No es tractava d’un tempesta tropical típica. Havia fet el trajecte Madrid-Los Angeles un munt de vegades però mai havia vist una cosa així. Més enllà de la finestreta, tenia la sort o la desgràcia d’haver tingut seient amb finestreta, només s’albirava una foscor completa, acompanyada constantment per eixordadors llampecs i violentes sacsejades. La cara de preocupació de les hostesses ho deia tot: aquest cop, alguna cosa anava força malament.
Tot seguit, allò que sempre passa a les pel·lícules, però que confiava que en la realitat, no fos així. La veu del capità de l’aeronau ens comunicava que travessàvem una zona de fortes turbulències, però ens convidava a mantenir la calma i confiar amb la resta de la tripulació que, al seu temps, semblava no tenir-les totes. Una suor freda i un neguit punyent començaven a obrir-se pas dintre meu.
De sobte, alguna cosa va fallar dintre l’aparell, les llums s’apagaren de forma inesperada i un soroll d’alarma va inundar l’avió. Aquesta es va fer a poc a poc inaudible pels crits d’espant i temor de la resta del passatge i d’improvís, la foscor i el silenci absolut.
Després d’uns instants de confusió, vaig obrir els ulls del tot i vaig veure el meu voltant. La potent llum del sol regnava sobre el cel. No hi havia cap indici de la violenta tempesta. Com podia haver desaparegut tan ràpid? Aquesta pregunta no va ser l’única pregunta que em va venir al cap. Em trobava assegut a la meva plaça de l’avió, sí, però, i l’avió?
Al meu voltant no hi havia res que indiqués cap accident aeri. Ni restes de fusellatge ni equipatges escampats, res. Tampoc persones, ni cadàvers. Això, va ser l’alleujament més important. Tampoc cap rastre de petjades que m’indiqués com havia arribat a parar a aquell punt. Únicament el meu seient i jo, enmig d’una vasta planura coberta d’herba, fins on m’arribava la vista. En quina part dels Estats Units, o del món, em trobava ara?
Em descordo el cinturó i trec el meu mòbil. No trobava cap connexió a Internet i la meva pròpia connexió no trobava la xarxa de la companyia. Després de diversos intents sense fortuna i sense cap forma de conèixer la meva posició, vaig passar a tècniques més clàssiques d’orientació i supervivència. Gràcies al meu rellotge de polsera clàssic i la posició del sol, no vaig trigar gaire a conèixer on estava el nord i donar les primeres passes a la recerca de qualsevol punt orientatiu o rastre de vida.
Vaig caminar durant un parell d’hores, sense trobar cap pal indicatiu, camí, carretera ni res que se li semblés. La set i la fam van fer aturar-me a l’ombra d’uns arbres que vaig trobar en el meu camí. Per la meva desgràcia, no posseïen cap fruit. Desitjava saber si allò era un malson, que algú em despertés d’immediat, però abans que pogués tancar els ulls i descansar una mica, una freda sensació metàl·lica al clatell em va posar en alerta. Una veu anglesa m’ordenava aixecar les mans i identificar-me. Li vaig fer cas, al mateix temps que intentava saber on em trobava de forma pacífica.
Quan em vaig girar i veure la cara de qui m’amenaçava, vaig tenir la terrible sensació que allò no podia anar a pitjor. No podia ser veritat, sens dubte havia de tractar-se d’una broma. El meu viatge cap a Los Angeles es devia a la meva presència en una ponència sobre noves troballes històriques que tractaven l’exploració i conquesta del llunyà Oest per part dels primers nord-americans. Els exploradors més famosos i populars que van donar les primeres passes dintre l’inhòspit Oest van ser Meriwether Lewis i William Clark, tots dos pedra angular en aquesta nova ponència, a la qual per desgràcia no crec que pugui assistir, ja que eren ells mateixos els que m’apuntaven amb els seus mosquetons d’època.
