Es frega les mans reiteradament instants abans de pujar al cotxe. Està impacient per conduir i per tornar a experimentar aquella sensació de velocitat que tanta complaença li suscita. Li ve de família. A diferència de la seva vida diària, quan porta l’auto ningú li mana el que ha de fer. Dins del vehicle se sent com el líder que no pot ser fora.
Les seves mans suades subjecten amb fermesa el volant mentre els peus, bellugosos, es preparen per l’acció tan cobejada. Respira amb intensitat a la vegada que una secreció freda li regalima esquena avall segons abans d’engegar.
Tres, dos, un… Arrenca prement a fons el pedal de l’accelerador. El fascinen les sortides explosives que deixen amb un pam de nas la resta. Tot va rodat fins que, pocs minuts després d’haver emprès la marxa, un inepte se li encreua pel davant obligant-lo a donar un cop de volant per tal d’evitar la col·lisió. El somrís burleta de l’altre conductor l’enfervoreix de forma considerable. Fora de si, el persegueix a tota velocitat increpant-lo de mala manera i obsequiant-lo amb un ampli ventall de gestos ofensius. El somriure jocós de l’altre s’ha desdibuixat per deixar pas a una mirada espaordida. Cada vegada s’hi apropa més fins que, amb una acció criminal, fa que el rival surti del seu traçat i xoqui perillosament contra un altre vehicle que circulava de cara.
Sense temps per gaudir d’aquella malifeta, s’escolta el so estrident i cada vegada més intens d’una sirena. Contrariat, arracona el cotxe i es deté. A l’acte, una mà l’engrapa per l’espatlla i l’aixeca del seient d’una revolada.
-“Fins que aprenguis a comportar-te no pujaràs més als autos de xoc”- li etziba el pare amb la mà alçada i amb un to amenaçador.
El nen no ho comprèn, simplement ha actuat de la mateixa manera que ho fa el seu pare quan agafa el cotxe. A contracor i amb llàgrimes als ulls, abandona de manera prematura la fira de la mà del que, se suposa, hauria de ser el seu referent.
