Hi ha episodis del passat que fan història, però resten ignorats per a les noves generacions. El 24 de gener de 1893, per exemple. Va ser la data del viatge inaugural del primer tren que uniria, durant 76 anys, Alcoi i Gandia. Si en parlem, no és tan sols per recordar l’efemèride sinó perquè fa poc s’ha estrenat un documental excel·lent, impecable, de venda en format DVD, Serpis de ferro, el tren dels anglesos, la via verda Alcoi-Gandia (Document Art) que tot valencià hauria de veure.
La història del tren dels anglesos és de pel·lícula. Una mostra de la tenacitat dels pobles per obrir-se camí. La ciutat d’Alcoi, capdavantera en la revolució industrial al País Valencià, la “petita Barcelona”, “de costeres i ponts”, necessitava un ferrocarril que l’unira amb la costa, tant per a exportar els seus productes tèxtils i siderúrgics com, sobretot, per a importar carbó, matèria primera imprescindible, aleshores, per a moure la maquinària ingent de la indústria siderúrgica, tèxtil i paperera de l’Alcoià. El traçat de la via, però, era complicat. El port d’Alacant quedava lluny. I el port de Gandia, l’altra alternativa, requeria superar unes barreres naturals a primera vista infranquejables: les muntanyes de l’interior. En concret, un pas estret i difícil, conegut amb un nom que feia recular el més valent, “el barranc de l’Infern”, entre l’Orxa i Vilallonga, a la Vall de Perputxent.
Cap companyia de l’estat espanyol semblava atrevir-se a mamprendre el projecte, a pesar de les subvencions promeses, i hagueren de buscar-ne una a l’estranger. A Anglaterra, eren cap de caps a construir ferrocarrils arreu del món, en les condicions orogràfiques més extremes. No van desaprofitar l’oportunitat de negoci: Anglaterra pretenia ser la proveïdora d’aquell carbó, via els vaixells que fondejarien al port de Gandia. Es funda l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, companyia que, a més de l’execució del projecte del ferrocarril, va adquirir la concessió del port. Gandia es convertí en el primer port de l’Estat de capital estranger. I, amb el temps, en receptora primerenca del turisme d’aquells alcoians que compraven apartaments al Grau i baixaven a l’estació amb la cara bruta pel sutze que entrava als vagons, en creuar els túnels, motiu pel qual rebien el qualificatiu dels “negrets”.
Si esteu interessats a conéixer els detalls de l’obra vos recomane el magnífic article d’Óscar Martí, al seu blog A un tir de pedra. Per a la construcció d’aquell ferrocarril, una de les majors obres d’enginyeria del segle XIX, es decidí seguir el traçat natural del riu Serpis. En menys de dos anys es bastiren les estacions del Grau, Gandia, Potries, Vilallonga, Beniarrés, Muro, Cocentaina i Alcoi, a les quals s’afegirien Almoines, Beniarjó, l’Orxa i Gaianes, poc després. Es forjaren deu locomotores, batejades amb els noms dels pobles de la línia, es foradaren huit túnels i dotze ponts, alguns tan espectaculars com el pont de Ferro entre Muro i Gaianes, de 150 tones de pes i 132.65 metres de longitud, l’obra més important construïda mai a la província d’Alacant. El tren dels anglesos, com el seu cosí germà més jovenet, el tren Alcoi-Villena, el popular Xitxarra, va ser un element més del paisatge, com els pobles, les muntanyes, els masos o els rius fins que la via fou desmantellada als anys seixanta. Amb la desaparició del tren, va morir una part de l’ànima d’aquells que el van conèixer i els pobles quedaren un poc més lluny i desemparats els uns dels altres. Un veí de l’Orxa, de noranta anys, em comentava que allò va ser com si “ens hagueren furtat el Benicadell o emportat el Montcabrer, d’un dia per l’altre”.
En l’enllaç teniu l’única filmació d’època del tren Alcoi-Gandia, unes imatges espectaculars. I en les fotos de l’article, la locomotora Vilallonga, que presideix actualment la plaça Al-Azraq d’Alcoi, i la locomotora Cocentaina en acció.
Del tren dels anglesos ens queda una de les vies verdes més atractives del País Valencià. Una via a trossos i de vegades a mossos, amb trams tallats o impracticables, a Alcoi i a Gandia, que és peremptori recuperar. Amb tot, vos aconselle la via verda des de Muro fins a Vilallonga, a peu o en bicicleta. I passar a tocar de Turballos, el llogaret que el pare Vicent Micó va retornar a la vida; per la vora dels pilars del pont de ferro de Muro; per la falda del Benicadell; per les envistes del despoblat de Canèssia; pels peus del Castell de l’Orxa, a la Vall de Perputxent… Guiats pel mormol del Serpis, descobrireu paratges màgics com la Fàbrica de la Llum, vos endinsareu en túnels misteriosos al barranc de l’Infern, com la Mina de la Garrofera, la Mina de Morú (a l’assut), la Mina d’Onofre (de 125 m) o la Mina Llarga (el més llarg de tots, de 260 m). Qui sap si tindreu la sort de trobar-vos algun éssers llegendaris d’aquelles comarques, el genet de foc que ronda prop de l’Orxa buscant, potser, una dama encantada al castell de Perputxent. El que veureu, de segur, són els testimonis d’un passat admirable, les estacions abandonades, les casetes dels treballadors, les plataformes dels dipòsits d’aigua, els pilars dels ponts de ferro… Pareu l’orella i escolteu la seua història.
En aquest viatge, podeu endur-vos alguns companys literaris. El primer, qualsevol dels llibres de Joan Pellicer, com ara Meravelles de Diània i, sobretot, De la Mariola a la Mar. Viatge pel riu Serpis. Un llibre que ja tocaria reeditar! Amb Pellicer descobrireu la flora, els costums i les llegendes d’aquell racó de món. Per a fer-vos una idea del trànsit de mercaderies i de vides del tren, llegiu el llibre de Víctor Labrado, Quan anàvem a l’estraperlo (Andana Edicions). Ens parla d’una època en què el tren servia de via d’intercanvi d’oli i farina dels pobles de l’interior i de taronges i arròs de la Safor i la Ribera, l’època de la supervivència, de les barates, de les corregudes per evitar els controls de la guàrdia civil…
La via verda Alcoi-Gandia és una oportunitat de retrobar-nos amb un passat no massa llunyà. De ser conscients de tot el que es pot aconseguir amb la tenacitat i la unió d’uns pobles que volien i aconseguiren un tren, per obrir-se camí en la història. I també, de la fragilitat de les conquistes. Qui havia de dir a aquells industrials i emprenedors del segle XIX, impulsors del ferrocarril que, menys de cent anys després, el perdrien? La via verda és un niu d’històries quotidianes, silenciades, a punt d’oblidar-se… però que podem fer nostres si recorrem, com el tren dels anglesos, la via d’aquell Serpis de Ferro.
