Temps era temps els valencians no érem tan «muelles», com deia l’espanyolíssim comte-duc d’Olivares, o no ho érem gens. Al segle XIV, en absolut. Però, és clar!, aleshores el Regne dels valencians cristians de nació catalana (els altres valencians, els musulmans i arabòfons, efectivament, no eren catalans) tenia recursos, força i empeny per a defensar el seu territori, quan convenia, contra la Granada sarraïna i, si s’esqueia, contra Castella. Quan hi havia almogàvers defensant les fronteres del Regne, els castellans bé que evitaven ficar els nassos en els afers valencians, en els dels valencians i en els de la resta dels Països Catalans. Parle d’un temps pretèrit, llunyà, sense 155 ni pallassades blaveres, ni «ofrendas a España» ni ministres a Madrid afartant-se a riure de les propostes dels vassalls perifèrics. Parlem-ne!
Almogàvers, un substantiu que hui remet, per a la majoria de valencians, a les filades homònimes de les festes de Moros i Cristians. A Alcoi en tenen una, i a Crevillent també, i a Ontinyent i a… En altre temps, i d’aquí el nom a la festa, eren ferotges soldats d’infanteria dels prínceps que senyorejaven els Països Catalans i Aragó. Desperta ferro! Així cridaven i espantaven els seus enemics. Els almogàvers participaren en tots els conflictes brandant el penó d’or i gules dels comte-reis del Casal de Barcelona des dels temps de Ramon Berenguer IV, penó que onejà orgullós fins a l’Acròpolis d’Atenes, la catalana Cetines (així era dita, en català, l’ara capital de Grècia). El mot «almogàver» ve del sintagma àrab «al-mugāwir» (l’invasor), per a designar els soldats de frontera experts en incursions en territori enemic, encara que també tremendament indisciplinats si la paga no els arribava a temps. «E no porten mas una gonella o una camisa, sia estiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir e als peus bones avarques de cuir; e porten bon coltell, e bona correja e un foguer a la centura, e porta cascú una bona llança, e dos dards e un serró de cuir a l’esquena en què porta son pa a dos o a tres jorns». Així descriu Bernat Desclot, el cronista del regnat de Pere (I de València, II de Barcelona i III d’Aragó) «el Gran» (1276-1285) aquells temibles guerrers que Ramon Llull, el cèlebre filòsof i patriarca de la llengua catalana, en el seu De modo bellandi, cregué imprescindibles per a recuperar, a la força, el nord d’Àfrica per a la fe cristiana. La gesta més gloriosa dels almoràvits, descrita pel cronista Ramon Muntaner (el senyor de Xirivella) fou l’expedició que capitanejà el cabdill Roger de Flor en ajut de l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg, amenaçat pels turcs. La fi de la guerra en Sicília (1302) deixà sense treball les hosts que servien a Frederic III, el rei català de l’illa (fill de Pere «el Gran»). Roger de Flor les conduí fins a Constantinoble i venceren els turcs, però el cabdill almogàver, envejat pel príncep hereu de Bizanci, Miquel (futur Miquel IX Paleòleg), fou assassinat a traïció. Allò desencadenà la terrible venjança catalana (encara se’n parla a Grècia) i la conversió de les companyies d’almogàvers, que s’intitulaven «la host dels francs qui regnen lo regne de Macedònia» en un assot per a l’imperi dels grecs. Els almogàvers conqueriren els ducats d’Atenes i Neopàtria (l’actual Υπάτη, Ypati), els quals regiren segons les lleis –el costum– de Barcelona.
La frontera, sobretot la frontera amb l’Islam, era el lloc preferit per a reclutar els aguerrits almogàvers, així que foren molts els que, en acabar la conquesta valenciana, s’enrolaren en els exèrcits d’ultramar que combateren a Sicília amb Pere «el Gran» (val a dir-ho, valencià de naixença). Els veterans en les guerres contra els altres valencians (els valencians andalusins), homes amb una bregada experiència militar, «tots bons d’armes e de bons fets» deia el cronista Ramon Muntaner, vestiren la gonella almogàver i es llaçaren a èpiques aventures guerreres: contra Castella en la guerra de Múrcia (1296-1304), en les guerres contra els granadins entre 1309 i 1334, en la conquesta de Sardenya (1323-1324), en la reconquesta de Mallorca i en la total submissió de l’illa sarda (1353-1354), contra Castella una altra vegada en la guerra dels Dos Peres (1356-1369), etc. Sardenya, concedida pel papa Bonifaci VIII al rei catalanoaragonès Jaume II (també fill de Pere «el Gran» i nascut a València) en compensació per la retirada de Sicília, es convertí en un conflicte endèmic de difícil solució, que necessitava l’enviament constant de soldats des de la península. Hui encara, producte d’aquella presència secular, es parla el català a la ciutat de l’Alguer.
