En obrir la porta de la barraca, Cento va trobar un paper al forat del pany…
Era un anònim que destil·lava amenaces. Li demanaven quaranta duros i havia de deixar-los a la nit al forn que tenia davant de la barraca.
Els bandits tenien tota l’horta aterrida. Si algú es negava a obeir les demandes que feien, els camps apareixien tallats arran, les collites perdudes, i inclús podia despertar-se u a mitjan nit sense temps per a pegar a fugir de davall del sostre de palla que s’afonava entre flames i asfixiava amb un fum nauseabund.
Gafarró, que era el mosso més ben plantat de l’horta de Russafa, va jurar descobrir-los, i passava les nits acatxapat als canyars, rodant per les sendes amb l’escopeta al braç; però un matí el van trobar en una séquia amb el ventre foradat i el cap desfet… i veges qui t’ha pegat.
Inclús als papers de València parlaven del que succeïa a l’horta, on en fer-se de nit es tancaven les barraques i regnava un pànic egoista, cada u buscava la seua salvació, i oblidava el veí. I a tot això, el tio Batiste, alcalde d’aquell districte de l’horta, amollava rellamps per la boca cada vegada que les autoritats, que el respectaven com a potència electoral, li’n parlaven, i asseguraven que ell i l’alguatzil, el Cigró, eren prou per a posar fi a aquella calamitat.
A pesar d’això, Cento no pensava acudir a l’alcalde. Per a què? No volia sentir fanfarronades i mentires debades.
La veritat era que li demanaven quaranta duros, i si no els deixava al forn li cremarien la barraca, barraca que ja mirava com un fill a qui estava a punt de perdre, amb les parets de blancor enlluernadora, el sostre de palla negra amb creuetes als extrems, les finestres blaves, la parra a la porta com a gelosia verda, per la qual es filtrava el sol amb palpitacions d’or viu; les moles de geranis i dompedros que adornaven la casa, continguts per una tanca de canyes; i més cap allà de la vella figuera, el forn, de fang i rajola, redó i aplatat com un formiguer de l’Àfrica. Era tota la fortuna que tenia, el niu que acollia el que més volia: la dona, els tres xiquets, el parell de rossins vells, companys fidels en la batalla diària pel pa, i la vaca blanca i rosada que anava cada matí pels carrers de la ciutat despertant la gent amb un esquelleig trist i deixant-se traure sis rals de les mamelles, unflades sempre.
Tant que havia hagut d’arrapar els quatre terrossos, que des del besavi regava tota la família amb suor i sang, per a ajuntar el grapat de duros que en una olla guardava colgats davall del llit! Ara es deixaria arrancar quaranta duros! Ell era un home pacífic; tota l’horta podia respondre per ell. Ni pleits pel reg, ni visites a la taberna, ni escopeta per a fer-se el valent. Treballar molt per a la seua Pepeta i els tres mocosos era l’única afició que tenia, però ja que volien robar-li, sabria defendre’s. Ah, redéu! En la calma d’home catxotxes despertava la fúria dels mercaders àrabs, que es deixen apallissar pel beduí, però que es tornen lleons quan els toquen la hisenda. Com que s’acostava la nit i no tenia res resolt, va anar a demanar consell al vell de la barraca del costat, un vell carranc que només que servia per a segar brossa a les sendes, però de qui es deia que de xicon n’havia clavat més de dos a podrir terra.
El vell el va escoltar amb els ulls fixos en el cigarro gros que enrotllava amb les mans tremoloses cobertes de caspa. Feia bé de no amollar les garrofes. Que robaren a la carretera com els hòmens, cara a cara, exposant la pell. Setanta anys tenia, però podien vindre-li amb eixes cartetes. A vore: tenia agalles per a defendre el que era seu?
La tranquil·litat ferma del vell contagiava a Cento, que se sentia capaç de tot per a defendre el pa dels fills.
El vell, amb tanta solemnitat com si fóra una relíquia, va traure de darrere de la porta la joia de la casa: una escopeta de pistó que pareixia un trabuc, i en va acariciar la culata arnada devotament. La carregaria ell, que entenia més bé aquell amic. Les mans tremoloses se li rejovenien. Allà va pólvora! Tot un grapat. D’una corda d’espart treia els tacs. Ara una ració de balins, cinc o sis; els perdigons grossos a granel, metralla fina, i al final un tac ben colpejat. Si l’escopeta no rebentava amb aquella indigestió de mort, era per misericòrdia de Déu.
Aquella nit, Cento va dir a la dona que esperava tanda per a regar; tota la família el va creure i es va gitar enjorn.
En eixir i deixar ben tancada la barraca, va vore a la llum de les estreles, davall de la figuera, el vellet fort ocupat a posar el pistó a l’«amic».
