Els dotze desitjos per a any nou

31 desembre 2017 01:00h

Francesc Palanca fent realitat una idea de Bea Vil

 

Les festes de Nadal són especials. Ho podeu veure encara a les vostres ciutats, no en els llums de colors, ni als aparadors, ni tan sols a les cançons que sonen per tot arreu. Us heu de fixar en els rostres de la gent. En els ulls, que en algunes persones tenen una lluïssor especial. Com als nens, ells viuen aquests dies amb especial il·lusió. Els podeu preguntar quins dies els agraden més, molts diran que quan els porten regals, alguns també que quan es reuneix la família al voltant d’una taula ben farcida i comparteixen aliment i històries. I hi ha altres dies que, malgrat no semblar tenir tanta importància, els esperen com aigua de maig, per exemple el darrer dia de classes. O, en aquest cas, el dia d’any nou. Aquesta història parla d’un poblet, a la muntanya, allà on l’hivern encara és blanc i el fum de les llars apunta cap al cel quan és mitja tarda i comença a notar-s’hi el fred. No és un poble gaire gran, però hi viuen unes quantes famílies, especialment dels esports d’hivern i el turisme, que naturalment es coneixen totes entre elles. I hi ha una petita escola, on la Carla i vint-i-dos companys més estan a punt de acomiadar-se de l’aula fins dues setmanes després. Ah, clar, que no la coneixeu. És aquella nena de cabells castanys i una mica llargs, la que porta una gorra de llana de les de borla a la punta, i uns auriculars ben grossos a les orelles. Està tan distreta que no s'adona que una mena de cérvol panxut se li ha parat al davant. Un cérvol panxut que, a més, riu i assenyala amb el dit en veure la Carla asseguda al terra.

—Santi! Ja està be! No ha tingut gràcia!

—Qui és aquest Santi? Jo sóc Ren Taplats, el Destructor! Se’m cruspiren una nit de nadal i he tornat per venjar-me!

—Les persones no mengen rens per sopar. I Ren Taplats? No has trobat un nom millor?

—Ja està la sabuda! –el Santi es treu la màscara– Li treus totes les gràcies a les bromes!

—Una broma en què sols es riu un, no te gràcia. Vas cap a casa?

—Volia espantar una mica més alguns companys però han marxat tots molt de pressa. Et puc acompanyar, així si vols que espante algú, sols m’ho has d’assenyalar.

—No caldrà –va riure la Carla–. Va, anem tirant.

El Santi i la Carla viuen molt a prop, al mateix carrer. Sons pares són amics des de la infantesa i ells també s’han criat junts. Molts nens li tenen respecte al Santi perquè és gran, una mica tirant a panxut, i fort com un bou. Però pocs saben que malgrat aquesta aparença té un gran cor.

—Vindràs aquest any per Cap d’Any a casa?

—Supose que si –Santi va arronsar les espatlles– com sempre. No t’han dit què cuinarà ton pare aquest any?

—Mai diu res fins dos dies enrere. Ens toca anar de bòlit tenda per tenda buscant ingredients.

—Seria genial que fos cabrit rostit, m’encanta quan queda cruixent, amb aquella salsa al damunt...

—Si no vas en compte, un dia d’aquests se’t presentarà al davant el Cabrit Ànic i es venjarà de tu –va riure la Carla. 

—Ja ja... tu riu! Però be que te’l menges.

—Bé, el podries demanar com a desig. Al sopar no arribaries però a la nit de Reis, sí. 

—Ah, jo no vaig a demanar res enguany. Això és de criatures –es va palmejar el pit–. Jo ja sóc un xic gran, com per anar demanant desitjos per ahí. 

—Doncs jo sí ho pense fer, no crec que siga de criatures. És bonic mantenir la il·lusió per alguna cosa i pensar que algun dia se’t pot concedir algun. Els majors hauríeu de seguir la tradició. Jo, almenys, ho pense fer sempre.

—I ja saps què demanaràs?

—No sé. He pensat alguna cosa, però no ho tinc tot. Un dia d’aquests ho meditaré ben bé.

—Eixe és el problema –Santi va obrir el pany de sa casa– Penses massa. És millor deixar-te portar i demanar el primer que et vinga al cap. Mai falla. A mi no em funciona bé perquè sempre demane com a segon desig pastissos però aleshores m’entra gana i no puc pensar en una altra cosa més que en menjar.

—Ets un burrot! Ens veiem! –I la Carla va seguir carrer avall.

Us he de fer una explicació. Al poblet de la Carla hi ha una antiga tradició, tant que ningú recorda com va començar. Famílies i amics sopen plegats davant la llar i es preparen per acomiadar l’any. Quan s’acosta la mitjanit surten al carrer per sentir com sonen les campanes de la església i menjar un gra de raïm amb cada campanada acompanyats dels veïns del carrer. Diu la tradició que si amb cadascuna d’elles demanes un desig, aquests se’t compliran durant l’any; però has de demanar els dotze a cada campanada. Si ho aconsegueixes, diuen que les campanetes que els vilatans pengen a la porta de cada casa sonen i tindràs un any de bona sort. Els nens, any rere any, es llencen a pensar desitjos, però resulta més difícil del que sembla i no ho aconsegueixen mai. La Carla ja fa anys que ho intenta (des que va tenir seny per fer-ho, clar), però no ha vist mai sonar cap campaneta. Fem un petit salt en el temps i sabreu de què parle.

A la Carla li agrada anar a meditar els seus desitjos a una petita clariana del bosc, no gaire lluny de casa. Allà es respira molta tranquil·litat i, a més, hi ha un tronc ben gran tombat en el qual pots seure i, fins i tot, una pedrota on et pots tombar. En aquesta posició la va trobar el Santi (que, naturalment, la coneix el suficient com per saber on estava). Aquesta va girar el cap en sentir les fulles.

