–Eren els temps –va dir l’escultor García– en què em dedicava, per a guanyar-me el pa, a restaurar imatges i daurar altars, així que rodava quasi tot el regne de València.
Tenia un encàrrec d’importància: restaurar l’altar major de l’església de Bellús, obra pagada amb certa deixa d’una senyora vella. I allà aní amb dos aprenents, l’edat dels quals no es diferenciava molt de la meua. Vivíem a cal capellà, un senyor incapaç de reposar que, en acabar de dir missa, albardava el matxo per a visitar els companys de les parròquies veïnes o empunyava l’escopeta i, amb balandram i capell de seda, eixia a despoblar l’horta de pardals. I mentres ell caminava pel món, els meus dos companys i jo, a l’església, a les bastides de l’altar major, fabricació complicada del segle XVII, traient lluentor als daurats o alegrant les galtes a tot un tropell d’angelets que destacaven entre la fullaraca com a xiquets jugarrins.
De matí, acabada la missa, quedàvem en absoluta soledat. L’església era una antiga mesquita de parets blanques. Als altars laterals, les velles arcades estenien una corba graciosa i tot el temple respirava eixe ambient de silenci i frescor que pareix que envolte les construccions àrabs. Per la contraporta oberta véiem la plaça solitària inundada de sol. Sentíem els crits dels qui es cridaven des de lluny, a través dels camps, trencant la calma del matí. I, de tant en tant, les gallines entraven irreverentment al temple, passejant davant dels altars vinga remenar les cuixes, fins que fugien espantades pels nostres cants. Cal advertir que, familiaritzats amb eixe ambient, treballàvem a la bastida com en un taller. I jo obsequiava a eixe món de sants, verges i àngels immòbils i polsosos pels segles totes les romances depreses en les meues nits de «paradís». I igual cantava a la «celeste Aïda», com repetia els afalacs voluptuosos de Faust al jardí.
Per això, a les vesprades, veia amb desplaer com envaïen l’església unes quantes veïnes del poble, descarades i preguntadores, que seguien la faena que féiem amb una atenció molesta i, fins i tot, gosaven criticar-me per si no treia prou lluentor al fullatge d’or o posava poc vermelló a la cara d’un angelet. La més guapota i la més rica, si s’ha de jutjar per l’autoritat amb la qual tractava a la resta, pujava alguna vegada a la bastida, sens dubte a fer-me sentir de més a prop la seua rústica majestuositat. I allí es quedava, no podia moure’m sense entropessar amb ella.
El terra de l’església era de rajols rojos grans i tenia al centre, encastada en un marc de pedra, una llosa enorme amb una anella de ferro. Una vesprada imaginava què hi devia haver baix i, acatxat damunt la llosa, rascava amb un ferro la pols petrificada de les juntes quan va entrar aquella donassa, la senyora Pasquala, que paregué estranyar-se molt en vore’m en eixa ocupació.
Tota la vesprada la va passar ben a la vora, a la bastida, sense fer cas de les companyes que parlotejaven prop, mirant-me fixament mentres es decidia a amollar la pregunta que li revoltava als llavis. Per fi la va soltar. Volia saber què feia jo damunt d’eixa llosa que ningú al poble, ni encara els més ancians, no havien vist alçada mai. Les meues negatives en van excitar més la curiositat. I per burlar-me’n vaig entrar en un joc de xicons, preparant les coses de manera que cada vesprada, en arribar a l’església, em trobava mirant la llosa, furgant a les juntes. Vaig acabar la restauració. Llevàrem les bastides. L’altar lluïa com un tall d’espasa. I quan li feia l’última mirada, va vindre la curiosa dona a intentar una altra vegada fer-se partícip del meu «secret».
–Digam-ho, pintor –suplicava–. Guardaré el secret. I el pintor (així em deien), com era llavors un jove alegre i se n’havia d’anar eixe mateix dia, va trobar molt oportú atordir aquella impertinent amb una llegenda absurda. La vaig fer prometre una infinitat de vegades, amb gran solemnitat, que no repetiria a ningú les meues paraules. I vaig soltar totes les mentires que em va suggerir la meua afició a les novel·les interessants.
Havia alçat aquella llosa per un art meravellós que amagava i havia vist coses extraordinàries. Primer, una escala profunda, molt profunda. Després, passadissos estrets, voltes i revoltes. Per fi, una llàntia que devia cremar centenars d’anys i, estés en un llit de marbre, un tio molt gros, amb la barba fins al ventre, els ulls tancats, una espasa enorme al pit i, al cap, una tovallola enrotllada amb una mitja lluna.
