Xiscles de gavines 3

Tercera part

Espia pel forat del pany de l'habitació on els havia trobat en algun moment de la vesprada. Li envaeix la inquietud en els segons d'espera. Ja no hi són. Quan obre, escolta i resulta evident que és buida: la barreja a suor de mascle d'ell i de perfums d'ella que tan bé coneix el maregen i el fan surar. Això li serveix per a testimoniar adolorit la força de l'engany. Cap dubte o detall li desperta la curiositat. S'encongeix de muscles. S'apropa a un armari i obre les portes a poc a poc. Hi cerca maldestrament alguna cosa entre la roba. Al moment surt una nina, regalada per ell en la tornada d'un viatge, cau a terra, es posa a ballar fins que al cap d'una mica s'atura i es desintegra a trossets: la mira amb compassió. Ell parpelleja davant els vestits, la roba interior i les coses que ella fa servir per a embellir-se. En acabat, de braços plegats remuga amb ràbia:

—Pendó!

No sucumbeix al desencís. No pren ni una dutxa, només recull l'imprescindible. Tampoc toca gairebé res com si resultara una habitació estranya, les empaqueta en una bossa de cuir i la roba en una maleta. No agafa gaire, la major part ho deixa. Ho fa al mateix temps que escolta al mòbil la cançó Where the wild roses grow, de Nick Cave. No es turmenta més perquè una força, com la llum d'un far, l'empeny a anar-se'n a altres llocs a la recerca d'una vida diferent. Revisa les butxaques per si oblida quelcom necessari. Allò més necessari ja no el desitja a ell. Un cop carregat el cotxe, l'engega i accelera fugint d'allà. Sembla que ell no és el primer. I que m'importen els altres, rondina. Ell, llançar-se per una roca? De cap manera. No l'han de perseguir el record i la incertitud dels crits, com de gavines que li estigueren picotejant el cap: la fuetada del plaer de la dona i l'amant.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next