Primera part
Esgotament al final del matí i al damunt aguantar això. Berta Roca i Quilis llança l’auricular amb ràbia sobre la taula. Ostres, el telèfon sembla que sone només perquè atenga gent que, mentre ella consulta l’ordinador, haja de repetir-los una i mil vegades el que han de fer. Hi ha per enviar-los a rodar, tu creus!
Potser en alguna ocasió s’acabe la paciència, els engegue a dida i cride tot el que li passe pel cap sense importar el que diguen els companys. Evident que se sorprendran: per a ells segur que equival a no tindre ni solta ni volta.
Es frega les mans ben seques i les fa relliscar sobre el mòbil per consultar l’hora altra vegada. Deixa anar un sospir, encara en la cadira; es refrega els ulls cansats de tantes hores enfront de la pantalla, que cansa i deprimeix. Hauria de canviar el fons de pantalla per un de més primaveral anomenat The land of Edonias.
Torna a mirar el mòbil: les dues. Bé, ja l’hora per fi, prou per hui. En alçar-se de la cadira fa una ganyota de dolor i es posa una mà a les lumbars. L’altra a les cervicals que encara li fan més mal, i des de fa més temps. Fa unes passes mantenint les mans als mateixos llocs. El dolor en cervicals i lumbars segur que és produït per males postures davant l’ordinador. De sobres sap que ha de posar recta l’esquena i amb el culet recolzat sobre els ísquiums a la punta de la cadira, o això creu. Al final, s’atura davant la perxa i tracta de posar bé la columna. Després d’uns segons, agafa la bossa i la gavardina, intercanvia salutacions de comiat amb les companyes: au, fins demà. En breus moments està per creuar la porta i sortir al carrer. Enrere queden tapats murmuris de talons i de veus de treballadors que ixen de les oficines.
Continuarà…
