Induït

10 desembre 2017 01:00h

—Tres... dos... u... desperta!

—Desconcertat, inconnex, confús... perdut. A poc a poc anaven definint-se les figures difuses que no aconseguia enfocar. Una làmpara, un sostre, un oli penjat a una paret ocre... Hi devia ser a una habitació, vaig deduir. I aleshores vaig tornar a escoltar la seua veu.

—Antoni, no t’alces encara –em va dir suaument mentre notava que em posava una mà al muscle.

Ara em sentia profundament relaxat i vaig recordar ràpidament on hi era. Hauria funcionat? Vaig adreçar la mirada cap a l’esquerra i la vaig veure mirant-me fixament, com si volguera llegir alguna cosa al fons dels meus ulls.

—Què ha passat? –vaig balbucejar mig endormiscat. Més que parlar, emetia sons pesats que queien al terra tan bon punt eixien de la meua boca.

—Hui hem progressat molt. Ho deixarem ací de moment –va apuntar la hipnotitzadora.

Quan em va indicar, em vaig alçar d’aquella butaca tan còmoda. Vam conversar vagament, li vaig pagar allò que havíem acordat i em vaig acomiadar sense perdre gaire temps. Vaig eixir al passadís i vaig escoltar el colp sec de la porta en tancar rere meu.

—Maleït malparit! – vaig exclamar al temps, automàticament, quasi sense adonarme’n.

La cara de cert individu em va vindre a la ment sobtadament tan bon punt vaig començar a caminar. No sé ben bé perquè, però la calma es va dissipar per donar pas a un odi inexplicable.

Recordava aquell client nítidament tot i que quasi ni el coneixia. Sens dubte, era un autèntic porc menyspreable. Venia tots els matins, poc després d’obrir el bar, a fer-se un cafè amb llet abans d’anar a treballar. Joana, la cambrera, em va dir en una ocasió que era un tipus de jutge o algun càrrec similar. Un paràsit més del sistema, pensava jo.

La gent com ell sí que vivia bé. Subsistint amb tot tipus de luxes a expenses del ciutadà que es deixava la pell dia rere dia en treballs de merda com el meu. Ell es relaxava maquinant com fotre als judicis algun pobre infeliç mentre jo li preparava l’habitual cafè amb llet, això sí, amb molta escuma i sacarina. Tan corrupte com exigent!

Ell li ho devia tot a gent com jo. I segur que tractava indiscriminadament tothom amb supèrbia. Delinqüents o gent honrada, tots devíem despertar-li la mateixa repulsió. I jo, esclau de l’ansietat, preocupat per no poder arribar a final de mes i fumant obsessivament!

Almenys esperava que aquesta sessió d’hipnotisme haguera funcionat i m’haguera tret el fastigós vici del tabac.

—Maleït malparit! –vaig repetir quasi imperceptiblement–. Tu tens la culpa de tots els meus mals!

—Antoni! –vaig escoltar rere meu–. Torna, que se t’ha oblidat una cosa.

La hipnotitzadora em cridava des de la porta de la seua consulta, al fons del passadís. M’hi vaig adreçar dòcilment intrigat per saber què havia oblidat en la meua precipitada partida.

—Perdona, què he obli... –vaig començar a preguntar.

Se’m va assecar la boca a l’instant quan em va posar la mà al muscle. Em vaig quedar en blanc, mut i atent. No percebia res excepte la seua dolça veu i el seu tacte.

—Benvolgut Antoni, té –va dir posant-me una petita bossa, com les de sucre, a la mà–. T’has oblidat el verí per al seu cafè amb llet. Tres, dos, u... desperta!

Ezequiel Císcar i Carreres

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next