El Carxe: valencians a Múrcia

Llegia fa uns mesos, concretament el 15 de setembre passat, a les pàgines del diari «La Opinión» de Múrcia: «El Carche no quiere parlar valencià» [sic]. El redactor de la notícia esgrimia que, des de la Generalitat, la valenciana, s’havien destinat uns ajuts per a la promoció del valencià a la comarca i, vaja!, els municipis dels qual depèn s’havien fet l’orni, o siga, ni cas. I és que, per qui no ho sàpiga, el Carxe forma part de Favanella, Iecla i Jumella, terres afectades per la cridadissa esbojarrada del «a por ellos, oé» i, ens agrade o no, als valencians ens conten en la nació del Puigdemont. Català a Múrcia? No mai, vociferen espanyolíssimament glotòfags des de les institucions murcianes, les regionals controlades pel PP, no tant les municipals. Què hi farem! La valencianofòbia, una variant de la catalanofòbia, és una mena de «burrera» malaltissa inoculada amb propòsits perversos al Regne d’Espanya. Què mal fan les gents del Carxe expressant-se, com per a ells és del tot natural, en la llengua dels seus avantpassats?

Reminiscències d’un passat remot? Recordem la Crònica de Ramon Muntaner, on diu: «E con la dita ciutat hac presa [Murcia], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagena e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Certament, el català fou la llengua medieval del poble de Múrcia, si més no, d’una gran part, fins al segle XV en què predicà sant Vicent Ferrer, però la pertinença de Múrcia a Castella castellanitzà unes persones que passaren de dir-se Puig-alt a Pujalte, Mateu a Mateo, Domènec a Domene, Puig a Puche, Arnau a Arnao, etc. Conquerida per Jaume I en 1266, Múrcia fou lliurada als castellans. En 1296 el rei Jaume II la conquerí de nou i en volgué fer una nova València, però el desig del rei es frustrà en una guerra llarga, la qual, finalment, acabà amb la divisió del territori dit «Regne de Múrcia» (pau de Torrelles, 1304): Alacant, Elx, Oriola i les terres de la vall del Vinalopó esdevingueren, definitivament, valencianes, també Jumella i Favanella. La primera efímerament, puix que la guerra dels Dos Peres (1356-69) la tornà a Múrcia; la segona ja entrat el segle XV, quan les disputes pels límits jurisdiccionals, convertides en guerra oberta, entre el consell d’Oriola i la ciutat de Múrcia.

Situació del Carxe en els territoris de parla catalana.

Terres de moriscos fins al 1609, la comarca del Carxe és la continuació de la plana limitada per la serra de Salines, al nord, la del Coto, al sud, i a ponent la del Carxe (1.371 m), un massís que altiu presideix territori tan peculiar. Sí, peculiar, perquè el Carxe exhibeix la seua llengua com a signe inequívoc de la seua identitat i àdhuc sentiment valencià, que no s’ha perdut, encara no, malgrat que pocs s’hi han fixat des que, en 1913, Pere Barnils escriguera «Els dialectes catalans» al Butlletí de Dialectologia Catalana. Indrets despoblats des que mans agarenes deixaren de treballar-los, foren, però, terres de pastures sovintejades pels ramaders valencians, fins que en la segona meitat del segle XIX s’hi assentaren gents vingudes de les Valls del Vinalopó i la Foia de Castalla. Entre 1878 i 1887 els vells despoblats tornaren a ser habitats, per valencians, i la presència humana omplí de vida aquells encontorns. Ara, tanmateix, no era el resultat de cap guerra. Els valencians traspassaren els límits del seu Regne pacíficament a la cerca de terres per a conrear. Potser, en els orígens, molts d’aquells colons desconeixien que allò era Múrcia, car el territori del Carxe sempre visqué al voltant del Pinós, el poble que vertebrava i encara vertebra aqueix espai territorial, i per això que no només la llengua sinó fins i tot l’adscripció a l’origen valencià persistira i persistisca. Els murcians, en definitiva, eren els altres, els que no parlen valencià, els veïns de Iecla, Jumella i Favanella. Però àdhuc en aquesta darrera població les cançons populars recorden encara hui, amb orgull, la pertinença en el passat al Regne dels valencians. 

