"¡Viva España con honra!"

"¡Viva España con honra!" era el lema dels revolucionaris de 1868. Quan la truita es capgirà en 1874, vingueren les crítiques, com les del Partit Moderat, que lamentaven que Espanya seria venuda després del Sexenni Revolucionari. Vaja! Fou regal

"¡Viva España con honra!". Sí senyor, si això fóra verament possible, que no ho és. Els que cridaven això feren fora a la concupiscent, poc decorosa i grassa Isabel, Isabel 'la Borbona'. No eren pas els "¡a por ellos, oé!". Els espanyols li diuen a la tal Isabel 'segona', perquè la primera fou 'la Catòlica', que, pel que fa a nosaltres els valencians, era només la cònjuge del nostre rei Ferran II. Quan 'els Reis Catòlics', títol concedit per un papa valencià (vatua!, aleshores els valencianes tenien fins a papes), Alexandre VI, aleshores això d'Espanya, a la manera del Rajoy o del reietó de discurs ensopit per la tele a Nadal, no existia. En fi, només recordar aquesta setmana que hi hagué qui, "con honra", no permeté el govern dels corruptes i d’aquí l'anomenat Sexenni Democràtic, sis anys políticament intensos que no cal oblidar.

Joan Prim i Prats, català de Reus, fou el general més llorejat del segle XIX espanyol. Aquest no era un Franco ni un d'eixos nostàlgics de les glòries feixistes que es quadren ara davant la Cospedal o el reietó de l'"a por ellos, oé". No, Prim no era del club dels aduladors d’una monarquia estulta. Prim, juntament amb Manuel Ruiz Zorrilla, Práxedes Mateo Sagasta i altres caps polítics, promulgaren, el 18 de setembre de 1868 el manifest "¡Viva España con honra!", que feren coincidir amb la insurrecció de l'armada a Cadis contra Isabel II 'la Borbona', encapçalada per l'almirall Juan Bautista Topete, nom –el de l’almirall– que orna places i carrers de la geografia valenciana. Bé, aleshores, com hui, el desgavell del govern espanyol era d'escàndol. La corrupció, una lacra, enverinà la monarquia, que s'enfonsà. L'Espanya borbònica només es concep així: corrupta. En 1868, però, hi havia qui no estava disposat a tolerar tal estat de coses, sobretot el poble, fart de la misèria i de governants apadrinats que venien la mare, el cul i l'honra al millor postor, fart dels Borbons.

El general Joan Prim i Prats, líder polític i militar de la Revolució Gloriosa de 1868.

El moviment encapçalat a Cadis per Prim i els seus camarades inicià el període de sis anys que la historiografia ha anomenat, no debades, el Sexenni Democràtic, sis anys vertaderament extraordinaris en esdeveniments polítics, que esperançà els més humils i enorgullí els qui el protagonitzaren. Però –ai llas!– es frustrà per la història de sempre, la incapacitat del centre carpetovetònic d'entendre les perifèries. Calia avançar cap al federalisme, era la solució lògica, però hi havia els carques que no ho volien així, els de la Espanya "sin honra" i irreformable, que, a la força, imposaren els Borbons. I la història tornà a repetir-se en 1978 i... I –vaja!– tants anys demanant un veritable estat federal debades que no s’estranye ningú que a dia de hui hi haja qui demane directament la independència. Prim, el líder de la revolució contra 'La Borbona', morí en 1870. Atenció! Morí assassinat, al carrer del Turco de Madrid. Qui l’assassinà? Encara un misteri. Prim, a punt d’expirar, digué: "No ho sé, però no em maten els republicans". I tant que no! Molestava els carpetovetònics que pretenien perpetuar els privilegis de què gaudien. L'home –val a dir-ho– es calfà el cap a cercar un rei decent, "constitucional" en el bon sentit de la paraula (hui dia no el té), però el nou rei, Amadeu de Savoia, no era del grat de les sangoneres corruptes que havien fet el que els rotava regnant els Borbons des que Felip d'Anjou trepitjà terra ibèrica.

Però quedem-nos en 1868, quan s’inicià la revolució, la qual fou acollida amb joia pels valencians. L’alacantí Ramon Lagier Pomares, el capità Lagier (un altre que dóna nom a carrers), fou qui conduí el vapor Buenaventura amb els revolucionaris de Canàries, on estaven deportats, a Cadis. Entre els que hi eren embarcats estava el general Francisco Serrano, duc de la Torre, que derrotà els lleials als Borbons a la batalla d'Alcolea (Còrdova), el 28 de setembre de 1868.

