Catorze mesos feia que Rafel estava tancat en aquella cel·la estreta. El seu món eren aquelles quatre parets d’un blanc os ben trist, sabia de memòria els clevills i les descoscades que hi havia. El sol que tenia era la finestriua que hi havia allà dalt creuada per ferros que tallaven la taca blava del cel; i del terra de huit passos, no arriba a la mitat era seu, per culpa d’aquella cadena escandalosa i escamosa, amb l’argolla incrustada en el turmell, que quasi havia arribat a amalgamar-se amb la carn.
Estava condemnat a mort, i mentres a Madrid fullejaven per darrera vegada la paperassa del seu procés, ell passava allà mesos i mesos enterrat en vida, podrint-se com un cadàver animat en aquell taüt de morter i desitjant com a mal momentani, que posaria fi a altres de més grossos, que arribara prompte l’hora en què l’estrangularen i acabara tot.
El que més li molestava era la neteja: aquell terra agranat cada dia i ben fregat, per a fer que la humitat, a través de l’estora, se li ficara en els ossos; aquelles parets, en les quals no es deixava tindre ni una volva de pols. Al pres inclús li llevaven la companyia de la brutedat. Soledat completa. Si hi hagueren rates, tindria el consol de partir amb elles l’escàs menjar i parlar-los com a bones companyes; si pels racons haguera trobat una aranya, s’hi hauria entretingut domesticant-la.
No volien en aquella sepultura una altra vida que la seua. Un dia –com s’enrecordava Rafel!–, un teuladí va aguaitar a la reixa, com un ravatxol. El bohemi de la llum i de l’espai piulava, com si expressara l’estranyesa que li produïa vore allà baix aquell pobre ésser, groguenc i prim, estremint-se de fred en ple estiu, amb mocadors lligats als pols i un péntol de manta cenyit a la renyonada. Degué espantar-lo aquella cara angulosa i pàl·lida, amb una blancor de paper mastegat; li va causar por l’estranya vestidura de pell-roja i va fugir, sacsant les plomes com per a lliurar-se del baf de sepultura i llana podrida que exhalava la reixa. L’únic rumor de vida era el dels companys de presó que passejaven pel pati. Com a mínim veien cel lliure per damunt dels caps, no engolien l’aire a través d’una espitllera; tenien les cames lliures i no els faltava amb qui parlar. Allí dins inclús la desgràcia tenia les seues gradacions. Rafel endevinava l’etern descontentament humà. Envejava els del pati, considerava la situació que tenien com una de les més abellibles; els presos envejaven els de fora, que tenien llibertat, i els qui a aquelles hores transitaven pel carrer, tal vegada no es consideraren contents amb la sort que tenien i ambicionaven qui sap quantes coses! Tan bona que és la llibertat! Mereixien estar presos.
Es trobava en el darrer escaló de la desgràcia. Havia intentat fugir fent un forat a terra en una arrancada de desesperació, i des de llavors la vigilància pesava sobre ell incessant i aclaparant. Si cantava, li imposaven silenci. Va voler divertir-se resant amb un canturrutx monòton les oracions que li va ensenyar sa mare i que només recordava a trossos, i el van fer callar. ¿És que intentava fingir que havia enfollit? A vore, molt de silenci! El volien tindre sencer, sa de cos i esperit, perquè el botxí no operara en carn avariada.
Foll! No volia ser-ho; però el tancament, la immobilitat i aquell ranxo escàs i roín se’l carregaven. Tenia al·lucinacions. Alguna nit, quan tancava els ulls, destorbat per la llum reglamentària, a la qual en catorze mesos no havia pogut acostumar-se, el turmentava la idea estrafolària que, mentres dormia, els seus enemics, els qui volien matar-lo i als quals no coneixia, li havien girat l’estómac del revés. Per això el turmentaven amb punxades cruels. De dia pensava sempre en el seu passat, però, amb una memòria tan extraviada que creia repassar la història d’un altre. Recordava la tornada al poble natal, després de la primera campanya presidiària per certes lesions; el renom que tenia en tot el districte, la concurrència de la taverna de la plaça admirant-lo amb entusiasme: «Mala bèstia és Rafel!». La millor xica del poble es decidia a ser la seua dona, més per por i respecte que per afecte; els de l’Ajuntament l’afalagaven donant-li escopeta de guàrdia rural, esperonant la seua brutalitat perquè la gastara en les eleccions; regnava sense obstacles en tot el terme; tenia els altres, els del bàndol caigut, en un puny, fins que, cansats, es van emparar en un altre valent que acabava d’arribar també de presidi i el van col·locar davant de Rafel.
Redéu! L’honor professional estava en perill: calia tocar-li la corfa a aquell individu que li llevava el pa. I, com a conseqüència inevitable, va vindre l’espera a l’aguait, l’escopetada precisa i el remat amb la culata perquè no xillara ni es menejara gens.
En fi… coses d’hòmens! I com a final, la presó, on va trobar antics companys; el juí, en el qual tots els qui abans el temien es venjaven de la por que havien passat declarant contra ell; la sentència terrible i aquells catorze mesos maleïts esperant que arribara de Madrid la mort, la qual, pel que es feia esperar, sens dubte venia en carret.
No li faltava valor. Pensava en Juan Portela, en el guapo Francisco Esteban, en tots aquells paladins esforçats les gestes dels quals, relatades en romanços, havia escoltat sempre amb entusiasme, i es reconeixia amb tant de valor com ells per a afrontar l’últim tràngol.
