En arribar la nit va eixir de Torrevella el llaüt San Rafael, amb carregament de sal cap a Gibraltar.
La sentina n’anava plena de gom a gom, i a la coberta s’amuntonaven els sacs, formant una muntanya entorn del pal major. Per a passar de proa a popa, els tripulants anaven per les bordes, s’havien de sostindre amb un equilibri perillós.
La nit era bona; nit d’estiu, amb estreles a granel i un airet fresc una miqueta irregular, que igual unflava la gran vela llatina, fins a fer gemecar l’arbre, que parava de bufar, fent caure desmaiada la lona immensa amb un aleteig escamós. La tripulació, cinc hòmens i un xicon, va sopar després de la maniobra d’eixida, i una vegada escurat el calder fumejant, en el qual afonaven el manró de pa amb fraternitat marinera des del patró fins al grumet, van desaparéixer per l’escotilla tots els lliures de servici, per a reposar en un matalaf ben dur, amb els ventres unflats de vi i suc de meló d’Alger.
Va quedar al timó el tio Chispas, un tauró desdentat, que va acollir amb grunyits d’impaciència les darreres indicacions del patró, i al costat d’ell el seu protegit, Juanito, un novençà que feia el primer viatge en el San Rafael; li estava molt agraït al vell, ja que gràcies a ell havia entrat en la tripulació, i podia matar així la fam que tenia, que no era poca.
El miserable llaüt li pareixia al xicon una nau almirall, un buc encantat navegant per la mar de l’abundància. El sopar d’aquella nit era el primer sopar seriós que havia fet en la vida.
Havia arribat als dènou anys famolenc i quasi nuet com un salvatge, dormint en la barraca tota torta on gemecava i resava l’àvia, immòbil pel reuma; de dia ajudava a botar les barques, descarregava cistelles de peix, o anava de paràsit a les llanxes que perseguien la tonyina i la sardina, per a portar a casa un grapat de pesca menuda. Però ara, gràcies al tio Chispas, que el respectava en haver conegut a son pare, era tot un mariner, estava en camí de ser alguna cosa, podia amb tot dret estacar el braç en el calder, i fins i tot portava sabates, les primeres de sa vida, unes peces superbes capaces de navegar com una fragata, que el sumien en èxtasi d’adoració. I encara diuen que si la mar! Vinga, home: l’ofici més bo del món!
El tio Chispas, sense apartar la vista de la proa ni les mans del timó, s’acatxava per a sondejar la foscor entre la vela i el muntó de sacs, l’escoltava amb somriure aspre.
–Sí, no has triat mal ofici. Però té coses roïns. Les voràs… quan tingues els meus anys… Però el teu lloc ara no és ací; vés a proa, i avisa si veus alguna barca per davant.
Juanito va córrer per la borda amb la tranquil·litat segura d’un pillastre de platja.
–A espai, xicon, a espai!
Però ell ja estava a la proa, es va assentar al costat del botaló i vigilava la superfície negra de la mar, en el fons de la qual es reflectien com a fils de llum serpentejants les estreles inquietes.
El llaüt, panxut i pesat, queia després de cada ona amb un solemne xap! que feia saltar les gotes fins a la cara del xicon; dos fulles de bromera fosforescents esvaraven pels dos costats de la proa, i la vela unflada, amb el vèrtex perdut en la foscor, pareixia que arrapava la volta del cel.
Quin rei ni quin almirall estava millor que el serviola del San Rafael? Brrru! L’estómac ple el saludava amb rots de satisfacció. Quina vida més bonica!
–Tio… un cigarret!
–Vine a agarrar-lo.
El xicon va córrer per la borda del costat contrari al vent. Era un moment de calma, i la vela es rissava amb palpitacions fortes, pròxima a caure desmaiada al llarg de l’arbre; però va vindre una ràfega, i la barca es va inclinar amb un moviment ràpid. Per a mantindre l’equilibri, es va agarrar a la vora de la vela, i en el mateix instant la vela es va unflar com si anara a esclatar, i llançà el llaüt en una carrera veloç i espentejà amb força tan irresistible tot el cos del xicon, que el va disparar com una catapulta.
En el soroll de les aigües en engolir-se’l va creure sentir un crit, paraules una miqueta confuses; tal vegada el vell timoner que cridava: «Home a l’aigua!».
Va baixar molt, molt!, atabalat pel colp, per la caiguda inesperada; però abans d’adonar-se’n, es va vore altra vegada a la superfície de la mar, bracejant, absorbint amb fúria el vent fresc… I la barca? Ja no la va vore. La mar estava fosquíssima, més fosca que vista des de la coberta del llaüt.