—Hola, Ren Taplats!

—Ja no fa gràcia. M’han renyit a casa perquè vaig espantar la minina amb la màscara i es va passar un dia sencer sense baixar de l’arbre. Hagué d’anar mon pare per ella.

—A qui se li acut? –Va riure fluixet.

—No sabia que seria tan poregosa! En fi, encara pensant en desitjos?

—Si, en porte uns sis, però el primer era fàcil, sempre demane que la família estiga un altre any junta. I el sisè també, t’he demanat el cabrit per sopar de Reis. Però ja no he sabut com continuar.

—El cas és que he vist a un catàleg unes botes de muntanya molt xules, podries fer com si fossin per tu però...

—Ah, no! Si vols desitjos, demana’ls tu mateix! Sols faltaria, que les “criatures” us arreglessin la plana als “xics grans” –la Carla va fer un somriure burleta.

—D’acord... està be... sols proposava.

—A més, crec que no es poden traspassar els desitjos, o almenys no ho diu enlloc.

—És una llàstima –Santi va seure al seu costat.– A la família de Pere li vindrien bé un parell de desitjos.

—Que tal està el seu avi? –va sospirar la nena.

—He sentit a dir als pares que va una mica millor, però ha estat delicat. Hi ha qui diu que oblida coses.

—Ho suposava... Pere faltava molt les darreres setmanes.

—Ma mare pensava convidar-los a Cap d’Any però crec que han rebutjat.

—Sempre els ho diem, però mai accepten.

—En fi... –Santi es va posar dempeus– Jo et venia dir que el pare i jo anem de pesca al riu, si vols venir.

—D’acord! –Va fer un salt per baixar de la roca– Sempre i quan no t’enfadis desprès perquè una xica ha pescat un peix més gros que el teu

—Això està per veure!

Allà van els dos joves, fent carreres pel bosc fins les seves respectives cases; no hi estaran gaire allà: en un tres i no res tenen llest i carregat al portaequipatges de les bicicletes l’equipament de pesca. És un dels passatemps favorits dels joves en qualsevol època de l’any. Amb sort podran cobrar una bona peça per després compartir a l’hora de sopar, perquè de les victòries en gaudeixen tots.

I així van passant els dies fins arribar al darrer de l’any. Les famílies del poble solen llevar-s’hi d’hora per anar preparant els preparatius per la nit: compren allò que els falta per a sopar, arrepleguen llenya per si la nit acaba sent freda, netegen les cases i adornen façanes i balcons. Tota la família participa dels preparatius i canten cançons per animar tothom; fins que arriba la nit. El saló de la casa de Carla està a punt, la taula ja està parada amb pernil, botifarra, encisam... sense faltar el pa, oli, sal i tomaques seques. Al foc ja es rosteix un garrí i els comensals aprofiten per conversar entre ells dempeus, al foc de la llar. Els nens, en canvi, estan a la porta de casa, asseguts al banquet, observant el carrer. L’ajuntament ha adornat els fanals amb guirlandes i a cada porta cadascú ha penjat el ramillet amb campanetes. El cel també ha volgut acompanyar la festa i s’ha vestit amb el seu millor mant d’estreles. Als terrats, el fum del centenar de xemeneies del poble apunta cap a dalt. La Carla i el Santi conversen i gaudeixen de la pau del carrer, fins que la mare del Santi els fa entrar: el sopar és a punt.

I de cop tothom seu a taula, als plats comencen a sortir viandes, les copes s’omplen i les converses comencen a surar en l’ambient. De tant en tant se sent alguna rialla, o el dringueig del vidre; així, el pernil, la botifarra, els vegetals, el pa, l’oli, les tomaques i, finalment, el garrí rostit van desapareixent de mica en mica. Els darrers granets de sorra de l’any es van esgotant també i els habitants del poble deixen el foc de les llars per sortir a les portes de casa. Tots van carregats amb una bosseta amb dotze granets de raïm. És hora d’aprofitar per parlar amb els veïns i desitjar-los la millor de les ventures en l’any que està per entrar i, pel que fa als nens, és hora de repassar què van a desitjar fins que el rellotge de l'església comença a sonar, advertint tothom que estan a punt de sonar les dotze campanades: “Dong!” la primera, “Dong!” la segona... la Carla es va posant a la boca grans de raïm mentre va formulant els seus desitjos, així fins que sona la darrera i tots els veïns s’abracen. El Santi encara mastega restes del seu raïm.

—Què tal, ho has aconseguit?

—No, i no parles amb la boca plena!

—Quin geni! –Santi va engolir el darrer boc.

—He anat molt be fins al setè, aleshores m’he quedat en blanc.

—Fins al setè! La meitat! No està malament!

—Si, altre any serà

—Creus que algú ho ha aconseguit?

I just en aquell moment una lleugera brisa va recórrer el carrer de part a part i un soroll de campanetes es va deixar sentir. Els dos nens es giraren, uns metres més avall estava la família del Pere, abraçant-s’hi, el ramillet de campanetes encara dringuejava una mica. Fins i tot l’avi del Pere era a fora, assegut a la seva cadira de rodes i tapat fins la barbeta. Mirava les estreles amb un somriure plàcid, innocent. La Carla no va poder evitar somriure també. “Fa goig veure’ls tan junts, un altre cop”, va pensar.

—Quina sort! –va exclamar el Santi–. Potser el proper any prove jo també, si no pense en pastissos ho podria aconseguir.

—Calla, burrot! –i va abraçar el seu amic de la cintura–, que encara em faràs venir fam.

FI

Francesc Palanca

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next