Ensenyament de la llengua pròpia, en 1896? "Mal grande para la patria"

Caricatura d\'Antonio Cánovas del Castillo, àlies \'el Monstruo\', publicada per \'La Campana de Gràcia\' (1896). Ideòleg de la Primera Restauració Borbònica i repressor contumaç.

Ai Espanya! És irreformable! Problemes sempiterns i, sobretot, el desig de fer-nos combregar a tothom que la pateix amb rodes de molí. Ara ens ixen alguns, els que porten brodada la "rojigualda" fins als calçotets, o a les bragues segons el cas, que els mestres adoctrinen; acusació bastida des de la mala bava per a destruir el model lingüístic català –el del Principat– i, ja de pas, urpada contra els valencians. Què fem els mestres –jo també ho sóc– del Principat, de les Illes i valencians? Ensenyem la nostra llengua comuna i també tenim la possibilitat de fer-la servir com a llengua vehicular. Quin pecat cometem? Jo us ho diré, amb les paraules del ministre espanyol de Foment de 1896: "Creo que es un mal grande para la Patria, y creo que es un peligro grave". I punt!

Ara a les escoles i als instituts valencians es parla de plurilingüisme; als centres d’ensenyament i a la política. Un plurilingüisme, però, de baixa intensitat, on només cap l’anglès, esdevingut matusserament la pedra filosofal de tota política lingüística, al costat de la llengua pròpia i de l’oficial a tot l’Estat. Millor parlar de trilingüisme a tot estirar. Tanmateix, hi ha els que, farcits de prejudicis, no suporten que als seus fills els ensenyen la llengua pròpia del país dels valencians, la qual menyspreen fins a límits abusius i que ratllen la xenofòbia. Sí, en canvi, lloen l’ensenyament de l’anglès, anglès i només anglès de la manera que siga (els "obre portes", diuen, no sé quines), i, òbviament, mantenir l’hegemonia del castellà, val a dir-ho, cada vegada més empobrit, que fan servir. No ho dic debades, que bé caldria exigir-los una capacitació en castellà per a no destrossar el llenguatge cada vegada que parlen. Bramen, literalment bramen, contra tota possibilitat que la mainada, el jovent, aprenga valencià. Ho fan des del 1768, quan les llengües no-castellanes foren foragitades del sistema educatiu espanyol. Alguns grupuscles, disfressats d’associacions de mares i pares, fins i tot inciten a l’odi contra el docent de valencià, l’empaiten de tal manera fins al punt que una senzilla exposició sobre els avantatges del coneixement d’una llengua, el valencià, pot esdevenir un judici inquisitorial: el mestre –o professor– adoctrina!

Valencians de l'Horta a la fi del segle XIX. En 1896 els valencians eren majoritàriament monolingües en valencià.

En fi, Espanya! No la canviarà el govern valencià, per molt que el sr. Ximo Puig, president regional dels valencians, propose i somriga. Per si no ho sabeu, el Consell ha fet una proposta per a canviar Espanya. L’ha feta, sí, i ací s’acaba tot. A Madrid com si senten ploure. Més valdria que el sr. Puig, amb la col·laboració dels seus aliats del Botànic, s’interessara a corregir l’empastrada que el seu coreligionari Alfonso Guerra féu contra els valencians en 1979. Els anys passen, les dècades també, però els valencians mai no oblidarem la punyalada que significà el pacte entres espanyolíssims espanyolistes (el psoista Guerra i l’ucedista, de la UCD blavera, Fernando Abril Martorell) que ha frustrat les capacitats regeneracionistes del poble valencià durant dècades i que encara ens obliguen a patir. Precisament, tal pacte, l’estatutari que ens convertí en comunitat de segona divisió (per la via de l’article 149 de la Constitució i no del 151), és el que permet que la xenofòbia, la violència i la burrera encara campen pels nostres carrers a pler, i impedeix una mínima –dic mínima!– normalització i dignificació de la llengua pàtria, la d’Ausiàs March, en tot el territori valencià.

Ara som en 2017, rere dècades de "caloret" corrupte, de PSOE sucursalista (guerrisme despietat), de franquisme, d’antivalencianisme institucionalitzat, de minorització galopant del valencià, i què tenim? L’espectacle ridícul, kitsch, a les Corts, de dues «parlamentàries», una del PP i l’altra de Ciudadanos, en disputa tavernària, òbviament en castellà, pugnant per qui controlarà més els professors que adoctrinen (LA VEU se’n féu ressò).