Va creure distingir una taca blanca, un fantasma que surava al lluny damunt les ones, i va nadar cap allí. Però de sobte ja no la va vore allí, sinó en lloc oposat, i va canviar de direcció, desorientat, nadant amb força, però sense saber a on anava.
Les sabates pesaven com si foren de plom. Maleïdes! La primera vegada que en gastava!… La gorra li martiritzava el pols; els pantalons l’estiraven com si arribaren fins al fons de la mar i anaren agranant les algues.
–Calma, Juanito, calma.
I va llançar la gorra, i va lamentar no poder fer el mateix amb les sabates.
Tenia confiança. Nadava molt: se sentia amb aguant per a un parell d’hores. Els de la barca girarien per a pescar-lo; un arremulló i res més… Però no és així com moren els hòmens? En un temporal, com havien mort son pare i el pare de son pare; però en una nit tan bella i amb bona mar, morir espentejat per una vela era una mort ridícula.
I nadava i nadava, sempre creient vore aquell fantasma indecís que canviava de lloc, esperant que de la foscor sorgira el San Rafael anant a buscar-lo.
–Ah, els de la barca!… Tio!… Patró!
Però cridar el fatigava, i dos o tres vegades les ones li van tapar la boca. Maleïdes! Des de la barca pareixien insignificants, però enmig de la mar, afonat fins al coll i obligat a un manoteig continu per a sostindre’s, l’asfixiaven, el colpejaven amb la seua sorda ondulació, obrien davant d’ell rases profundes i movibles, que es tancaven de seguida com per a engolir-lo.
Seguia creient, però amb certa inquietud, en les dos hores d’aguant. Sí, en feia compte. Dos hores i més nadava, a la seua platja, sense cansar-se. Però era en les hores de sol, en aquella mar de cristall blau, veient allà baix, a través d’una transparència fantàstica, les roques grogues, amb les herbes punxegudes com si foren rams de coral verd, les petxines de color rosa, les estreles de nacre, les flors lluminoses de pètals carnosos estremint-se en ser fregats pel ventre de plata dels peixos; i ara estava en una mar de tinta, perdut en la foscor, angoixat per la roba, tenint als peus qui sap quantes naus destrossades, quants cadàvers descarnats pels peixos ferotges. I s’estremia al contacte dels pantalons mullats, en creure sentir el fregament d’unes dents agudes.
Cansat, defallit, es va tirar d’esquena, deixant-se portar per les ones. El sabor del sopar li pujava a la boca. Maleït menjar, i quant que costa de guanyar! Acabaria morint allí de manera ridícula… Però l’instint de conservació el va fer incorporar-se.
Tal vegada el buscaven, i estant estirat passarien prop d’ell sense vore’l. Una altra vegada a nadar, amb l’ànsia de la desesperació, incorporant-se en la cresta de les ones per a vore més lluny, cap ací cap allà, agitant-se sempre en un mateix cercle.
L’abandonaven, com si fóra un drap caigut de la barca. Redéu! Així s’oblida un home? Però no; tal vegada el buscaven en aquell moment. Una nau corre molt: per ràpidament que hagueren pujat a coberta i hagueren arriat vela, ja devien parar a més d’una milla.
I acariciant eixa il·lusió, s’afonava dolçament, com si l’estiraren de les sabates, pesades. Va sentir en la boca l’amargor salnitrosa, se li van encegar els ulls, les aigües es van tancar sobre el seu cap rapat; però entre dos ones es va formar un xicotet remolí, van apuntar unes mans crispades i va tornar a eixir.
Els braços se li adormien; el cap s’inclinava sobre el pit, com vençut pel somni. El cel li va paréixer canviat: les estreles eren roges, com esguitades de sang. Ja no li feia por la mar; sentia el desig d’abandonar-se a l’aigua, de descansar.
S’enrecordava de l’àvia, que a aquelles hores devia pensar en ell. I va voler resar com mil vegades l’havia sentida a la pobra.
«Pare nostre que estàs…», resava mentalment; però sense adonar-se’n, la llengua se li va moure, i va dir amb una veu tan ronca que li va semblar d’un altre:
–Porcs! Lladres! M’abandonen!
S’afonava altra vegada: va desaparéixer pugnant debades per sostindre’s. Algú l’estirava de les sabates… Va bussejar en la foscor, engolint aigua, inert, sense forces, però sense saber com, va tornar altra vegada a la superfície.
Ara les estreles eren negres, més negres que el cel, destacaven com si foren gotes de tinta.
Ja està. Esta vegada se n’anava al fons de deveres: el cos era de plom. I va baixar en línia recta, rossegat per les sabates noves, i en la caiguda a l’abisme de les naus desballestades i els esquelets devorats, el cervell, cada vegada més embolicat en denses boirines, repetia:
–Pare nostre… Pare nostre… Lladres! Bergants! M’han abandonat!
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
