En pantalla

14 gener 2018 01:00h

La cafeteria estava de gom a gom, l'ambient carregat i sorollós. Fora, la primera ruixada de setembre queia amb tota força.

Júlia s'obrí pas quasi a colzades fins arribar al mostrador i demanar un café. Tenia els peus humits, se sentia incòmoda i nerviosa. Mirà a l'exterior a través de l'àmplia vidriera desitjant que la pluja amainara.

El cambrer li va servir la comanda. Es portà la tassa a la boca i en alçar el cap quedà paralitzada davant la imatge que apareixia en la pantalla d'un televisor amb el so neutralitzat pel soroll. La visió d'aquella imatge deixà en suspens el gest de Júlia: la tassa a tocar dels llavis, la boca oberta, la mirada fixa en la pantalla. Inconscientment buscà amb la mirada algú que poguera elevar el so del televisor que en aquells moments mostrava, en primer pla, la foto de Sónia, la mateixa foto que la seua amiga tenia, emmarcada i en lloc preferent, al saló de sa casa.

Aquella visió sorprenent li va fer mala espina. La mà començà a tremolar-li i el café a vessar damunt del taulell.

Sense perdre de vista el televisor, Júlia tractava d'explicar-se el motiu d'aquella aparició en pantalla de la seua amiga. La gent, pensava, no apareix així com així a una xarxa de televisió nacional i en un primer pla perllongat. Sónia no era cap figura mediàtica. Sens dubte, aquella imatge no podia augurar res de bo.

De sobte, la pantalla mostrà noves imatges que li donaren la justa dimensió de la notícia. El jardí de l’urbanització on vivia, Sónia i ella mateixa tirada a terra, com un fardell enmig d'un gran toll de sang. No esperà més. A empentes s'obrí camí fins arribar a la porta. Amb les presses s'oblidà de pagar la consumició i d'agafar la bossa amb la roba que acabava de comprar-se.

Fora, la pluja havia amainat.

Marcà en el mòbil el número del germà de Sónia. Però res en el to ni en la resposta li donà a entendre que fora sabedor de cap mala notícia. Li donà una excusa pueril i va tallar. Va repetir l'experiència amb la mare de la seua amiga, amb un resultat semblant. Finalment es decidí a marcar directament el número de Sónia. El cor li trontollava i quasi se li va paralitzar en sentir la seua veu a l'altre costat. A penes pogué pronunciar Sónia, Sónia, amb un filet de veu.

–Sí, sí... Júlia?, què passa...?

La gent passava pel seu costat sense reparar en ella ni en la seua confusió. Sentia la veu de Sónia a cau d’orella, preocupada, insistint-li perquè li explicara aquella telefonada tan insòlita. Per fi, Júlia pogué balbotejar una excusa.

–Sols volia acomiadar-me. Recorda que demà me'n vaig de vacances.

Sónia li recordà també, estranyada, que ja s’havien acomiadat el dia anterior. Júlia tirà mà d’una nova excusa i tallà.

Calia tranquil·litzar-se, oblidar l’incident produït, segurament, per l’estrés a què estava sometent la seua vida. Sónia estava bé, era evident, i això era el que importava. L'endemà prendria un xàrter amb destí Palma de Mallorca on l'esperava, si més no, una breu etapa de descans.

El vol no havia resultat confortable. Les condicions atmosfèriques havien provocat turbulències i això sempre li creava malestar. Però, sobretot, el record de l’experiència del dia anterior, que no havia contat a ningú, no la deixava en pau. “Estàs abusant de la teua salut”, li hauria reprotxat sa mare. “Deixa't d'una punyetera vegada eixe maleït negoci i torna-te'n a l'oficina”, li recomanarien els companys. “Fes-t'ho vore”, li hauria dit la pragmàtica Sónia. Tothom és susceptible de sofrir una al·lucinació en un mal moment de la vida, pensava ella mateixa. Però no l’alleujava.

El vestíbul de l'Hotel Brisa de Palma estava atapeït de gent. Acabaven d'entrar un grup d'alemanys i un de francesos alhora. Júlia deixà a terra la bossa de viatge i es passà la mà pel front amb gest de cansament. Al fons del vestíbul va veure el bar i un cambrer que exprimia suc de taronja. S'acostà arrossegant la bossa amb el desig fervent de tenir-ne un bon got entre les mans. Sobre una prestatgeria, una pantalla de televisió amb el so anul·lat emetia un informatiu.

El cor li feu un salt quan aparegué, en un primeríssim pla, la seua pròpia imatge i, tot seguit, seqüències del vestíbul de l'hotel, d'aquell mateix hotel. Després de l'ensurt inicial va pensar que es tractava del circuit tancat de televisió de l’hotel però, al punt, una feblesa immensa s’apoderà de les seues cames quan en pantalla aparegué el seu cos, el seu propi cos, a terra, a l’entrada de l’hotel, fet un bolic enmig d’una bassa de sang.

Es recolzà sobre el taulell. El cambrer li digué alguna cosa que ella no va entendre. En eixe moment va sentir el seu nom repetit amb insistència a través de la megafonia. Va córrer cap a la recepció. Ja de lluny va veure, per damunt del caps de la gent, una mà que sostenia un aparell de telèfon. S’obrí pas fins arribar al mostrador. El xicot li va passar el telèfon. “És urgent”, li digué. Des de l'altra banda de l’aparell li arribà la veu de Sónia molt alterada. “Estàs bé, Julia?, estàs bé?”, repetia una i altra vegada sense aclarir-li els motius d'aquella angoixa i d'aquella trucada desconcertant. Tampoc Júlia va gosar preguntar-li-ho. Tenia l'esguard fix en la porta on la gent, amb els gestos esverats, començava a concentrar-se, deixant abandonats per uns moments els equipatges al bell mig del vestíbul.

L’auricular restà sol, penjant del fil, balancejant-se, colpejant en el vaivé de la vora del mostrador.

Àngels Moreno 

 

 

 

 

 

 

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next