–Deu ser un moro –va interrompre ella amb suficiència.
Sí. Quina dona més llesta! Estava embolicat en un mantell que brillava com l’or. I als peus, una inscripció en lletres enrevessades que no les entendria ni el mateix capellà, però, com que jo era pintor, i els pintors ho saben tot, l’havia llegida d’una tirada. I deia… Deia… Ah, sí! Deia: «Ací jau Alí Bellús. La dona, Sara, i el fill, Macael, li dediquen este darrer record».
Un mes després, ja a València, vaig saber què va ocórrer en anar-me’n del poble. En la mateixa nit, la senyora Pasquala va jutjar que era prou heroic callar durant unes quantes hores i li ho va contar tot al marit, el qual ho va repetir el sendemà a la taverna. Estupefacció general. Viure tota la vida al poble, entrar cada diumenge a l’església i no saber que davall dels peus hi havia un home de barba grossa, tovallola al cap, marit de Sara, pare de Macael, el gran Alí Bellús, qui, indubtablement, degué ser el fundador del poble! I tot això ho havia vist un foraster sense fer altra faena que arribar. I ells no. Redéu!
El diumenge següent, en anar-se’n el capellà del poble per a dinar amb un retor veí, una gran part del veïnat va córrer cap a l’església. El marit de la senyora Pasquala es barallà amb el sagristà per a llevar-li les claus i tots, fins i tot l’alcalde i el secretari, van entrar amb pics, palanques i cordes. Van suar! Com a mínim, durant dos segles, ningú havia alçat eixa llosa. I els mossos més robustos, amb els bragons a l’aire i el coll unflat per l’esforç, pugnaven inútilment per moure-la.
–Força, força! –cridava Pasquala que capitanejava la tropa de bèsties–. El moro, el tenim baix!
I animats per ella van redoblar tots els esforços fins que, després d’una hora de bufits, juraments i suor a xorrolls, van arrancar, no només la llosa, sinó també el marc de pedra, i saltà amb el marc una gran part dels rajols del terra. Pareixia que l’església s’afonava. Però estaven ells per a fixar-se en la destrossa! Totes les mirades es dirigien a l’avenc fosc que se’ls acabava d’obrir als peus. Els més valents es rascaven el cap amb indecisió visible. Però un de més audaç es va fer lligar una corda a la cintura i va tirar cap a dins, murmurant un credo. No es va cansar molt en el viatge. El cap encara era a la vista de tots quan els peus ja tocaren el fons.
–Què hi veus? –preguntaven els de dalt amb ansietat.
I ell s’agitava en aquella foscor, sense entropessar amb altra cosa més que amb muntons de palla abocada allí feia molts anys, després de desestorar i que, putrefacta per les filtracions, emanava una pudor insofrible.
–Busca, busca! –cridaven els caps formant un marc gesticulant al voltant de la fosca obertura. Però l’explorador només que trobava cabotades, ja que en avançar el cap xocava contra les parets. Van baixar altres mossos, en acusar de poca traça el primer, però finalment es van convéncer que eixe pou no tenia cap eixida.
Es van retirar moixos entre les burles dels xiquets, ofesos perquè els havien deixat fora de l’església, i la cridadissa de les dones, que aprofitaven l’ocasió per a venjar-se de l’orgullosa Pasquala. –Com està Alí Bellús? –preguntaven–. I el fill Macael?
Damunt, en vore el capellà el terra de l’església fet malbé i assabentar-se del que hi havia ocorregut, es va posar furiós. Va voler excomunicar el poble per sacríleg, tancar el temple i únicament es va calmar quan els descobridors aterrits d’Alí Bellús van prometre fer-se càrrec de construir un paviment més bo.
–I no ha tornat vosté per allà? –va preguntar a l’escultor algun dels oients.
–Em guardaré molt de tornar a eixe poble. Més d’una vegada m’he trobat a València algun dels decebuts. Però, debilitat humana! En parlar amb mi se’n reien, del succés. Ho trobaven molt graciós i asseguraven que ells eren dels qui, pressentint la jugada, es van quedar a la porta de l’església. Sempre han acabat la conversa convidant-me a anar allà a passar un dia divertit. Qüestió de menjar-se una paella… Que vaja el dimoni! Conec a la meua gent. Em conviden amb un somriure angelical, però instintivament tanquen l’ull esquerre, com si ja es tiraren l’escopeta a la cara.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