Li volia donar a Cento l’última lliçó, perquè no errara el colp. Apunta bé a la boca del forn i tin calma. Quan s’inclinen per a buscar el «gat» dins del… Foc! Era tan senzill, que podia fer-ho un xiquet.
Cento, per consell del mestre, es va acatxapar entre dos moles de geranis a l’ombra de la barraca. L’escopeta, pesada, descansava en la tanca de canyes i apuntava fixament a la boca del forn. No podia fallar el tir. Serenitat, i pressionar el gallet a temps. «Adéu, xicon!» A ell li agradaven molt eixes batalles, però tenia néts, i, a més, eixos assumptes els arregla millor u a soles.
El vell se’n va anar cautelosament, com a home acostumat a rodar per l’horta, esperant un enemic en cada senda.
Cento va creure que es quedava a soles en el món, que en tota l’horta immensa, estremida per la brisa, no hi havien més éssers vius que ell i els qui estaven a punt d’arribar. Tant de bo que no vingueren! Sonava el canó de l’escopeta en tremolar damunt la forqueta de canyes. No era fred, era por. Què diria el vell si estiguera allí? Els peus tocaven la barraca, i en pensar que darrere d’aquella paret de fang dormien Pepeta i els menuts, sense altra defensa que els braços, i va pensar també en qui els volien robar, i el pobre home es va sentir altra volta fera.
Va vibrar l’espai, com si lluny, molt lluny, parlara des d’allà dalt la veu d’un xantre. Era la campana del Micalet. Les nou. Se sentia un carro rodant per un camí llunyà. Els gossos lladraven, i transmetien la febra d’udols de corral en corral, i el rac-rac de les granotes en la séquia veïna s’interrompia amb els escabussons dels renocs i les rates que saltaven des dels màrgens entre les canyes. Cento contava les hores que sonaven al Micalet. Era l’única cosa que el feia eixir de la somnolència i l’endormiscamenta en què el sumia la immobilitat de l’espera. Les onze! Ja no vindran? Els hauria tocat Déu en el cor?
Les granotes van callar de colp a repent. Per la senda avançaven dos coses fosques que a Cento li van paréixer dos gossos enormes. S’alçaren: eren hòmens que avançaven encorbats, quasi de genolls.
–Ja estan ací –va murmurar alhora que les mandíbules li tremolaren.
Els dos hòmens es giraven a totes bandes, com si temeren una sorpresa. S’arrimaren al canyar i el registraren i en acabant s’acostaren a la porta de la barraca, apegaren l’orella al pany, i en eixes maniobres passaren un parell de viatges vora Cento, sense que poguera conéixer-los. Anaven coberts amb mantes, per davall de les quals apuntaven les escopetes.
Això va augmentar el valor de Cento. Devien ser els mateixos que van assassinar a Gafarró. Tocava matar per a salvar la vida.
Ja anaven cap al forn. U es va inclinar, i en clavà les mans a la boca i es col·locà davant de l’escopeta que l’apuntava. Tret magnífic. Però, i l’altre que quedava lliure?
El pobre Cento va començar a sentir l’angoixa de la por, a sentir una suor freda al front. Si en matava un, quedava desarmat davant de l’altre. Si els deixava anar sense trobar res, es venjarien i li cremarien la barraca.
Però el que estava a l’aguait es va cansar de la poca traça del company i va anar a ajudar-lo a trobar els diners. Els dos formaven una massa fosca que obstruïa la boca del forn. Era l’ocasió. Ànim, Cento! Pressiona el gallet!
El tro va commoure tota l’horta, va despertar una tempesta d’aücs i lladrucs. Cento va vore un ventall d’espurnes, va sentir cremades a la cara, l’escopeta se li’n va anar, i va agitar les mans per a convéncer-se que estaven senceres. Segur que l’«amic» havia rebentat.
No va vore res al forn, devien haver pegat a fugir, i quan ell estava a punt de pegar a fugir també, es va obrir la porta de la barraca i va eixir Pepeta, en sinagües, amb un cresol. L’havia despertada la trabucada i eixia impulsada per la por i tement pel marit que era fora de casa.
La llum roja del cresol, amb moviments esglaiats, va arribar fins a la boca del forn. Allí hi havien dos hòmens en terra, un damunt de l’altre, creuats, confosos, formaven un sol cos, com si un clau invisible els unira per la cintura i els soldava amb sang.
No havia errat el tir. El colp de la vella escopeta havia sigut doble.
I quan Cento i Pepeta, amb curiositat aterrida, van il·luminar els cadàvers per a vore’ls les cares, van tirar arrere amb exclamacions de sorpresa.
Eren el tio Batiste, l’alcalde, i l’alguatzil, el Cigró.
L’horta quedava sense autoritat, però tranquil·la.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
