Tots els valencians hem tremolat de xiquets davant del monstre que hi ha a l’atri del Col·legi del Patriarca, l’església fundada pel beat Joan de Ribera. És un cocodril ple de palla, amb les potes curtes i rugoses apegades al mur i amb la boca, enorme, entreoberta, amb una expressió d’horror repugnant que fa retrocedir els menuts i amagar-se a les faldes de les mares.
Hi ha qui diu que és un símbol del silenci i, amb eixe mateix significat, apareix en altres esglésies del regne d’Aragó, per a imposar recolliment als fidels. Però el poble valencià no creu en eixes explicacions. Sap bé l’origen de l’animalot espantós. La història verdadera i interessant del famós «dragó del Patriarca». I tots els nascuts a València la recordem com es recorden els contes «de por» sentits en la infància.
Era quan València tenia un perímetre no molt més gran que el dels barris tranquils, endormiscats i esmortits que envolten la seu. L’Albufera, llacuna immensa quasi confosa amb la mar, arribava fins a les muralles. L’horta era una marjal plena de juncs i canyes que esperava amb calma salvatge l’arribada dels àrabs que la van travessar de séquies i sequiols, per a formar la xarxa meravellosa que transmet la sang de la fecunditat. I on hui hi ha el mercat, s’estenia el riu, ample, lent, confonent i perdent el corrent en les aigües mortes i fangoses.
Les portes de la ciutat properes al Túria estaven tancades la majoria de dies o s’entreobrien tímidament per a xocar amb l’estrèpit de l’alarma encara no s’havien mogut els senillars veïns. A tothora hi havia gent als merlets, pàl·lida d’emoció i curiositat, amb el gest de qui vol contemplar des de lluny alguna cosa horrible i alhora té por vore-la.
Allí, al riu, hi havia el perill de la ciutat. El malson de València. La mala bèstia, el record de la qual torbava el son de la gent honrada, feia amarg el vi i sec el pa. En un marge, entre juncs esclafats, hi havia un forat fosc i fangós. I al fons, fent la becada de la digestió, entre calaveres pelades i costelles trencades, el dragó, un animalot horrible i feroç que no s’havia vist a València mai, enviat, sens dubte, pel senyor –segons que deien les ciutadanes velles– com a castic de pecadors i terror dels bons.
Què no faria la ciutat per a lliurar-se d’aquell veí molest que torbava la vida…! Els mossos valents de cap lleuger –i bé sap el dimoni que a València n’hi han uns quants– es provocaven els uns a als altres i es jugaven eixir contra la bèstia, anant a trobar-la amb destrals, llances, espases i faques. Però encara no s’havien acostat a la cova, l’animal treia el morro, es posava en fatxa d’envestir i, en línia recta, veloç com un llamp, a eixe el vull i a l’altre no, mos ací i sarpada allà, desbaratava el grup. Se n’escapaven pocs. I la resta anava a parar al fons del forat negre, omplien el rebost de la fera per a tota la setmana.
La religió, venint en auxili dels bons i recelant les arts infernals del dimoni en eixa calamitat horrorosa, va voler entrar en combat amb la bèstia. I un dia, el clero, amb el bisbe al capdavant, va eixir per les portes de València, es dirigí valerosament al riu amb gran provisió de llatinades i aigua beneïda. La multitud contemplava ansiosa des de les muralles la marxa lenta de la processó, la resplendor de les casulles bizantines amb les faixes blanques orlades de creus negres, la brillantor de la mitra de vellut roig amb pedres precioses i la lluentor dels cranis llustrosos dels sacerdots.
El monstre, enlluernat per eixe aparell extraordinari, els deixava acostar-se. Però passada la primera impressió, va moure les potes, curtes, va obrir la boca com badallant, i amb això va hi haure prou perquè retrocediren amb tanta prudència com rapidesa, precaució feliç a la qual van deure els valencians que la fera no s’estacara mig capítol.
Punt final. Tots reconeixien la impossibilitat de seguir lluitant contra eixe enemic. Tocava esperar que l’animal morira de vell o d’una fartada. Mentrimentres, que cadascú es resignara a morir devorat quan li arribara la tanda.
Van acabar familiaritzant-se amb aquella bèstia vil com amb la idea de la mort, una calamitat inevitable. I el valencià que eixia a treballar al camp, en sentir un soroll vora la senda i vore menejar-se la brossa, murmurava amb desànim i resignació:/// –M’ha tocat. Ja està ací. Sisquera que acabe en un tres i no res i no em faça patir.
Com que ja no quedaven hòmens que anaren a la recerca del dragó, l’animal anava a trobar la gent per no passar fam allà al forat. Pegava la volta a la ciutat, s’acatxapava pels camps, rodava pels camins i, sovint, insolent, s’arrossegava pels peus de les muralles i apegava el morro als badalls de les portes fortes, per a entrevore si algú n’eixia.
Era un maleït que pareixia estar pertot arreu. El pobre valencià, en endoblegar-se per a plantar l’arròs a la bassa, sentia, a mitjan faena, alguna cosa per l’esquena, i, en girar-se, entropessava amb el morro del dragó, que s’obria i s’obria com si la boca li arribara fins a la cua. Jas! D’un colp el feia trit. El bon burgés que a les vesprades d’estiu passejava pels afores, va vore eixir dels matolls una sarpa rugosa que pareixia que li deia: «Hola, amic!». I amb una sarpada irresistible es veia arrossegat fins al fons del forat fangós, on la bèstia tenia el menjador.
