El vesc

24 desembre 2017 01:00h

Mara obrí el primer calaix de la còmoda i n'extragué un estoig vellutat que contenia un collaret refulgent.

–Mira, Carmela, quines perles més precioses m'ha regalat el pare pel meu aniversari.

La criada deixà caure al terra l'espolsador amb uns ulls que pampalluguejaven.

–Si vols, te'l pots emprovar. A tu et quedarà millor, em sembla que sóc massa jove per a dur una joia tan cara. 

–Què diu, senyoreta! No m'atreviria mai de la vida –va respondre amb les galtes roges com les d'una poma madura.

–I tant que ho faràs, tinc tantes ganes de veure-te'l al coll... –Mara li'l posà al pit i li tancà el passador al clatell.

Carmela s'acostà a l'espill. La imatge que hi trobà la complagué tant que els llavis se li entreobriren. Per un moment, les arrugues incipients, les canes que gosaven aflorar entre els cabells destenyits i tots els altres senyals que delataven el pas per la quarantena s'esborraren sota l'efecte meravellós de les perles. Mara no pogué evitar mitja rialleta. A través del badall de la porta, una ombra les observava i es fregava les mans.

De sobte, s'escoltà un esternut carregat de flegma i la porta s'obrí. Carmela s'arrancà el collar i el deixà sobre el moble. L'espolsador tornà a circular pels quadres de l'habitació.

Feia prop d'un any que Carmela feia feines a casa del senyor Bertomeu i n'estava prou contenta. El sou era una mica més alt de l'acostumat. La casa era gran i requeria molta feina, però no hi havia xiquets que l'embrutaren. Tampoc havia de suportar els renecs d'una ama escrupolosa, ja que la senyora havia faltat anys enrere i la senyoreta Mara, satisfets els capricis, no resultava més exigent que la majoria. L'únic que la feia patir era el tracte amb el senyor Bertomeu, que ara li donava ordres malhumorat, com si estiguera segur que les compliria amb displicència, ara s'arrogava familiaritats que ella estava lluny d'haver-li concedit. Aquella mà que relliscava fins als seus malucs com per casualitat, aquell frec a les natges en creuar-se al corredor. "Paciència, Carmela, paciència. Has d'aguantar el que calga, que no pots permetre't perdre el treball", es repetia sufocada. El problema era que els incidents cada vegada es produïen més a sovint, i Carmela ja no se sentia tranquil·la ni a la cuina, perquè el senyor, d'un temps ençà, havia agafat el costum de baixar-hi a beure's el cafè.

–M'agrada observar els meus ocells des d'ací, em passaria hores i hores –li deia entre glop i glop, mentre fitava a través de la finestra la gran gàbia que ocupava el fons del pati. Els canaris i les caderneres cantaven i es gronxaven i es barallaven, i tot plegat semblava extasiar en Bertomeu.

–És clar, senyor, són tan bonics –concedia Carmela mentre fregava els plats, tot i que n'estava fins al capdamunt d'una piuladissa que no s'aturava en tot el dia.

–Jo diria que són les criatures més extraordinàries del món; tot i viure empresonades no deixen de cantar a la vida.

En Bertomeu engolia el darrer glop i li allargava la tassa. En més d'una ocasió, a penes Carmela la tocava amb els dits, la tassa queia al terra i dibuixava sobre les lloses una estora de bocins de porcellana. En Bertomeu descarregava un colp sobre la taula, el gest furiós, els narius esbatanats. La bona dona es desfeia en disculpes i s'ajupia a recollir els fragments. Ho podia fer més de pressa amb la granera, però sabia que en Bertomeu es delia per veure-la agenollada als seus peus mentre la esbroncava. Per més cura que hi posava Carmela, a la lleixa de la porcellana cada vegada faltaven més tasses.

