A les dos de la nit van tocar a la porta de la barraca.
–Toni! Toni!
I Toni va botar del llit. Era el compare, el company de pesca, que l’avisava per a eixir a la mar.
Havia dormit poc aquella nit. A les onze encara xarrava amb Rufina, la seua pobra muller, que es regirava inquieta al llit parlant dels negocis. No podien anar més malament. Quin estiu! L’anterior, les tonyines havien corregut la Mediterrània en bancs interminables. El dia que se’n pescaven més poques, se’n mataven dos-centes o tres-centes arroves; els diners circulaven com una benedicció de Déu, i els qui, com Toni, van tindre coneiximent i en van estalviar, es van emancipar de la condició de simples mariners, i es van comprar una barca per a pescar per compte propi.
El portet n’estava ple. Una verdadera flota l’ocupava cada nit, sense espai quasi per a moure’s; però amb l’augment de barques havia vingut la falta de pesca.
Les xàrcies només treien algues o peix menut; morralla de la que es desfà en la paella. Les tonyines havien agarrat enguany un altre camí, i ningú n’aconseguia traure una a la barca.
Rufina estava aterrida per la situació. A casa no hi havien diners; devien en el forn i en la botiga, i el so Tomàs, un patró retirat, amo del poble per les jugades que feia, els amenaçava contínuament si no pagaven alguna cosa dels cinquanta duros amb interessos que els havia prestat per a acabar aquella barca tan esvelta i tan velera que va consumir tots els estalvis que tenien.
Toni, mentres es vestia, va despertar el fill, un grumet de nou anys que l’acompanyava a pescar i feia la faena d’un home.
–A vore si hui teniu més fortuna –va murmurar la dona des del llit–. En la cuina trobareu el cabàs del recapte. Ahir ja no volien fiar-me en la botiga. Ai, senyor, i quin ofici tan roín!
–Calla, dona. Roïna està la mar, però Déu proveirà. Justament ahir n’hi hagué uns quants que van vore una tonyina que va solta; una vella, que es calcula que pesa més de trenta arroves. Figura’t si l’agarrem!… Com a mínim seixanta duros.
I el pescador va acabar d’arreglar-se pensant en aquell peixot, un solitari que, separat de la resta, tornava, per la força del costum, a les mateixes aigües que l’any anterior.
Tonet ja estava preparat per a moure, amb la gravetat i satisfacció de qui es guanya el pa a l’edat en què uns altres juguen: al muscle el cabàs del recapte i en una mà la banasta dels ravells, el peix favorit de les tonyines, el millor esquer per a atraure-les.
Pare i fill van eixir de la barraca i van seguir la platja fins a arribar al moll dels pescadors. El compare els esperava a la barca preparant la vela.
La flotilla es menejava en la foscor, agitant la palissada d’arbres. Corrien les siluetes negres dels tripulants, trencava el silenci l’escama dels pals en caure contra la coberta, el xarroteig de les corrioles i les cordes, i les veles en desplegar-se en la foscor com si foren llençols enormes.
El poble estenia fins a vora l’aigua els carrers rectes plens de casetes blanques, on s’albergaven per una temporada els estiuejants, totes eixes famílies vingudes de l’interior que venien a trobar la mar. Prop del moll, una casota mostrava les finestres com si foren forns encesos que traçaven rastres de llum sòbria a les aigües inquietes.
Era el casino. Toni va pegar una mirada d’odi cap allí. Com tranuitaven aquella gent! Devien estar jugant-se els diners… Si hagueren de matinar per a guanyar-se les garrofes!
–Hissa, hissa, que n’hi ha molts davant!
El compare i Tonet van estirar les cordes i, lentament, va remuntar la vela llatina, estremint-se en corbar-la el vent.
La barca es va rossegar primer mansament sobre la superfície tranquil·la de la badia; després va onejar l’aigua i va començar a cabotejar: ja estaven fora de puntes, a la mar oberta.
Al davant, la foscor infinita, en la qual parpallejaven les estreles, i per totes bandes, solcant la mar negra, barques i més barques que s’allunyaven com si foren fantasmes punxeguts solcant les ones.