Al migdia, quan el dragó, immòbil en el fang com un tronc escatós, prenia el sol, els tiradors d’arc, apostats entre dos merlets, li tiraven sagetes precises. No res! Les fletxes rebotaven a les escates i el monstre feia un moviment lleuger, com si a la redor brunzira un mosquit.
La ciutat es despoblava ràpidament i hauria quedat totalment abandonada, si no se’ls haguera acudit als jutges sentenciar a mort a cert rodamón, mereixedor de forca per delictes que van cridar l’atenció en una època en què es matava i robava sense donar-hi una altra importància que la de desfogaments naturals.
El reu, un home misteriós, una espècie de jueu que havia recorregut mig món i parlava idiomes rars, va demanar gràcia. Ell s’encarregava de matar el dragó barata salvar-se. Convenia el tracte? Els jutges no van tindre temps per a deliberar, ja que la ciutat els va atordir amb el clamor. Acceptat, acceptat. La mort del dragó valia la gràcia d’un bergant.
Li van oferir per a l’empresa les millors armes de la ciutat, però el rodamón va somriure desdenyosament i es limità a demanar uns quants dies per a preparar-se. Els jutges, d’acord amb ell, el van deixar tancat en una casa, on cada dia entraven unes quantes càrregues de llenya i una quantitat regular de gots i botelles arreplegats a les cases principals de la ciutat. Els valencians s’amuntonaven al voltant de la casa i contemplaven, de dia, el plomall negre de fum i, de nit, la resplendor rogencosa que eixia del fumeral. El misteri dels preparatius els donava esperança. Eixe bruixot sí que matava el dragó!
Arribà el dia del combat i tot el veïnat es va allargar a les muralles, anhelós i pàl·lid d’ansietat. Penjaven a les barbacanes milanta cames, es bellugaven entre els merlets masses de caps inquietes. Es va obrir cautelosament una portella, només el just perquè isquera el combatent, i va tornar a tancar-se amb la precipitació de la por. La multitud exclamà de desànim: esperava alguna cosa extraordinària en el paladí misteriós i el van vore cobert amb un mantell i un caputxó de llana basta, sense altra arma que una llança. Un altre al clot! A eixe jueu se l’engolia la maleïda bèstia en un avemaria!
Però ell, insensible al desànim general, anava més recte que un fil cap a la cova. Justament, el dragó feia dies que tenia una fam que es fotia. Com que es quedava la gent dins de la ciutat, la fera dejunava, i rugia en olorar el ramat humà guardat per les muralles fortes.
Van vore tots com, en acostar-se el rodamón, aguaitava per l’embut de fang el morro de la fera i les potes rugoses de davant. En acabant, amb un esforç pesat, va traure del forat el cos escamat per on havia passat mitja València. Brrrr! I rugint de fam, va obrir una bocota que, tot i ser vista des de lluny, va fer córrer un tremolí per les esquenes de tots els valencians. Però alhora va ocórrer una cosa portentosa: el combatent va deixar caure a terra la capa i la caputxa, i tot el poble es va tapar els ulls amb les mans com enlluernats. Aquell home era una brasa lluminosa, una flama que anava directament cap al dragó, un fantasma de foc que no es podia contemplar més d’un segon. Anava cobert amb un vestit de cristalls, amb una armadura d’espills en la qual es reflectia el sol, tot envoltat amb una aurèola de llampades enlluernadores.
La bèstia, que estava a punt de tirar-se damunt d’ell, va parpellejar tremolosa, enlluernada, i començà a tirar arrere. El rodamón avançava arrogant i segur de la victòria, com en la llegenda wagneriana el valent Siegfried anava a trobar Fafnir.
Les llampades de l’armadura desconcertaven la fera. La seua figura espantosa, reproduïda a la cuirassa, a l’escut, en totes les parts de l’armadura com un miratge infinit, la torbaven, i l’obligaven a retrocedir. Per fi, encegada, confusa, presa del mareig de la cosa desconeguda, es va deixar caure al forat i, amb un esforç suprem per conservar el prestigi, va obrir la bocota per rugir. Brrrr! Allí va la llança! La va estacar tota a la gola horrible del monstre enlluernat, repetint els colps entre els aplaudiments de la multitud, que saludava cada llançada com una benedicció de déu. Els xorrolls de sang negra i nauseabunda van tacar l’armadura límpida i, enfervorits per l’agonia de l’enemic, tots els veïns van eixir al camp. N’hi hagué que, per arribar abans, es van tirar de cap des de les muralles; van ser les darreres víctimes del dragó.
Tots volien vore de prop el monstre i abraçar el matador.
S’havia salvat València! Des d’eixe dia va començar a viure tranquil·la.
De jornada tan memorable no ha quedat el nom de l’heroi ni tan sols la meravellosa armadura d’espills. Sens dubte, la van fer malbé en plena ovació en portar-lo triomfant d’abraçada en abraçada.
Però queda el drac, amb el ventre ple de palla, per on van passar molts dels nostres avantpassats. I qui dubte de la veracitat del succeït, no té de fer altra cosa que visitar l’atri del col·legi del Patriarca, que allí trobarà la malvada bèstia com a testimoni irrecusable.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
