Jaume I, Múrcia, Terra Santa i la família (1266-1276)

Múrcia fou conquerida per Jaume I a les primeries de febrer de 1266. Era una reivindicació secular dels sobirans del Casal de Barcelona. Ara bé: Jaume I la conquerí i la cedí al seu gendre Alfons X de Castella.

Què sabem de Jaume I? És el rei «conqueridor». De València només? Passà tota la vida guerrejant i conquerí Mallorca, València i –atenció!– Múrcia. Sí, Múrcia, la conquerí i la repoblà amb els seus connacionals catalans. Ho sabíeu? A Múrcia el català era llengua habitual entre la població quan Vicent Ferrer hi predicà a principis del segle XV. Per això l'entenien, per això, que no per miracle diví. A les primeries de febrer de 1266 Jaume I entrava en Múrcia, la conqueria. La capital del regne rebel andalusí capitulava definitivament i el rei de catalans i aragonesos, val a dir-ho, arribava a la plenitud del seu prestigi. Ah!: com féu quan conquerí València, hi penjà la senyera (sense cap mena de taca blava), descavalcà del cavall i plorà. Fou la darrera gran gesta d'un regnat ple d'èxits militars. A partir d'aleshores, els problemes domèstics acapararen l'atenció del monarca: fills díscols, amants, rebel·lions internes i l'intent frustrat d'una croada a Terra Santa. Parlem-ne.

Aquell dia de primers de febrer de 1266, el 2 o el 3, fou la culminació d'una empresa secular. Jaume esperava impacient a la vora del Segura, davant de les muralles de Múrcia, la ciutat cobejada pel seu besavi Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, que somnià una Catalunya fins a la vora del Segura. A trenc d'alba Jaume I trameté cinquanta cavallers de la host amb els seus escuders i un contingent de cent vint ballesters tortosins perquè prenguessin possessió de l'al-Qasr al-Kabīr (pronunciat kibir per efecte de la imāla, conversió de la a en i, característica del dialecte local), la imponent fortalesa que dominava la ciutat. Les negociacions amb els murcians havien estat llargues i complicades. A més a més, una guarnició granadina instal·lada a l'al-Qasr al-Kabīr havia dificultat les converses. Muhammad I de Granada envià a Múrcia un contingent per a defensar-la. Jaume I exigí el desarmament dels soldats granadins abans d'arribar a cap acord. Les autoritats civils de la ciutat sarraïna, desesperançades perquè no podien esperar més ajut del soldà nassarita (de la família Nasr), s'avingueren a acceptar les condicions imposades pel rei català. Nogensmenys, sempre restava el dubte, que una hipotètica reacció a la desesperada dels murcians encara era possible. La partida encara no s'havia acabat. Moments d'incertesa, nervis desbocats i la host amatent per contrarestar qualsevol sorpresa, fins que, finalment, els cavallers hissaren la senyera d'or i gules a la torre més alta de la fortalesa murciana. Múrcia, doncs, havia caigut.

Després de la conquesta de Múrcia, Jaume I s'embarcà en el projecte d'alliberar Terra Santa. Fou un fracàs.

Jaume I, així, acomplia el compromís contret amb el seu gendre i rei de Castella, Alfons X, sorprès per la revolta que en 1264 amenaçà de foragitar els castellans de la vall del Guadalquivir i Múrcia. Calgué la intervenció armada de Jaume I, que obrí un segon front a la frontera meridional valenciana, per a acabar amb aquell moviment sediciós, que també feia perillar la integritat territorial del nounat regne «català» de València. Ah! Què he dit? Català. Heretgia! 155! A por ellos, oé! El senyor Lambán, eixe sàtrapa del PSOE d'Aragó, censurant llibres. Al Ximo Puig se li cau el perruquí. Els brams de la Sra. Bonig se senten fins a l'Himàlaia. A la Sra. Oltra se li amunteguen els ectoplasmes. A veure què us penseu, trossos de suro, d'on eren els que venien amb Jaume I? Fou la primera vagada que la frontera pactada a Almisrà, a la vall de Biar, en 1244, s'esmicolà. L'exèrcit que vingué amb Jaume I, que comptà amb el suport de les corts catalanes i l'oposició de les aragoneses, no marxà del territori una vegada conquerit, s'hi quedà. Era la llavor de la futura conquesta i annexió (1296) de les terres meridionals ara valencianes i posterior configuració de la frontera sud valenciana (1304).