El compare mirava l’horitzó.
–Toni, canvia el vent.
–Ja ho note.
–Tindrem mar grossa.
–Ho sé: però, cap a dins! Allunyem-nos de tots eixos que agranen la mar.
I la barca, en comptes d’anar darrere de les altres, que seguien la costa, va continuar amb la proa mar a dins.
El sol va eixir roig i retallat com una hòstia enorme, traçava damunt la mar un angle de foc i les aigües bollien com si reflectiren un incendi.
Toni empunyava el timó, el company, al costat de l’arbre i el xicon, a la proa explorant la mar. De la popa i les bordes penjaven cabelleres de fils que rossegaven els esquers dins de l’aigua. De tant en tant, estiró i amunt un peix, que es menejava i brillava com a estany animat. Però eren peces menudes… no res.
I així van passar les hores: la barca sempre avant, gitada a les ones i saltant-les fins a ensenyar la panxa roja. Feia calor, i Tonet s’esmunyia per l’escotilla per a beure de la bóta d’aigua estacada a l’estreta sentina.
A les deu havien perdut de vista la terra; únicament es veien per la part de popa les veles llunyanes d’altres barques, com si foren aletes de peixos blancs.
–Però Toni –va exclamar el compare–, és que vols que arribem a Orà? Quan la pesca no vol presentar-se, té igual ací que més cap a dins.
Toni girà, i la barca va començar a fer bordades, però sense anar cara terra.
–Ara –va dir alegrement– peguem un mos… Compare, porta el cabàs. Ja es presentarà la pesca quan vullga. Per a cada u un manró ben gros i una ceba crua, picada a punyades a la borda.
El vent bufava fort i la barca s’afonava rudament sobre les ones de llarga i profunda ondulació.
–Pare! –va cridar Tonet des de la proa–, un peix gros, molt gros! Una tonyina!
Van rodar per la popa les cebes i el pa, i els dos hòmens aguaitaren a la borda.
Sí, era una tonyina, però enorme, ventruda, poderosa; rossegava quasi a flor d’aigua el llom negre de vellut. Potser la solitària de la qual tant parlaven els pescadors. Surava poderosament, però amb una contracció lleugera de la forta cua, passava d’un costat a un altre de la barca, i igual es perdia de vista com reapareixia de seguida.
Toni va enrogir d’emoció, i de pressa va tirar a la mar l’aparell amb un ham gros com un dit. L’aigua es va enterbolir i la barca es va commoure, com si algú amb una força colossal l’estirara parant-la i intentant fer-la sotsobrar. La coberta es tentinejava com si fugira davall dels peus dels tripulants, i l’arbre cruixia a impulsos de la vela unflada. Però de colp a repent l’obstacle va cedir, i la barca, en pegar com un salt, va tornar a mamprendre la marxa.
L’aparell, abans rígid i tirant, penjava fluix i desmaiat. El van estirar i va eixir a la superfície l’ham, però trencat, partit per la mitat, a pesar de com era de gros.
El compare va bellugar el cap tristament.
–Toni, eixe animal pot més que nosaltres. Que se’n vaja, i donem gràcies que ha trencat l’ham. Una miqueta més i ens afona.
–Deixar-lo anar? –va cridar el patró–. Això com és! Saps quant val eixa peça? No està el temps per a escrúpols ni pors.
A ell! A ell!
I fent virar la barca, va tornar a les mateixes aigües on s’havia verificat la trobada.
Va posar un altre ham, un ganxo enorme, en el qual va enfilar diversos ravells, i sense amollar el timó va agarrar una gafa aguda. Mal colp li pegaria a aquella bèstia estúpida i fornida si es posava a l’abast!
L’aparell penjava a la popa quasi recte. La barca va tornar a estremir-se, però este viatge d’una manera terrible. La tonyina estava ben agarrada i estirava el ganxo, ben sòlid, i feia parar la barca, fent-la dansar follament damunt les ones.
