força. De fet, ella, quan el veu, reacciona amb un rubor i una lluentor als ulls ben poc freqüent entre les altres amistats masculines; i ell, davant d’ella, no sols experimenta aquesta nerviositat característica que el fa balbucejar, sinó que ha de controlar l’instint i guardar-se les mans a les butxaques. Inexplicablement, el pas del temps no els ha disminuït la pulsió i el sentiment que es professen, i cap dels dos entén ni es planteja la incapacitat i el desinterès per dur-lo avant.

No poden conversar més enllà del tòpic del present. No tenen experiències comunes, ni tan sols recorden qui els va presentar. Es tracta d’una cordialitat afectuosa i amable que els commou; una complicitat que només en aquell instant, com les altres ocasions esporàdiques en què s’han vist, els entristeix no continuar.

Cap dels dos té ganes d'anar-se'n. Ja han comprat les entrades i cadascun va acompanyat. Drets a l'entrada de la mateixa sala, algun ressort els empeny a esgotar el temps per acomiadar-se fins que l'acomodador els adverteix que de seguida apagaran la llum. L'evidència els inclina a deixar els seus acompanyants i veure la pel·lícula junts agafats de la mà, en silenci; però la realitat és que els dos s’asseuen al costat dels seus respectius acompanyants i, fins que surten els primers crèdits, pensen com poden ignorar el feix de bones sensacions que se susciten i com han estat capaços, quasi simultàniament, de dir-se: Bé, perdona'm, però estan esperant-me.

Del llibre Bé, perdona'm, però estan esperant-me. Ed. 3i4. València. 2014. Col·lecció L’ham, número 4.

Rafa Gomar 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next