I després de Múrcia pretengué conquerir Terra Santa

La conquesta de Múrcia confirmà Jaume I com a gran paladí de la cristiandat. El papa Climent V felicità el rei català (allò de «valencià», en 1266, encara estava per decidir-se) per aquell èxit i foren moltes les cròniques europees que arreplegaren la notícia. Ara bé: per a un cabdill educat sota la influència dels templers, la màxima ambició era comandar un exèrcit a Terra Santa i recuperar-la per al món cristià. Així, després de la campanya de Múrcia, s'embarcà en un projecte impossible, com era el de restaurar el regne de Jerusalem. L'exèrcit amb no més d'un miler d'homes partí de Barcelona a la primeria de setembre de 1269. Òbviament, no podia eixir de l'Aragó, perquè l'Aragó no té platja. Una tempesta, però, dispersà l'armada. El rei, creient veure un designi diví, abandonà l'empresa, però onze navilis aconseguiren arribar a Sant Joan d'Acre, on hi desembarcaren els contingents capitanejats per dos dels fills naturals del rei, Pere Ferrandis d'Híxar i Ferran Sanxis de Castre. Hi passaren un any guerrejant a Palestina.

Precisament, Ferran Sanxis de Castre, fruit dels amors del rei amb l'aragonesa Blanca d'Antilló, protagonitzà un dels episodis més escabrosos del regnat del seu pare. Enfrontat al seu germà i futur rei, Pere, encapçalà la resistència nobiliària aragonesa quan Jaume I pretengué repetir la gesta de Múrcia i ajudar de nou el seu gendre Alfons X contra Granada en 1274. No era la primera vegada que Ferran, baró de Castre, s'aixecava en armes contra el seu pare el rei. Ja en 1266 donà suport a la rebel·lió de Ferriz de Lizana; però, sobretot, la seva amistat amb Carles d'Anjou, que havia desposseït del regne de Sicília la família de Constança, esposa del seu germà Pere, fou la gran causa de fricció. Pere no li ho perdonà i intentà assassinar-lo en 1272. La lluita fratricida provocà la ràpida reacció del rei, que castigà el seu primogènit privant-lo de la procuració general. Tanmateix, la rebel·lió nobiliària, iniciada en 1274, afectava per igual Catalunya i Aragó i posà seriosament en qüestió l'autoritat de Jaume I. Els barons d'un i altre territori, s'uniren per contestar la pretensió del rei de desheretar el vescomte de Cardona i altres nobles catalans i aragonesos per negar-se a servir-lo a la frontera de Granada. Val a dir-ho, estaven farts de tant d'ajut als castellans, que no corresponien en res. Ferran, finalment, assetjat al seu castell de Pomar, fou ofegat a les aigües del Cinca (1275), per ordre del seu germà Pere, quan intentava fugir disfressat del setge. El crim colpejà els ànims del pare, que estimava el seu bastard díscol, però ja no s'atreví a censurar el seu enèrgic primogènit.

Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl «al-Azraq», fou el cabdill andalusí valencià que en 1276 tornà a l'escena per a alliberar el seu país.

Una família nombrosa

Jaume I contragué tres matrimonis i tingué un nombre indefinit d'amistançades. Així, que sapiguem, fou pare de divuit fills, tot i que poden haver-ne més. Una família que s'havia de mantenir i una prole problemàtica, com ja en vist en el cas de l'infant Pere i Ferran Sanxis de Castre. Del primer matrimoni, amb la infanta castellana Elionor, nasqué Alfons. El segon matrimoni, amb Violant Árpád (o d'Hongria), fou més prolífic, que l'hongaresa parí deu fills, entre altres, els infants Pere i Jaume, reis d'Aragó i Mallorca respectivament a la mort del pare, l'infant Sanç (arquebisbe de Toledo), i les infantes Violant i Constança, maridades amb els infants Alfons (futur rei) i Manuel de Castella. Del seu tercer casament amb Teresa Gil de Vidaure descendeixen les cases baronials d'Ayerbe i Xèrica. De la relació amb la seva amistançada Berenguera Ferrandis neix la casa ducal d'Híxar, mentre que el baró de Castre, ja referit, és fruit dels amor amb Blanca d'Antillón. Encara, però, hi ha més, que el Llibre dels Fets cita Jaume Sarroca (bisbe d'Osca) i els seu germà Pere (bisbe de Lleida) com a beneficiaris del darrer testament de Jaume I; potser també el misteriós ardiaca d'Urgell, amb la qual cosa serien dinou els fills, tots tres darrers de mare desconeguda. 