La diputada del PP Beatriz Gascó en plena actuació, a les Corts, contra els mestres que adoctrinen. Mireu-li la cara de fàstic que fa.

I –ostres!– tal com s’expressa l’electorat autòcton, alguna d’aquestes eminències polítiques podria ser consellera algun dia. N’hi ha per tirar el barret al foc! Adoctrina, és clar!, el professorat valencià, que l’altre, el que xipolleja en l’espanyolisme hegemònic, ensenya candorosament als xiquets la llengua o en llengua de Nebrija. L’espanyolisme lingüístic fa segles que adoctrina, que sotmet l’escola, la valenciana i la de tota aquella Espanya de llengua no-castellana, àdhuc hui (si el Consell no és declaradament contra la llengua dels valencians, ho és «muelle», com diria el comte-duc d’Olivares, en l’aplicació de les normes que pretenen dignificar-la). Contra tal aberració pedagògica, contra els drets elementals de les persones, que pateix, a l’Espanya borbònica, tot individu de llengua materna no-castellana des del 1768, hi hagué, a la fi del segle XIX, un diputat per València que pretengué canviar el model lingüístic educatiu eliminador de llengües. L’home, amb més raó pedagògica que un sant, pretenia que els mestres conegueren les llengües dels alumnes als que havien d’impartir docència. El resultat: impossible! Això, per al ministre de l’època, era antipatriòtic. I és que, ja veieu, parlar valencià era antipatriòtic en 1896 i –vaja!– encara hui, com si el temps passara debades, continuem amb la mateixa murga.

Manuel Polo y Peyrolón, un carlí, de Conca i resident a València. S'atreví a demanar en 1896, per interès pedagògic, que les llengües no-castellanes entraren al sistema educatiu espanyol.

Prec pel bilingüisme

Era el 1896, dos anys abans de la garrotada que els espanyols havien de rebre a Cuba i Filipines. El ministre de Foment d’aleshores, del qual depenia l’ensenyament, era el gallec Aureliano Linares Rivas. Un gallec, com el sr. M. Rajoy de hui, a qui la llengua dels gallecs li importava un rave. Regia aleshores com a president del govern Antonio Cánovas del Castillo, àlies 'el Monstruo', líder del Partit Liberal-Conservador, un personatge que ideà el retorn dels Borbons després del col·lapse de la I República i que fou el responsable de moltíssimes salvatjades contra l’anarcosindicalisme –no debades era dit 'el Monstruo"'– i contra els cubans. El tio aplicà un 155 –diríem hui– a Cuba que precipità la guerra i, finalment, l’enfrontament contra els Estats Units. Els espanyols –què voleu que us diga?– són així de políticament cavernícoles, en 1896 i en 2017. Més d’un segle després encara no han après la lliçó que s’engoliren a Cuba i perseveren en el seu patrioterisme xulesc, groller i perdonavides. En fi, Cánovas fou fundador del canovisme, o, el que és el mateix, el bipartidisme corrupte institucionalitzat, convertit en mirall dels legisladors de la II Restauració Borbònica de 1978. I al govern de Cánovas, caciquista, de panxacontents i apadrinats, el sr. Linares Rivas era llavors el ministre encarregat de la instrucció pública d’Espanya i colònies.

En aquell parlament de la I Restauració borbònica, en 1896, hi havia un diputat per València que se li acudí posar en qüestió l’anomenada Llei Moyano de 1857, que deu el seu nom al ministre també de Foment Claudio Moyano Samaniego, castellaníssim com la copa d’un pi (de Toro, Zamora), que aconseguí implantar una llei d’instrucció pública que obligava a les escoles públiques l’ensenyament únic –únic!– del castellà. I el que no la complisca, pal!: Adoctrinador! A la foguera...!

Claudio Moyano Samaniego, vegeu-li la cara de pomes agres. Espanyolíssim! És el responsable de la llei (Llei d'Instrucció Pública, 1857) que certificava la castellanització de totes les escoles de l'Espanya borbònica.