L’aigua pareixia bollir; pujaven a la superfície bromera i bambolles en remolí tèrbol, com si en la profunditat hi haguera una lluita de gegants, i, de sobte, la barca, com agarrada per una mà oculta, es va gitar, i l’aigua l’envaí fins a la mitat de la coberta.
Aquell estiró va tombar els tripulants. Toni amollà el timó i es va vore quasi en les ones, però, de sobte, va sonar un cruixit i la barca va recobrar la posició normal. S’havia trencat l’aparell, i en el mateix instant va aparéixer la tonyina al costat de la borda, quasi a flor d’aigua, alçant bromeres enormes amb la cua poderosa. Ah, lladre! Per fi es posava a tir! I, rabiosament, com si es tractara d’un enemic implacable, Toni li va pegar diversos colps amb la gafa, afonant el ferro en aquella pell viscosa. Les aigües es van tenyir de sang i l’animal es va afonar en un remolí roig.
Toni va respirar per fi. N’havien eixit d’una de ben grossa! Tot va durar uns quants segons; ara bé, una miqueta més i se n’haurien anat cap al fons.
Va mirar la coberta mullada i va vore el compare agarrat al peu de l’arbre, pàl·lid, però amb una tranquil·litat inalterable.
–Creia que ens ofegàvem, Toni. He engolit aigua i tot! Maleït animal! Però bons colps que li has arreat. Ja voràs com no tarda a surar.
–I el xicon?
Això ho va preguntar el pare amb inquietud, amb sotsobre, com si temera la resposta.
No era a la coberta. Toni es va llançar per l’escotilla, esperant trobar-lo en la sentina. Es va afonar en aigua fins al genoll: la mar l’havia inundada. Però qui pensava en això? Va buscar a palp en eixe espai reduït i fosc, sense trobar altra cosa que la bóta d’aigua i els aparells de recanvi. Va tornar a coberta enfollit.
–El xic! El xic!… El meu Tonet!
El compare va torçar el gest tristament. No van estar ells pròxims a caure a l’aigua? Atabalat per algun colp, se’n devia haver anat al fons com una bala. Però el company, encara que va pensar tot això, no va dir res.
Lluny, en el lloc on la barca havia estat pròxima a sotsobrar, surava un objecte negre a l’aigua.
–Allà!
I el pare es va tirar a l’aigua nadant vigorosament, mentres el company amainava la vela.
Va nadar i va nadar, però les forces quasi el van abandonar en convéncer-se que l’objecte era un rem, una despulla de la barca.
Quan les ones l’alçaven, treia el cos fora per a vore més lluny. Aigua per totes bandes. A la mar només es veia ell, la barca que s’aproximava i una corba negra que acabava de sorgir i que es contreia espantosament sobre una gran taca de sang.
La tonyina havia mort… Ara li tenia igual! La vida del seu fill únic, del seu Tonet, barata la d’aquella bèstia! Redéu! Això era manera de guanyar-se el pa?
Va nadar més d’una hora, creient a cada fregament que el cos del fill sorgiria davall les cames, imaginant-se que les ombres de les ones eren el cadàver del xiquet que surava entre dos aigües.
Allí s’hauria quedat, allí hauria mort amb el fill. El compare el va haver de pescar i de ficar a la barca com un xiquet rebel.
–Què fem, Toni?
Ell no va contestar.
–No t’ho agarres aixina, home. Són coses de la vida. El xicon ha mort on moriren tots els nostres parents, on morirem nosaltres. Tot és qüestió de més prompte o més tard… Però ara, a la faena; a pensar que som uns pobres.
I preparant dos nucs corredissos van capturar el cos de la tonyina i la van portar a remolc de la barca, tenyint de sang la bromera del solc.
El vent els afavoria; però la barca estava inundada, navegava malament, i els dos hòmens, mariners primer de tot, van oblidar la catàstrofe, i amb les sàssoles a la mà es van encorbar dins de la sentina, per a abocar cullerades d’aigua a la mar.
Així van passar les hores. Aquella faena ruda embrutia a Toni, no el deixava pensar; però dels ulls li rodaven llàgrimes i més llàgrimes, les quals, barrejant-se amb l’aigua de la sentina, queien a la mar sobre la tomba del fill.