El dia 29 la sort ja havia dictat sentència: fora els Borbons! Què passà aleshores? Defenestracions de retrats d'Isabel II pertot. Les comarques meridionals valencianes foren particularment actives en aquest esclat revolucionari. A la vesprada d'aquell 29 de setembre, Alacant es pronuncià contra la reina. Elx, però, s’esperà a conèixer els esdeveniments d'Alacant i, a boqueta nit, unionistes, progressistes i demòcrates, reunits a l'Ajuntament, declararen llur adhesió al nou govern provisional constituït. Bé, la popular Plaça de Baix d'Elx, la de l'Ajuntament, s’omplí de gom a gom. El poble entrà a la Casa Consistorial, prengué el retrat d'Isabel II i el llençà per la finestra, mentre cridaven proclames per la llibertat i contra els consums, els impostos sobre articles de primera necessitat que ofegaven el poble. I és que, què us diré?, la gent estava farta dels Montoro de torn. Ep! No ho dic debades. Els amics a defraudar i el poble a pagar ni ara ni en 1868 s'aguantava per enlloc. Bé, ara potser hi ha qui aguanta de tot en tal de lluir autoego en forma de protagonisme polític, que vol dir mediàtic: eixir en la tele. Han intervingut els comtes de la Generalitat, de la d'ací, la del sud, ens veten lleis valencianes, i no veig que això preocupi gaire a qui havia, primerament, de preocupar-li. Havien d’estar convocant manifestacions, declarant-se rebels, insubmisos a l'Estat, cantant-li les quaranta al Montoro, però... On són? Vegeu: proclamant que Puigdemont és un "chico malo", com ha fet, i no per ser el dia dels Sants Innocents, l'arribista vicepresidenta del Consell valencià.

La reina Isabel II representava la corrupció institucionalitzada. A la imatge, caricatura d'una de les seues trobades sexuals amb el seu amant Carlos Marfori.

Tornem, però, a Elx, ciutat que he triat per a il·lustrar l'adhesió valenciana a un nou govern que prometia "honra", que és la primera cosa que s'ha d'exigir a un servidor de la cosa pública. Després de la manifestació davant l'Ajuntament, la gent es dirigí al vell Alcàsser de la Senyoria (altrament dit Palau d’Altamira), que aleshores feia de presó. Foren alliberats els presos polítics. Sí, hi havia presos polítics, hui –vaja!– també. Passen els anys, les dècades, els segles i continua la "deshonra" espanyola d'empresonar qui no pensa com el poder voldria. En 1868 la multitud elxana alliberà els presos polítics que tenien més a prop. En altres llocs es produïren moviments semblants. I, alliberats els presos, li tocà el torn a l'administració d'hisenda. Elx en tenia una, de l’Estat, encarregada d'imposar els "consums". Era a l'antic convent del carrer de la Corredora, on hui és la Glorieta. I què feren els elxans? Doncs, entrar-hi, trencar-ho tot i calar-li foc. Vaja! Era una revolució o, com dirien ara els partidaris de l'article 155, una insurrecció. Aleshores no era cap Jordi, megàfon en mà, contenint la multitud. Entraren on els cobraven els impostos i cremaren la paradeta.

A l’endemà, a Elx, fou constituïda una junta provisional per a regir el municipi. Isabel II, de vacances a Sant Sebastià, havia marxat al seu exili daurat a París, que pagava l’Estat. Vaja!, com ara mateix l'Urdangarín i la infanta pillarda a Suïssa. La junta revolucionària elxana la formaren els senyors Manuel Campillo Antón, Pasqual Llopis Soler i Aurelià Ibarra Manzoni (el cèlebre historiador local, líder del Partit Democràtic, el d'Emilio Castelar, a Elx).

Una de las primeres disposicions del consistori revolucionari fou organitzar una partida armada, encapçalada per Emigdi August Santamaria, amb la missió d’aconseguir l’adhesió a la revolució dels pobles propers. Arribaren fins a Oriola, poble de capellans, i aconseguiren fer triomfar la revolució. Acomplert l'objectiu, la colla revolucionària fou rebuda a Elx, per la multitud enfervorida, com a herois. El 2 d’octubre, una canonada, disparada des de la Torre del Consell (l’Ajuntament) anuncià a la població que venien els homes d'Emigdi August Santamaria. El contingent desfilà pels carrers engalanats, amb banda de música i repicar de campanes. Anava precedit per una esquadra de minyons armats seguida de seixanta xiquets amb palmes blanques. A Elx, com veieu, la palmera serveix per a tot. A continuació, dues persones portant el retrat del general Prim, seguides per portadors de corones de flors, garlandes commemoratives i les banderes de la Milícia Nacional i el Partit Democràtic. Tancaven la desfilada els rectors de les parròquies, el jutge i un gran nombre de simpatitzants dels partits que donaven suport a la revolució. Tots plegats arribaren fins a l’Ajuntament, que complimentà els milicians de l'Emigdi amb un àgape a base de dolços i begudes.

