Primera part
Un capvespre d’estiu un home canós camina per la vorera del passeig marítim de l’Alguer.
De les trepitjades aixequen el vol coloms que aprofiten els corrents d’aire. El condueixen fins on acaba la vorera i comencen les roques, just davant del Piano bar.
Es detura. Demora allà dempeus. Recolza els avantbraços a la barana que dóna a un penya-segat vertical, escaient pel vertigen.
Les onades entren, s’estavellen contra les roques i retrocedeixen. Un retorn a deshora fa que l’home arribe de l’estranger abans de l’habitual.
En entrar a casa es troba amb unes veus procedents del dormitori. Mira pel forat del pany i descobreix uns amants sobre el seu llit. Els panteixos d’ells, com xiscles de gavines, moren ofegats en el coixí. Amb la mirada fixa al vaivé de l’aigua, l’home els recorda com punyalades que se li claven. Camina amb pocatraça. Poc geniüt, es bloqueja i mira mar enllà.
Una fiblada d’aflicció. Un lament sense fi li abaixa el cap. Darrere seu, la gent vagareja pel passeig. Enraonen, riuen o entren al Piano bar tal com una bresca d’abelles que taral·legen les cançons de Billy Joel.
Al seu ritme es balancegen i beuen la cervesa que serveixen unes cambreres rosses, com movies stars, amb minifaldilles de ratlles grogues i blanques.
La cançó de Piano Man, que tant els va ajudar a conèixer-se a tots dos fa temps, ja no l’atrau.
Continuarà…