Però, ai llas!, aleshores qui parlava el castellà? A Castella tothom, sí, però al Principat de Catalunya, les Illes Balears i les terres de l’antic Regne de València, al País Basc i a Galícia, qui? En 1896, pocs: els funcionaris, els finolis i poca cosa més. Vet ací un problema, que advertí un senyor de la província de Conca, veí de València. Parle del diputat Manuel Polo y Peyrolón, personatge amb carrer dedicat i falla amb el seu nom al cap i casal, a prop de l’estadi de Mestalla. L’home, però, era un carca ultramuntà, un carlí, capaç de fer-ne de tots colors. Havia nascut a Cañete, en 1846. Professor de metafísica a la Universitat de València en 1868-1869, marxà a Terol, per a ser catedràtic d’institut de psicologia, lògica i ètica. En 1879 tornà a València. Catòlic fervent, formà part dels carlins de Comunió Tradicionalista i, com a membre d’aquest partit, obtingué l’acta de diputat en 1896. Bé, millor dit, li apanyaren l’acta (tupinada electoral), que era la manera de fer del canovisme. L’home que, no per ser castellà i carlí no era capaç de comprendre l’entorn valencià, se li acudí que era necessari i convenient, per al progrés educatiu dels alumnes, que els mestres sapigueren la llengua del país –regió– on impartien la docència i vet ací que, des de la tribuna del Congrés, formulà una pregunta al ministre Linares Rivas el 14 d’agost de 1896:

"Por eso creo que lo más eficaz sería permitir la llengua regional en la enseñanza de niños y niñas, y exigir a los maestros como condición sine qua non el conocimiento del dialecto regional, para conseguir lo cual me parece que basta una Real Orden del Ministerio de Fomento. Esta medida produciría resultados beneficiosos; pero todavía se podría conseguir más, estableciendo en las Escuelas Normales de esas regiones la enseñanza del valenciano en Valencia, del catalán en Barcelona, del vascuence en San Sebastián, Bilbao, Vitoria y Pamplona, etc., de manera que todo maestro conocería a la vez el castellano y la lengua regional, sirviéndose de aquel para enseñar ésta y viceversa".

La Plaça Redona de València en 1900, quan el valencià ressonava pels carrers del cap i casal amb total normalitat.

Vegeu? Demanava –un carlí!– la capacitació lingüística, en 1896!. Més d’un segle després, fins i tot amb l’autonomia funcionant, encara hem tingut pul·lulant per les aules valencianes docents sense cap mena de competència en la llengua pròpia del país. I dic hem tingut perquè espere, com a valencià, que el govern valencià actual aplique la llei que fa del valencià llengua pròpia i cooficial i els decrets que la desenvolupen. Però, vaja!, que quede per al record que ja en 1896 un diputat que representava València, i no precisament de l’esquerra, demanava la capacitació lingüística en valencià dels ensenyants que exercien al País Valencià. I, encara més, Polo y Peyrolón reblava el clau:

"Mi ruego, pues, se reduce a suplicar al sr. ministro de Fomento que dicte una Real Orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la llengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las Escuelas Normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional".

Ep! Demanava ras i curt el requisit lingüístic: "Que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua". Igualet –a què sí?– que com han fet els governs de Lerma, Zaplana, Olivas, Camps... Ara mateix, les he viscudes, encara et presentes a una oposició a docent a la «Comunitat» valenciana, parles valencià i ixes escaldat. El sr. Polo y Peyrolón, tot i el seu conservadorisme o potser també per això, que d’antuvi no ha d’estar renyit amb el coneixement de les llengües "regionals", demanava ja en 1896 mestres i professors amb la competència lingüística adient per a treballar als Països Catalans, a Euskal Herria o a Galícia. Però, és clar!, topà amb el mur de la incomprensió immarcescible de l’Espanya excloent, obscurantista, nècia i indocta que no concep cap ni una llengua que no siga el castellà.