No he esmentat l'Emigdi August Santamaria debades. Home d'acció, republicà, havia participat activament en el moviment opositor a Isabel II. De fet, fou u dels que foren deportats a Canàries i tornà en el vapor Buenaventura. En aquella època, les Canàries eren com la Sibèria espanyola: qui emprenyava políticament, a Canàries! Allà anava a parar tot aquell molest al règim borbònic d'Isabel II. Bé, l'Emigdi pensava que Prim duria la república, la federal, però no fou així. El polític elxà fou un dels signants, pel País Valencià, del Pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, en què els republicans de totes les terres de llengua catalana més els aragonesos (a l’Aragó pertany la Franja), es comprometien a marxar plegats. Ostres!: els Països Catalans! Sí, fins i tot els de l'Espanya "con honra" hi creien. Serà que els que no hi creuen, fins i tot els que els equiparen ara, en la més estricta actualitat, a ectoplasmes, són uns deshonrats. Vegeu, un senyor d’Elx, a Tortosa, amb el catalanista Valentí Almirall i signant: "Aragón, Cataluña [hi incloïen les illes Balears i Pitiüses] y Valencia, unidas por su situación topográfica, solidarias en sus más preciados intereses, confundidas por sus recuerdos históricos, semejantes, si no iguales, en carácter y costumbres, émulas dignas de su pasión por la libertad, están llamadas por su naturaleza a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos provinciales de nuestra raza». Ara bé: també declaraven, per si havia algun malentès, que no eren separatistes. Encara aleshores pensaven que el federalisme, el de debò, no el que proclama hui d'amagatotis el PSOE col·laboracionista de Rajoy, era la solució entre el centre carpetovetònic i les perifèries, que no se sentien identificades amb l'Espanya "sin honra".

La Revolució de 1868 acabà en república, la federal, per la qual s'uniren els signants del Pacte de Tortosa. Com veiem, els Països Catalans ben representats en els escuts de les cantonades. Òbviament, el de València, sense blau.

Ull viu! Els fets són fets i no cap interpretació ideològica. Aleshores, en 1868, no hi havia blaveros ni cretins –i cretines– arribistes bramant contra el que som. Ja veieu: "Semejantes, si no iguales, en carácter y costumbres». Bé, la més pura o, per a alguns, crua realitat. I com ho eren, doncs ho signaven i ho reivindicaven. No ho amagaven pas. La llengua sempre ha unit els homes i la història ("confundidas por sus recuerdos históricos"). Ah!: i Prim, en 1868, pertanyia a "nuestra raza". De cara a l'èxit, bé farien els ara "sobiranistes" del Principat de pensar en l'essència del Pacte de Tortosa: històricament, València i Barcelona sempre han anat de la mà, i, com digueren els signants d'aquest pacte, amb l'elxà Emigdi ratificant-lo en nom dels valencians, "están llamadas por su naturaleza a marchar unidas, a vivir aliadas y a cumplir juntas los altos destinos".

Així, el líder de la Revolució Gloriosa a Elx (l’home té carrer dedicat a la seua ciutat), creia en els Països Catalans; hi creia perquè tenia "honra". Potser, si el malcarat del general Pavía no haguera entrat, a la manera Tejero (o Tejero en 1981 entrà a la manera Pavía), en el Congrés republicà el 3 de gener de 1874, un altre gall cantaria. Aquell dia els republicans federals havien vençut: enviaven a pastar fang el centralista Nicolás Salmerón i anaven a nomenar –atenció!– el valencià i republicà federalista Eduard Palanca cap del govern. Un valencià cap del govern d'Espanya? Impossible! I en això, entrà Manuel Pavía, xulo ell, amb la guàrdia civil, la mateixa del Franco, la mateixa del Tejero, la mateixa que el passat 1 d’octubre apallissà arreu del Principat tot quisqui que volia exercir el dret al vot; i Pavía li digué a Salmerón: "Desaloje el local" (un parlament, per al cap de trons del Pavía, un "sin honra", era això, un local) i s'acabà la República i el Sexenni Democràtic.

Emigdi August Santamaria, un home "amb honra", havia estat batle d'Elx, diputat i governador civil de Màlaga. Després del colp d'estat de Pavía abandonà la vida pública. No volia la deshonra de participar en cap restauració borbònica. Els Borbons, ni en pintura! Morí en 1882, a mans d'uns malfactors que li robaren els 5.000 reals que portava per a pagar els jornals dels obrer d'una algepseria seua que tenia a Madrid.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next