S’asseu en un banc al costat de la barana, trepitjat per l’ombra de la nit que l’abrigalla. No oblida que la dona era un dels dos amants amb què havia ensopegat al llit. No és just cap compliment; ni paraules buides que li volen del cap i es pregunten com li pot fer això. Se’ls imagina que dormen com marmotes a casa. Fixa els ulls en el fons del buit escarpat on la mar palpita i es capbussen les ones.
Encara possible salvar l’obstacle trobat. Passa un temps amb les quimeres fins que per fi aconsegueix donar-se la volta en el moment que el Piano bar espargeix notes de jazz. Creu que ara el nota un indret miserable. Millor equivocar-se que no decidir. Oblidar sense escandalitzar tothom quan se sàpiga que ella l’enganya. Li arriba l’assossec. De sobte creu que sent o s’imagina que sent veus. No sap si el miren o no: tant li fa! No arriba a recórrer les cares de la dona i l’amant, però en algun moment concret li sembla veure’ls entrar al Piano bar. Ell és un tipus incapaç d’anar a punyalades. Poden ser imaginacions, mai se sap, ja que li costa distingir-los. En un minut determinat, abans de mitjanit, fuig del calvari que viu i torna cap a casa amb els braços penjant, sense entrar en cap bar de llocs decreixents. Al seu pas arbres i fanals s’allarguen com iguals, alhora que el reverencien.
Endebades intenta abstreure’s en les formes. També s’esmorteixen els neons de clubs, discoteques i restaurants. S’apaguen a causa de la desesperança. Les campanes toquen les hores, encara que els sons rítmics que en altres temps eren manyacs, s’escampen i no els reconeix. S’atura davant la porta de casa, l’obre i encén el llum mentre es passa la mà per les mandíbules; vés a saber, igual tot plegat no és més que pura quimera.
Continuarà…