Llogarrets de llauradors, totalment dedicats a les tasques del camp, la crisi de l’agricultura ha tornat a amenaçar el Carxe amb la despoblació. La població del Carxe rondava els 3.000 habitants en l’any 1950, mentre que hui amb prou feines són un millar. En algunes aldees no viu pràcticament ningú, car els seus habitants fa temps que marxaren, majoritàriament al Pinós, que continua sent el referent principal de las gents del Carxe, i alguns altres a Iecla i Jumella.

Poblacions i llogarrets que formen el Carxe.

A Iecla pertany el llogarret del Carxe (també dit el Raspai), una pedania que no arriba al centenar i mig d’habitants. D’aquí partí la iniciativa enviada al Síndic de Greuges, el valencià i no pas el murcià, en 2005, de dotar el poble d’un professor de valencià. Hi hagué gestions i l’Ajuntament de Iecla contestà positivament. És clar!, ells no pagaven. Ara bé: tal decisió significà que per primera vegada una institució murciana reconeguera l’existència de catalanoparlants en territori administrativament murcià. Poblet veritablement fronterer, una part de les seues cases estan en terme del Pinós. L’Ajuntament de Iecla tramità la petició d’un professor de valencià a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que aprovà organitzar un curs al Carxe (o el Raspai) de seixanta hores. A Iecla pertanyen els també llogarrets catalanoparlants de Quitapellejos, el Carrascalejo i els Pinillos. L’alcalde ieclà d’aleshores, Juan Miguel Benedito (PP), manifestà a les pàgines del diari Levante-EMV la necessitat ―heu llegit bé, «necessitat»― que la població de Iecla aprenguera a parlar en valencià, i no solament es referia als veïns del Carxe, sinó també incloïa la capital del municipi. Bé, aleshores significà un alè d’obertura i optimisme, en contrast amb les cares de pomes agres que els produeix el valencià als coreligionaris del Sr. Benedito a comarques com la Plana d’Utiel, l’Alt Vinalopó i el Baix Segura.

La Torre del Rico que dóna nom al llogarret inclòs al municipi de Jumella.

L’exemple de Iecla no fou seguit per Jumella i Favanella, els termes municipals de les quals engloben la major part de llogarrets catalanoparlants del Carxe. A Jumella pertanyen la Canyada del Trigo, una població de més de centenar i mig d’habitants; la Torre del Rico, amb poc més de mig centenar de veïns i una torre imponent del segle XVI que senyoreja el paisatge; les pedanies de la Raixa i la Sarsa; i els caserius de l’Alberquilla, el Canalís de Crespo, els Càpitos, les Cases del Conill, les Coves de Penya-roja, els Escandells, l’Esperit Sant, la Tosquilla i Xamaleta. A Favanella pertany la pedania de la Canyada de l’Alenya (castellanitzada «la Leña», també coneguda com els Martines), amb un centenar i mig de veïns, i també formen part del seu terme municipal els caserius de les Cases dels Frares, el Collado dels Gabriels i l’Ombria de la Sarsa.

L’interès dels filòlegs

Terres oblidades per la catalanofília, el seu descobriment pels filòlegs rescatà el Carxe de l’oblit. El descobriment de catalanoparlants a Múrcia despertà l’interès dels erudits, que d’antuvi pretengueren veure una herència del passat medieval, fins que advertiren que el Carxe nasqué al segle XIX. Manuel Sanchis Guarner, sorprenentment, desconeixia l’article de Pere Barnils citat més amunt i no conegué l’existència del Carxe fins que no s’ho féu saber una mallorquí resident a Múrcia, Antoni Gracias, qui coneixia a un natural de la Canyada del Trigo, Lluís Rico Navarro. Sanchis Guarner informà d’allò que creia un descobriment en 1950, en l’edició de la seua Gramàtica valenciana, i en 1970 realitzà una excursió a la comarca acompanyat de l’escriptor monover Antoni Ródenas, autor del llibre De Azorín i el país meu (Valencia, 1973), que descriu també aquelles terres frontereres de la catalanitat lingüística. El Carxe prengué forma i aviat s’integrà en els mapes dialectològics del català. En 1998, Ester Limorti i Artur Quintana, amb trascripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez, publicaren El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Murcia (Alacant, 1998), una obra completíssima, del tot recomanable per a conèixer la comarca del Carxe i la gent que l’habita, valencians, que també celebren, com han fet enguany i informà LA VEU, la diada del País Valencià.

El Carxe també celebrà el 9 d'Octubre.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat