Melcior Gàmir, conseller en cap. El Ximo Puig de 1707

Què vénen, què vénen! Vet ací els "piolins" del Zoido en 1707. Després de la batalla d\'Almansa, arribaren a Xàtiva. Amenaçaren València i -vatua!- hi trobaren qui els obrí les portes, Melcior Gàmir.

Temps era temps hi havia un Regne, un país, un estat, que es deia de València, un país de valencians. Lògicament, si era sobirà, no res volia saber d’ofrenar glòries a la pàtria dels carpetovetons. Eren valencians, punyetes! El país, però, se’n va anar en orris per la fam devora-països dels paios que, des de Madrid, creuen ser els ungits per Déu per a ser els reis del mambo, els més guapos, amb la col·laboració dels fellons autòctons, que n’hi havia i n’hi ha, entestats a fer-nos combregar els valencians amb rodes de molí, de molí espanyolíssim del Quixot. Dilluns passat, esmaperduts, assistírem a un nou capítol de la vilesa que corca el poble valencià. Un premi amb nom de caragirat atorgat a una associació cara de Judes i lliurat ostres! pel president eixe que es diu del Botànic! I el Palau de la Generalitat, doncs, es convertí en prostíbul d’un aquelarre botifler. Es veu que el president dels valencians, si s’escau, accepta de grat ser l’oficiant de pèrfids sàbats espanyolistes. Què hom pot esperar del Ximo Puig, deixeble i porta-cafès del tio Lerma, el destinatari d’aquella proclama dels anys huitanta que deia «no volem, no volem, un ninot de president»? Ximo Puig emulà el Melcior Gàmir de 1707. Sabeu qui era? El judes que lliurà València als Borbons, el que donà un «premi a la convivència» als qui cremaren Xàtiva.

Hi ha el valencià que creu –creu!– en el seu país i hi ha el nascut o que viu entre valencians que no hi creu. Pel que siga no hi creu. Respectable? Vaja! Ho deixe al lliure albir del lector. Els valencians hem rebut un munt de bastonades dels qui ens volen assimilats a Castella i, tristament, tanta repressió ha fet efecte en la societat valenciana del segle XX i del XXI. Què serà de nosaltres els valencians? Qui ho sap! A la Sra. Oltra, per exemple, li basta amb ser «protector-social» i punt. Li sobra o li fa nosa el gentilici «valencià», la història dels valencians i la identitat dels que ens sentim part de la pàtria d’Ausiàs March. A ella ja li va bé la «protecció social» (sic) com a element identitari (vegeu LA VEU del 16 de gener passat): visca protecciosocialàndia! La resta li la bufa. A la Sra. Montón, la del jurat del «premi Broseta a la convivència», també. I així, un a un, la flora del Botànic mostra com és de fal·laç l’edèn promès. Ep!: Roma no, però Espanya sí que paga els traïdors.

Efectivament, d’un traïdor va la història de hui. Atenció!: que ningú se m’esvalote. El món de la política està ple de fellonies, la d’ara i la d’abans. I els valencians, lamentablement, hem arribat a tal estat de decrepitud moral, en política, per la gran quantitat de fementits a sou que pretenen viure de la nostra cosa pública. En altres llocs també, sí, però a mi em dol sobretot i per damunt de tot la meua pàtria, la meua –com diria Espriu– «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria».

A la batalla d'Almansa l'exèrcit de les Dues Corones (França i Castella) vencé l'exèrcit aliat dels valencians (anglesos, portuguesos i holandesos). Quan el mal ve d'Almansa...

En maig de 1707 el Regne de València vivia una situació de crisi profunda, amenaçat per un exèrcit borbònic, de les Dues Corones li deien, de francesos i castellans que, després de derrotar l’exèrcit aliat d’anglesos, holandesos i portuguesos a Almansa, entrava al Regne a sang i foc. Hi hagué herois valencians, com Francesc Garcia d’Àvila, cap de maulets, que sorprengué els borbònics a Aiora. Aquest no volgué ofrenar ni un pessic de glòria a Espanya: la combaté. La desfeta d’Almansa, però, animà els castellans i els seus aliats francesos a fer cendres, literalment, el Regne dels valencians. El Regne, confiat en l’exèrcit austriacista, havia reservat els seus regiments en altres llocs del territori: els regiments d’infanteria Ciutat de València i Regne de València, comandats respectivament per Josep Nicolau i Boix i Josep Bellvís de Montcada, servien a la frontera de la Plana d’Utiel. El regiment d’Alacant servia sota les ordres del general britànic John Richards defensant la plaça forta que era la ciutat, mentre que el regiment de Josep Martí estava acantonat a Dénia. Anem a veure i això es memòria històrica: la València patriòtica estava en armes contra els espanyols i els francesos que pretenien imposar-li el rei. Els vencedors a Almansa arribaren a Xàtiva i la ciutat, defensada a ultrança per patriotes valencians, plantà cara. La ciutat fou assaltada i combatuda casa per casa. La batalla de Xàtiva s’inicià el 3 de maig i s’allargà fins al 6 de juny. Com a càstig, la ciutat fou cremada i els seus habitants, els que no foren assassinats brutalment pels espanyols i francesos, deportats a la Manxa. Vet ací què era i què és la «convivència» per als qui prediquen el 155. I, entre els defensors de Xàtiva, també hi havia catalans del Principat, integrats en la milícia comandada per Josep Marco «el Penjadet», patriota d’Algemesí. Vegeu!: els Països Catalans sempre a la palestra.

La Guerra de Successió a la Corona Catòlica (així oficialment dita), per als valencians, fou una guerra patriòtica en què el vell Regne fundat per Jaume I recuperà la dignitat. Els valencians deixaren de ser els «muelles» –comte-duc d’Olivares dixit– que volien els castellans o com els imagina el Montoro cada vegada que li veu el perruquí al Ximo Puig. Facen el que facen els espanyols, la burrada més bèstia que us imagineu (mira que n’han fet el Zoido i els piolins), sempre tindran Ximo el morellà per a atorgar-los un «premi a la convivència», o a qualsevol altre galifardeu autòcton de tarannà servil, equidistant o no, que els vendrà la pàtria i la mare. En 1707 ja tragueren el nas, eren els botiflers. Quan l’exèrcit del duc d’Orleans, el general en cap borbònic, s’acostà a València, eixiren de les clavegueres, quintacolumnistes, a sembrar la zitzània que encara hui pertorba aquesta terra. No, València, no fou una altra heroica Xàtiva, o com ho seria Barcelona anys després, en 1714. València –ah vergonya!– no tenia un Rafael Casanova de conseller en cap, tenia un qualsevol Ximo Puig, Francisco Camps, Eduardo Zaplana o Joan Lerma a l’ús. El seu nom, per a oprobi etern: Melcior Gàmir.

Felip d'Orleans, a qui Felip V encomanà la direcció de l'exèrcit que envaí el País Valencià en 1707. A ell se li lliurà Gàmir i els seus. Li donaren el "premi a la convivència", com el Ximo Puig ara als de SCC.

S’escagassà el tio? El poble de València, patriota (aleshores no hi havia blaveros ni, d’antuvi, se’ls esperava), demanà armes per a la defensa de la ciutat. Melcior Gàmir les hi negà. Hi havia voluntat de resistir entre els valencians, convençuts que la desfeta d’Almansa era un capítol de la guerra que podia superar-se. Melcior Gàmir, però, no ho creia així, o no li venia de gust que fóra així. Ell li volia donar el guardó Broseta «a la convivència» de l’època a Felip d’Orleans. Convencé la resta de jurats (ja veieu que el Ximo ara ha fet el que li ha rotat i els de Compromís, muts, rialleta i a engolir-se-la) i, òbviament, tal baixada de pantalons tingué polèmica, només faltaria! El duc d’Orleans exigia la rendició incondicional, o sia, fer de València el que li eixira dels dídims. A la sessió del Consell de la Ciutat, que era, en definitiva, l’òrgan de govern efectiu del Regne, aparegué alguna veu crítica. No tuitejava, que aleshores no s’estilava; ho digué a la cara: traïdors! El seu nom: Felip Domènec. Quasi s’esbatussen. Insults, enrenou, alguna cadira per l’aire... El típic «tu què et penses, que ets més valencià que jo?». Els ànims, com podeu imaginar, estaven sobreexcitats.

I –vatua!– a algú se li acudí que la culpa –la culpa!– la tenien els catalans. Vet ací l’aparició del primer homo blavericus de la història per obra i gràcia de la mala bava botiflera. Els catalans?, però que s’empatollen? Nosaltres som catalans. El poble s’esvalotà, assaltà la Casa de la Ciutat, precisament situada al mateix lloc on hui és el Palau de la Generalitat. I, vaja!, entre els que defensaven la ciutat hi havia catalans del Principat, enquadrats en les companyies de miquelets valencianes. El cas és que el poble, el valencià patriota, interrompé la reunió dels consellers. Ara sí, el Gàmir s’escagarrinà de debò. Gràcies, però, que hi havia un conseller del bàndol patriota entre els presents, Melcior Mascarós, que apel·là al diàleg. Ai el diàleg! L’home féu el que pogué. No deixà els seus companys de consistori en l’estacada i els defensà. Els convencé perquè lliurassen armes al poble i alliberassen el líder maulet Caratxolí, nebot del general Basset, que fou nomenat de seguida sergent militar de la plaça.

I a Xàtiva als "piolins" del Zoido (vaja!, els del duc d'Orleans) els hi esperaven els miquelets del Regne. Tropes -val a dir-ho- de valencians i catalans del Principat.

Ja veieu –ho reitere–, els valencians no eren individus molls i consentidors. No! Ara bé: Gàmir, quan s’alliberà de la pressió popular, aconseguí d’amagat i amb traïdoria que els gremis, els encarregats de la vigilància i l’ordre públic, no feren costat a Caratxolí. Hi hagué brega, això que diuen ara «fractura social» i, finalment, per a vergonya dels valencians, s’imposaren els de Societat Civil Cat..., o siga, els partidaris d’ensenyar el cul a l’invasor. Caratxolí, valencià, i els seus foren desarmats i, atenció!, acusats de «catalans», foragitats de la ciutat. Així ho explica l’historiador botifler Josep Manel Minyana a De bello rustico valentino.

Gàmir i el seu partit de derrotistes, on eren els també jurats Josep Monsoriu i Francesc Franc, anaren a Xest, on era acampat el duc d’Orleans. Tots tres s’agenollaren davant d’ell i li pregaren perdó. Poc faltà perquè li feren una fel·lació. Quina vergonya! I aquell què digué? Se’n féu un fart de riure i proferí: «valenciens, à partir d’aujourd’hui cocus et à payer la boisson» (valencians, a partir de hui banyuts i a pagar el beure). I d’aleshores ençà ja veieu: pagar i callar.

Això, però, de pagar, callar i damunt banyuts no ho entenia llavors el poble. Ara potser sí, els que voten PP, Cs i PSOE. Els caps dels gremis s’havien conxorxat amb la tríada de traïdors, però no el fuseller del carrer. No estava clar el pacte del Gàmir amb els francesots. El tio salvava vida i hisendes, les seues, però, i les dels altres? A València –recordem-ho– havia triomfat la revolució maulet i era plena de partidaris del general Basset, que no eren en absolut cap ectoplasma, com li agrada dir a la Sra. Oltra. Havien marxat alguns, els de Caratxolí, els més arrauxats, però no la gran majoria. I vet ací que aparegué l’Església. Ai l’Església valenciana sempre tan botiflera, fementida i –permeteu l’exabrupte– cabrona! Envià els seus capellans a les muralles a predicar la rendició. La desmoralització fou total. Finalment, per manca de municions i les prèdiques comminatòries, els milicians abandonaren les posicions. València estava retuda. Al front d’Utiel també s’havien desarmat les milícies del Regne. Desastre total. Hi hagué escenes de ràbia, desesperació, i alguns preferiren trencar els fusells abans de lliurar-los a l’enemic. A tot això, Xàtiva encara resistia.

El 8 de maig el duc de Berwick, el vencedor a Almansa, entrava a València. No ho féu en papa mòbil però quasi. Els botiflers i l’Església, fellons de solemnitat, li feren la pilota tot el que pogueren i més. Berwick nomenà un espanyol espanyolíssim, Antonio del Valle y Monsoriu, administrador de la plaça, i marxà. Al marquès d’Asfeld, entretingut encara a Xàtiva (l’havia de socarrar), se li encomanà el comandament militar del Regne ocupat. I després vingué Vila-real, també cremada, i continuà la conquesta del país dels valencians. València, la capital, havia sucumbit. Hi ha tres jurats, tanmateix, que no acudiren a donar el «premi a la convivència» a Berwick i paga la pena –és de justícia– dir els seus noms: un era Vicent Montes, que morí al poc d’entrar els francocastellans a la ciutat del Túria; l’altre, misser Onofre Esquerdo, que preferí l’exili, com el Puigdemont, abans d’acatar un rei Borbó, i, òbviament, el citat Melcior Mascarós.

Xàtiva, però, fou socarrimada. Venceren els roïns. La cremaren i la població que sobrevisqué fou duta a la Manxa.

Els exiliats, com el president del Principat català a Brussel·les, reclamaren l’atenció d’Europa: de l’Imperi (Àustria) i d’Anglaterra. Fou debades. La geopolítica s’imposà. Potser si València haguera resistit, tal vegada el front valencià es podria haver recuperat i potser la història haguera estat d’una altra manera o, si més no, un xic diferent. El cert és que, comptat i debatut, València no plantà cara i vet ací les conseqüències. Ara tampoc ho fa i, doncs, tenim el país que tenim: un ninot de president i un jardí «botànic» d’arribistes apàtrides amb molta xerrameca «social», sí, però total fava, igual estic que estava. La senyera continua sollada de blau. Tot –diguem-ne– molt faller i molt kitsch: muy balensiano. En el mateix juny de 1707 s’imposà el Decret de Nova Planta i els Furs a pastar fang. A partir d’ací, castigats: cara a la paret, a ofrenar glòries i diners al país de ponent. I el Ximo Puig, en el 2018, repartint premis botiflers a botiflers. Ja s’ho podia haver estalviat, per decència. Com diria l’admirat Vicent Andrés Estellés, poeta i patriota: «que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand».

P.S. Per al lector interessat en els fets de 1707, si en vol saber més trobarà més informació en un llibre meu titulat La batalla d’Almansa, publicat per Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 2008.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next