Entre 1353 i 1420, la regió sarda d’Arbòrea visqué en estat de perenne insurrecció. Calia, doncs, l’organització d’expedicions punitives trameses des de la península. En una d’aquestes campanyes, preparada en 1391, s’enrolà el valencià meridional Bernat d’Ainès, possiblement d’Elx, encara que hi ha la possibilitat que nasqués a Oriola. Bernat d’Ainès residia en 1391 a Elx i es guanyava la vida com a «eixea», o siga, redemptor de captius, un ofici típic de la Frontera, afectada per les incursions de bandits i cavalcades depredadores, moltes procedents de Granada. El trasbals de persones per diners algun problema li donà. Un alcoià, Antoni Sarrió, el denuncià davant la cort –la justícia– d’Oriola i Bernat –ell digué que injustament– acabà amb els seus ossos a les masmorres de la capital de la Governació (recordem-ho, el sud valencià tenia una governació pròpia amb seu a Oriola). A Oriola, tancat i encadenat pel coll com un gos, passà sis llargs mesos. Finalment, fou alliberat i marxà a Elx, a sa casa. A la capital del Baix Vinalopó inicià un plet contra el seu denunciant que no sabem com acabà (la recerca documental arriba fins a on arriba), tot i que sí que sabem que l’infant Martí (el futur rei Martí I «l’Humà»), senyor d’Elx i Crevillent, es preocupà pel seu cas en un document datat el 14 d’agost de 1391. Bernat deixà el seu treball d’eixea –«que ho facen els frares mercedaris, que per a això estan», diria rondinant– i s’allistà com a almogàver de la casa del rei, aleshores Joan I «el Caçador». L’11 d’agost de 1392, el rei concedí salconduit a Bernat d’Ainès perquè reclutara una companyia de cent almogàvers a les terres de la governació oriolana. La companyia de Bernat, juntament amb quaranta almogàvers més aportats per Oriola i d’altres per la resta de viles del sud valencià, es presentaren a Tortosa disposades a partir cap a Sardenya, però la demora de la expedició –en octubre de 1393 encara no havia partit la flota– els desesperà i se’n tornaren a casa. El rei insistí i els ordenà tornar, però l’expedició sarda, en la qual també participaven cent almogàvers mantinguts per la ciutat de València, finalment, es frustrà. Les tropes foren llicenciades. L’armada, però, partí cap a Sicília amb escala a Càller (la capital sarda, una ciutat llavors tan catalana com Barcelona o València), però no hi anaven Benat d’Ainès i els seus homes, que se’n tornaren a casa.
La guerra era un negoci i a l’emprenedor guerrer Bernat d’Ainès no li va eixir bé. No obstant això, rebé una compensació econòmica per les despeses ocasionades a pagar de les rendes de Castelló de la Plana. I ací s’acaben les notícies de les aventures, més aviat penalitats, del capità Bernat d’Ainès. Sabem d’un altre elxà almogàver, l’almugatèn (capità) Andreu de Montblanc, que durant la guerra dels Dos Peres combaté al costat del rei valencià Pere «el Cerimoniós», malgrat que Elx i tota la governació meridional valenciana estaven controlades per l’infant Ferran, germà del rei que s’havia passat al bàndol de Pere I «el Cruel» de Castella. Andreu i la seua host d’almogàvers desertaren de l’exèrcit de l’infant i s’uniren a la host reial, a l’exèrcit que expulsà els castellans del Regne. Bé, sabem de Bernat d’Ainès i d’Andreu de Montblanc, almogàvers de professió i d’Elx. N’hi hagueren molts més, a Elx, perquè sabem que aquesta vila meridional valenciana tenia un mercat d’esclaus, de captius producte de les rapinyes contra territori granadí. Podem dir alguns noms més d’almogàvers: Llop Ortís, Pere Giner, Pere Rovira, Domènec Silvestre, Bartomeu Jordà, Sanç Garcia, Joan de Galve… L’almogaveria era la professió dels que avorrien les aixades i les dalles, que canviaven pel coltell esmolat i la vida aventurera de la Frontera. La conquesta definitiva de Granada, en 1492, no acabà amb ells, tot i que sí que els transformà: eren les tropes d’elit catalanes al servei dels condottieri a l’Itàlia dels Borja. Els valencians aleshores tenien fama de bons espadatxins. I vegeu!: ironies del destí, ara muelles i amb estatut de segona divisió. Un adalil (cap almogàver) de nom Miquelot Prats, valencià, serví en els exèrcits de Cèsar Borja, el fill d’Alexandre VI. D’aquí el nom de «miquelets» que reberen les tropes d’almogàvers arreu dels Països Catalans fins a la seua extinció amb l’arribada dels Borbons al segle XVIII.