El ministre contesta: "Creo que es un mal grande para la patria"

I què havia de dir el ministre? Doncs com els ministres del PP ara sentint les propostes del sr. Puig i resta del govern actual de l’autonomia valenciana, es féu un fart de riure. Ni cas. Ara bé: amb certa dosi d’educació, no exempta d’indignació, el sr. Linares Rivas contestà el 19 d’agost:

«Su Señoría, en puridad, lo que desea es que se mantenga el estado actual en materia de lenguaje en algunes provincias en que haya un idioma regional, de tal suerte, que este idioma sea tan absoluto y tan predominante, que excluya el idioma patrio, con lo cual S.S. reconoce que hay comarcas de España en que el castellano es tan desconocido como puede serlo el griego, el ruso o el alemán». Veritablement, en 1896, una gran part de la península Ibèrica desconeixia el castellà. I quina culpa tenien bascos, catalans estrictes, valencians, balears, aranesos, gallecs, asturians, etc., de ser el que eren? El ministre estava indignat, calia acabar amb –diu– "el estado actual" (el castellà és tan desconegut en algunes comarques d’Espanya com el grec, el rus o l’alemany) i continua la seua exhortació imperialista lingüística: "Si yo pudiera prescindir de la ley [la Llei Moyano de 1857], como S.S. comprende no es possible, todavía no me atrevería a complacer al sr. Polo y no ciertamente por no complacerle sino porque creo que es un mal grande para la Patria y que es un peligro grave encontrar una región o una parte del territorio en que los que lo habitan no puedan entenderse con las autoridades y con el resto del país».

Ja veieu, no a la llengua d'"aldeanos", com etzibà l’exdiputada de Ciudadanos sra. Punset no fa molt a les Corts. Parlar valencià, o basc, o..., és un "peligro grave", i, és clar, qui ho pretén adoctrina, manipula, comet "un mal grande para la Patria". Això pensava el ministre sr. Linares Rivas en 1896 i ho pensen ara els genocides lingüístics, emparats rere les sigles PP o Cs, que acusen els docents d’adoctrinar.

El ministre de Foment, en 1896, Aureliano Linares Rivas. Per a ell les llengües "regionals" eren "un mal grande para la Patria".

Polo y Peyrolón, però, no s’arronsà. Si de cas, ell qüestionava Espanya? No! Insistí al ministre: "Tampoco yo profeso un regionalismo exagerado, antes creo que estamos de acuerdo el sr. ministro y yo en las idees que profesamos en este punto". Ep! Espanya és Espanya i jo sóc de dretes, però...: "Pero he dicho que se hace impossible la enseñanza en ciertas regiones particularment en las Provincias Vascongadas y Cataluña, porque los niños hasta los 12 años ignoran el castellano, y si frente a ellos, y para enseñarlos, se colocan maestros que no conocen el dialecto regional, será impossible que puedan aprender nada".

Al diputat de València li mou un plantejament merament pedagògic. Ja veieu: no professa un regionalisme exagerat i està d’acord amb el ministre contra –diguem-ne– el regionalisme incipient de caire reivindicatiu que començava a brotar. Encara a la fi del segle XIX individus del pelatge de Cánovas, Linares Rivas i el mateix Polo y Peyrolón eren ben conscients que això que anomenaven Espanya era una entelèquia només viva en les ments que la propugnaven. Òbviament, no res podria esperar-se en matèria d’ensenyament de les llengües "regionals" d’un ministre de Cánovas. És sorprenent, però, la proposta de Polo y Peyrolón, que s’atrevira a fer-la. Potser, un carlí, no arribava a comprendre l’odi visceral liberal, del liberalisme espanyol, i que encara dura, a qualsevol manifestació de les realitats «regionals». Per a tancar el debat, el ministre li etzibà al diputat: "Lo que no puedo consentir como Ministro, ni menos como espanyol, es que esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano". I així li l’allargà, la diatriba, i així restà reflectida al diari de sessions. Fixeu-vos-hi: com a espanyol –com a espanyol!– no pot consentir que als valencians ens ensenyen en valencià, o als bascos en basc, etc. Això de "echen fuera el idioma castellano" és, com hui, perversió espanyolista exacerbada, com la del PP, Ciudadanos i resta de blaverada diversa que "ofrena" noves barrabassades a Espanya dia a dia. En fi, reste la iniciativa de Polo y Peyrolón, home natural de les terres de Conca i veí de València, com a proposta en positiu, la primera, per a posar una mica d’ordre en la disbauxa lingüística, glotofàgica, a les escoles a la fi del segle XIX. I passaren els anys, les dècades, un segle!, i encara, lamentablement, individus del tarannà del ministre Linares Rivas continuen vomitant odi lingüístic a l’Espanya del segle XXI. A la fi del XIX vingué una guerra, la de Cuba, i no escarmentaren. Ximples, continuen defecant sobre la cultura –les llengües són cultura!– i els valors democràtics. L’esperpento continua.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next