Les vesprades, la senyoreta Mara acudia a l'escola de música per rebre lliçons de piano i en Bertomeu acostumava a fer una volta amb parada final al Casino Royalty per jugar unes partides a les cartes. Era el moment de Carmela. La casa es quedava buida i ella respirava alleujada. Aprofitava per seure al recambró de la cuina i pegar puntets als esgarranys de la roba, cosir els botons fluixos o planxar els enagos de la senyoreta.

Aquella vesprada, mentre frunzia la cintura d'un davantal nou, Carmela estava inquieta. No podia traure's del cap el collar de perles, la seua imatge reflectida a l'espill, la imatge d'una criada que, per un instant, s'havia convertit en dama. Anava cosint els punts, un rere l'altre. Li eixien torts. "Quin llustre més bonic, quina finor", pensava. El fil se li enredava, les puntades ara llargues ara curtes. "I si me'l tornara a emprovar? No, no, què dic. Boja més que boja! Ni somniar-ho". El fil massa tibat se li va trencar. Va fer un nus a la banda de sota de la roba que li va eixir bastant matusser. Va buscar la sedalina blanca i va tallar-ne un bon tros. "Potser algun dia, mentre torque la pols de la còmoda, podria ordenar els calaixos i, clar, hauré de traure l'estoig". Va passar el fil pel forat de l'agulla i va fer un nus a l'altre cap. "De tota manera, no passarà res si mire un instant el collar. Quina finor. Ah, unes tant i altres tan poc...", va sospirar. Tot d'una, va mirar a banda i banda, va deixar la tela i els fils damunt la taula i va arrancar a córrer. En la penombra de l'habitació de la senyoreta Mara s'entreveia una ombra, més negra i voluminosa, que no formava part del mobiliari; però per a adonar-se'n calia serenitat, just el que faltava a Carmela en el moment d'entrar-hi. Els passos la conduïren just on ella desitjava arribar i la seua excitació era tan intensa que li vingueren ganes de riure, com una nena que fa una entremaliadura, com una enamorada que acudeix a una trobada secreta. S'acostà a la còmoda, obrí el calaix, sentí la frescor de les perles als dits. Agafà amb cura els dos extrems del passador i, de sobte, escoltà un esternut al darrere. El collar li caigué de les mans i es trencà. Les perles s'escamparen pel terra. Es tombà aterrada i descobrí a pocs metres la silueta amenaçadora d'en Bertomeu asseguda a la butaca.

–Senyor, no l'havia vist –va dir Carmela agenollant-se al terra i recollint el que podia–. No sap com ho lamente.

Bertomeu es posà dempeus i avançà unes passes.

–Què pretenies, mala dona?

–Res, res. Em sap tan greu –va dir, mentre les perles se li esmunyien i s'escapaven rodolant.

–Déu meu, el disgust que tindrà Mara, ella que confiava tant en tu. No crec que puga perdonar-te, et voldrà al carrer aquesta mateixa nit. Jo mateix no sé que pensar-hi.

–Li assegure que no tenia mala intenció. Només volia vore'l, només... Per favor, senyor, per favor...

Bertomeu se li plantà al davant. La llum era tan pobra que Carmela no li va poder veure l'expressió de la cara, però els ulls li lluïen amb un resplendor victoriós. De bon principi no va entendre aquella eufòria, s'esperava un rostre contret per la ràbia. L'explicació va arribar com un malson quan les mans d'en Bertomeu li recorregueren la cintura i davallaren a les natges.

–Podria creure't, saps? És cert que eres desmanyotada, però potser no sigues una lladregota –i li va prémer les natges tan fort com que li va clavar les ungles.

–Si ho demane, a la joieria podran tornar a muntar la filada i Mara no tindrà queixa. Tampoc no cal fer un gra massa.

Les mans li rodaren els malucs i davallaren a l'entrecuix. Carmela tancà els punys i se'ls portà a la boca per contenir tot el fàstic que li produïen. Bertomeu la tombà d'una empenta sobre el llit i es descarregà al damunt, panteixant d'excitació.

En la calma del pati els ocells refilaven embogits les seues cançons.

Isabel Canet Ferrer

 

 

 

 

 

 

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next