Però hi havia nit que botava de l’estora com disparat per un ressort ocult, i feia sonar la cadena amb un repic ben trist. Cridava com un xiquet i alhora se’n penedia, volia ofegar inútilment els seus gemecs. Era un altre qui cridava dins d’ell; un altre a qui fins llavors no havia conegut, tenia por i ploricava, i no es calmava fins que no es bevia mitja dotzena de tasses d’aquell beuratge ardent de garrofa i figa que en la presó anomenaven café.
Del Rafel antic que desitjava la mort per a acabar prompte no quedava res més que la corfa. El nou, format dins d’aquella sepultura, pensava amb terror que ja havien passat catorze mesos i forçosament el final era prop. De bona gana es conformaria a passar-ne catorze més en aquella misèria.
Era recelós; pressentia que la desgràcia s’acostava; la veia a tot arreu: en les cares curioses que aguaitaven per la finestreta de la porta, en el capellà de la presó, que ara entrava cada vesprada, com si aquella cel·la infecta fóra el lloc més bo per a parlar amb un home i fumar un cigarret. Roín, roín!
Les preguntes no podien ser més inquietants. Que si era bon cristià? Sí, pare. Respectava els capellans, no els havia faltat mai; i de la família no se’n podia dir res: tots havien defés el rei legítim, perquè ho va manar el capellà del poble. I per a afirmar el seu cristianisme, treia d’entre els péntols del pit un mall llardós d’escapularis i medalles. En acabant, el capellà li parlava de Jesús, qui, en ser fill de Déu, s’havia vist en situació pareguda a la seua, i eixa comparació entusiasmava el pobre dimoni. Quin honor!… Però encara que afalagat per eixa comparança, volia que això passara com més tard millor.
Va arribar el dia en què va esclatar sobre ell com un rellamp la notícia terrible. El tema de Madrid estava resolt. Arribava la mort; però a gran velocitat, per telègraf. En dir-li un empleat que la seua dona i la xiqueta que havia nascut estant ell pres eren a fora de la presó i ella demanava de vore’l, ja no en va dubtar gens. Si la dona deixava el poble és que la «cosa» ja era propet.
El van fer pensar en l’indult, i es va agarrar amb fúria a la darrera esperança de tots els desgraciats. No hi havia altra gent que l’havia aconseguit? Per què no ell? A més, no li costava gens a aquella bona senyora de Madrid lliurar-li la vida; era qüestió de fer una firmeta.
I a tots els soterradors oficials que per curiositat o per deure el visitaven, advocats, capellans i periodistes, els preguntava, tremolós i suplicant, com si ells pogueren salvar-lo:
–Què els pareix? Farà la firmeta?
El sendemà el portarien al poble, lligat i custodiat, com un cap de bestiar brau que va al matador. Ja havia arribat allí el botxí amb les aïnes. I esperant el moment d’eixir, per vore’l, passava les hores a la porta de la presó la dona, una donota bruna, de llavis grossos i celles unides, que en moure la faldamenta flonja de faldes superposades escampava una olor penetrant d’estable.
Estava com sorpresa d’estar allí; en la mirada de fava que feia es veia més estupefacció que dolor, i únicament en fixar-se en la criatura agarrada al pit enorme, li eixia alguna llàgrima.
Senyor! Quina vergonya per a la família! Ja sabia ella que aquell home acabaria així. Hauria sigut millor que no haguera nascut la xiqueta!
El capellà de la presó intentava consolar-la. Resignació: encara podia trobar, després de viuda, un home que la fera més feliç. Això pareixia enfervorir-la, i prou va arribar a parlar del primer nóvio que va tindre, un bon xic, que es va retirar en tindre por de Rafel, i que ara s’acostava a ella pel poble i pel camp com si volguera dir-li alguna cosa. –No, d’hòmens no en falten –deia tranquil·lament amb un conat de somriure–. Però sóc molt cristiana; i si n’agarre un altre, vull que siga com Déu mana.
I en notar la mirada de sorpresa del capellà i dels empleats de la porta, va tornar a la realitat i reprengué el seu difícil plor.
En fer-se de nit va arribar la notícia. Sí que hi havia firmeta. Aquella senyora que Rafel s’imaginava allà a Madrid amb totes les esplendors i els adorns que el pare etern té en els altars, vençuda per telegrames i súpliques, allargava la vida del sentenciat.
L’indult va produir un estrèpit de mil dimonis en la presó, com si cada un dels presos que hi havia haguera rebut l’orde de llibertat.
–Alegra’t, dona –li digué el capellà a la dona–, ja no et maten al marit: no seràs viuda.
La dona es va quedar en silenci, com si lluitara amb idees que li sorgien en el cervell amb una lentitud pesada.
–Bé –va dir per fi tranquil·lament–, i quan eixirà?
– Eixir!… Què dius? Mai. Ja pot estar content de salvar la vida. Se l’emportaran a l’Àfrica, i, com que és jove i fort, encara pot ser que visca vint anys.
Per primera vegada, la dona va plorar amb tota l’ànima, però el plor no era de tristor, era de desesperació, de ràbia. –Vinga, dona –deia el capellà, irritat–. Açò és temptar a Déu. Li han salvat la vida, ho entens? Ja no està condemnat a mort… I encara et queixes?
Va tallar el plor. Els ulls li van brillar amb expressió d’odi.
–Bé, m’alegre que no el maten. Ell se salva, però, i jo què?
I després d’una pausa llarga, va afegir entre gemecs que li estremien la carn bruna, ardorosa i de perfum brutal:
–Ací la condemnada sóc jo.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