La barca navegava amb rapidesa creixent, sentint que se li buidaven les entranyes. El portet era a la vista, amb les masses de casetes blanques daurades pel sol de la vesprada.
La vista de terra va despertar en Toni el dolor i l’espant adormits.
–Què dirà la meua dona? Quina en dirà la meua Rufina? –gemecava l’infeliç.
I tremolava com tots els hòmens enèrgics i audaços, que a casa són esclaus de la família.
Sobre la mar s’esmunyia com una carícia el ritme de valsos alegres. El vent de terra saludava a la barca amb melodies vives i alegres. Era la música que tocava al passeig, davant del casino. Per davall de les palmeres xates desfilaven, com els grans d’un rosari de colors, els para-sols de seda, els capellets de palla, els vestits clars i vistosos de tota la gent d’estiueig.
Els xiquets, vestits de blanc i rosa, botaven i corrien darrere dels joguets, o formaven rogles alegres que giraven com si foren rodes de colors.
Al moll s’amuntonaven els de l’ofici: la vista que tenien, acostumada a les immensitats de la mar, havia reconegut qui remolcava la barca. Però Toni només mirava, a l’extrem de l’escullera, una dona alta, sòbria i negrenca, dreta dalt d’un penyal, amb les faldes que arremolina el vent.
Van arribar al moll. Quina ovació! Tots volien vore de prop l’animal enorme.
Els pescadors, des dels bots, llançaven mirades envejoses; els pillastres, nuets, de color de rajola, es tiraven a l’aigua per a tocar-li la coa, enorme.
Rufina es va obrir pas entre la gent, i arribà fins a on hi havia el marit, qui amb el cap catxo i una expressió estúpida sentia les felicitacions dels amics.
–I el xicon? Per a on para el xicon?
El pobre home encara va acatxar més el cap. El va afonar entre els muscles, com si volguera fer-lo desaparéixer, per a no sentir, per a no vore res.
–Però, per a on para Tonet?
I Rufina, amb els ulls ardents, com si estiguera a punt de devorar el marit, l’agarrava de la pitrera i el sacsava de manera ruda. Però no va tardar a soltar-lo, i alçant els braços esclatà en un alarit espantós.
–Ai, senyor! Ha mort! El meu Tonet s’ha ofegat! A la mar!
–Sí, dona –va dir el marit lentament amb poca traça, balbotejant i com si l’ofegaren les llàgrimes–, som molt desgraciats. Ha mort; para per allà on hi ha el pare de mon pare; on aniré a parar jo qualsevol dia. De la mar mengem i la mar ha d’engolir-nos… Quin remei! No tots naixen per a bisbes.
Però la dona no el sentia. Estava en terra, agitada per una crisi nerviosa, i es rebolcava pegant puntades, mostrant les nueses d’animal de treball flaques i torrades, mentres s’estirava les grenyes i s’arrapava la cara.
–El meu fill! El meu Tonet!
Les veïnes del barri dels pescadors hi van acudir. Bé sabien el que era allò: quasi totes havien passat per tràngols iguals. La van alçar, la sostingueren amb els seus poderosos braços, i van mamprendre el camí cap a casa.
Uns pescadors van donar un got de vi a Toni, que no parava de plorar. I, mentrimentres, el compare, dominat per l’egoisme brutal de la vida, regatejava bravament amb els compradors de peix que volien adquirir la peça.
Acabava la vesprada. Les aigües, onejant suaument, agarraven reflexos d’or.
A intervals sonava cada vegada més lluny el crit desesperat d’aquella pobra dona, desgrenyada i folla, que les amigues espentejaven a casa.
–Tonet! Fill meu!
I davall les palmeres seguien desfilant els vestits vistosos, les cares felices i somrients, tot un món que no havia sentit passar la desgràcia pel costat, que no havia fet una mirada sobre el drama de la misèria; i el vals elegant, rítmic i voluptuós, himne de l’alegre follia, solcava harmoniós sobre les aigües, acariciava amb la seua bufada l’eterna bellesa de la mar.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