Una família tan nombrosa i molta gent per a heretar. El problema sorgí en com repartir l'herència entre els fills d'Elionor i Violant, i la qüestió s'arrossegà fins a la mort d'Alfons, el primogènit, sense descendència, en 1260. Hi hagué tres repartiments dels regnes del pare: una primera en 1241, que Alfons acceptà a contracor, la qual preveia dos lots, Aragó i els comtats catalans per al primogènit i València i les Illes per a Pere; una segona en 1243-44, després del naixement de l'infant Jaume, que deixava Aragó a Alfons, els comtats catalans a Pere i València i Mallorca a Jaume (aquesta disgustà encara més el fill d'Elionor); finalment, a Montpeller, en 1262, Alfons desaparegut, l'herència anava a parar als fills de Violant, de Pere serien Aragó, València i la Catalunya cispirinenca, i de Jaume les Illes, la Catalunya Nord i les restes de l'imperi occitànic català d'altre temps (Montpeller, Carladès i Omeladès).

El 23 de juny de 1276, els valencians andalusins, amb l'ajut de contingents granadins, venceren l'exèrcit de Jaume I a Llutxent.

I per a acabar-ho d’apanyar torna al-Azraq

Discòrdia familiar, la noblesa aixecada en armes, encara un tercer problema havia d'amargar els darrers anys de regnat de Jaume I, com és la revolta andalusina del Regne de València (els valencians de debò) i el retorn del cabdill al-Azraq a la primera línia de la política, tot i que ara ajudat pels granadins. Abū 'Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl «al-Azraq» (el Blau) era el cap sarraí que havia protagonitzat una revolta, iniciada en 1247 i que no acabà fins a onze anys més tard, centrada a les comarques de la Marina. Exiliat, hi tornà en 1276, però perdé la vida davant els murs de la cristiana Alcoi. Tanmateix, els sarraïns aconseguiren vèncer un exèrcit catalanoaragonès a Llutxent (la Vall d'Albaida), el 23 de juny. Assabentat d'això, Jaume I patí una gran frustració, que accelerà el seu traspàs, que tingué lloc a València el 27 de juliol d'aquell any. Seria el seu fill Pere, esdevingut rei, qui retornaria la pau a les comarques meridionals valencianes. Li tocà reconquerir-les.

I fins ací la crònica sumària dels deu últims anys d'existència de Jaume I. Important: conquerí Múrcia, però la conquerí per a cedir-la als castellans. Ara bé: la repoblà amb gent catalana i d'aquí que el cronista Ramon Muntaner parle de Múrcia com un país de catalans. Després Jaume I es capficà a anar a Palestina. Fou un desastre. I entre tant de projecte d'alta volada, la família demanant: tothom volia el seu tros de pastís. Discòrdies que enterboliren la vellesa del rei. Finalment, al-Azraq tornà a eixir a la palestra. Ni autonomia ni millora del finançament: els valencians andalusins volien la independència. Jaume I no sabé pair la notícia de la derrota de Llutxent. Morí pensant-se que el Regne que havia conquerit s'esvaïa. Els valencians que parlaven algaravia resistiren, i tant que sí! Lluitaven pel seu país. Això de «premis a la convivència» als opressors, als que volien robar-los el país, no s'estilava aleshores.

PS: Per a saber-ne més, us recomane dos llibre meus: un, el titulat Jaume I i el Regne de Múrcia (Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1997); l'altre, la biografia d'al-Azraq sota el títol Al-Azraq: El cabdill andalusí que desafià Jaume I (Denes, Paiporta, 2015).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next