Retirat dels negocis, després de quaranta anys de navegació amb tota classe de riscos i aventures, el capità Llobet era el veí més important del Cabanyal, una població de cases blanques d’un pis, de carrers amples, rectes i ardents de sol, semblant a una xicoteta ciutat americana.
La gent de València que estiuejava allí mirava amb curiositat el vell llop de mar, assentat en una gran cadira de repòs davall del tendal de lona llistada que li feia ombra a la porta de sa casa. Quaranta anys passats a la intempèrie a la coberta d’un buc, patint la pluja i els arruixons de l’onatge, li havien infiltrat la humitat fins als ossos, i esclau del reuma, passava la major part dels dies immòbil a la cadira, esclatant en gemecs i renecs cada volta que s’alçava. Alt, musculós, amb el ventre unflat i caigut damunt de les cames, la cara morena del sol i ben afaitada, el capità pareixia un capellà de vacacions, tranquil i bonàs a la porta de casa. Els ulls grisos, de mirada fixa i imperativa, ulls d’home acostumat a manar, eren l’única cosa que justificava la fama del capità Llobet, la llegenda ombrívola que surava entorn del seu nom.
Havia passat la vida en lluita contínua amb la marina reial anglesa, burlant la persecució dels creuers amb el seu famós bergantí ple de carn negra, que transportava de la costa de Guinea a les Antilles. Audaç i d’una fredor inalterable, els mariners no el van vore oscil·lar mai.
Se’n deien coses horripilants. Carregaments sencers tirats a l’aigua per a lliurar-se del creuer que l’acaçava; els taurons de l’Atlàntic acudint a núvols de milions, fent bollir les ones amb el seu coeteig fúnebre, cobrint la mar de taques de sang, repartint-se a dentades els esclaus, els quals agitaven amb desesperació els braços fora de l’aigua; revoltes de tripulació contingudes per ell a soles a tirs i destralades; raptes de còlera cega, en els quals corria per coberta com una fera; fins i tot es parlava d’una dona que l’acompanyava en els viatges a qui va tirar des del pont a la mar, iracund després d’una disputa per zels. I junt amb això, les eixides inesperades de generositat; socors a mans plenes a les famílies dels mariners.
En un arravatament de còlera era capaç de matar un dels seus, però si algú queia a l’aigua, es tirava per a salvar-lo, sense por de la mar ni de les bèsties voraces que hi viuen. Enfollia de furor si els compradors de negres l’enganyaven per unes quantes monedes, i en la mateixa nit gastava tres o quatre mil duros celebrant una d’aquelles orgies que l’havien fet famós a l’Havana. «Pega primer que parla», en deien els mariners; i recordaven que, en alta mar, sospitant que el seu segon conspirava contra ell, li va desfer el crani d’un tret. A part d’açò, un home divertidíssim, a pesar de la cara fosca i la mirada dura que tenia. A la platja del Cabanyal, la gent, reunida a l’ombra de les barques, reia recordant les bromes que feia. Una vegada va fer un convit a bord al reiet africà que li venia els esclaus, i en vore borratxos sa majestat i els cortesans, va fer com el negrer de Merimée: va desplegar veles i els va vendre com a esclaus. Una altra vegada, en vore’s perseguit per un creuer britànic, va desfigurar el buc en una sola nit, el va pintar d’un altre color i en va canviar l’arboradura. Els capitans anglesos tenien moltes dades per a conéixer el buc de l’audaç negrer, però com si no en tingueren cap. El capità Llobet, com deien a la platja, era un gitano de mar i tractava el barco com a un burro de fira, fent-lo patir transformacions meravelloses.
Cruel i generós, pròdig de la sang pròpia i de la d’altri, dur per al negoci i malbaratador per al plaer, els negociants de Cuba li deien el Capità Magnífic, i així seguien anomenant-lo els pocs mariners de la seua antiga tripulació que encara rossegaven per la platja les cames reumàtiques, vinga tossir i encorbant el pit.
Quasi arruïnat per empreses comercials, en retirar-se del tràfic s’havia estacat a sa casa, al Cabanyal, a vore passar la vida davant la porta, sense altra distracció que renegar com un condemnat quan el reuma li feia quedar-se quiet a la cadira. Per una admiració respectuosa venien a assentar-se a la vorera uns quants dels vells que en un altre temps havien rebut, d’ell, ordes i junts parlaven amb certa melancolia del «carrer gran», com el capità es referia a l’Atlàntic, i contaven els viatges que havien passat d’una vora a l’altra, d’Àfrica a Amèrica, vencent temporals i desfent-se dels polissons de la mar. A l’estiu, els dies que no tenia molt de mal i les cames estaven fortes, baixaven a la platja, i el capità, enfervorit a la vista de la mar, esplaiava els seus dos odis. Odiava Anglaterra en haver sentit xiular més d’un viatge les bales dels seus canons. Odiava la navegació a vapor com un sacrilegi marítim. Aquells plomalls de fum que passaven per l’horitzó eren els funerals de la marina. Ja no hi havien a l’aigua hòmens d’ofici; ara la mar era dels fogoners.
En els dies tempestuosos de l’hivern, sempre el veien a la platja amb el nas palpitant, olorant la tempesta, com si encara estiguera a coberta preparant-se a resistir el temps.
Un matí plujós va vore córrer la gent cap a la mar, i allà va anar ell, contestant amb grunyits a la família, que li parlava del reuma. Entre les barques negres encallades vora mar destacaven damunt la mar, lívida i coberta de bromera, els grups de bruses blaves, les faldes ondulants pel vendaval, amb què es protegien les dones de la pluja. Lluny, en la boira que tancava l’horitzó, corrien com a ovelles espantades les barques pescadores, amb la vela quasi arreplegada i negrenca per l’aigua, en una lluita de salts terribles, ensenyant la quilla en cada cabriola, abans de doblar la punta del port, amuntonament de penyals rojos envernissats per les ones, entre els quals bollia una bromera groguenca, bilis de la mar irritada.
Una barca desarborada anava com una pilota d’una ona a altra cap a la punta sinistra. La gent cridava en la platja en vore els tripulants estesos a la coberta, desmaiats per la proximitat de la mort. Es parlava d’anar fins a la barca, de tirar un cap, de portar-la a la platja, però els més audaços, en vore les ones que es desplomaven, omplint l’espai de pols d’aigua, callaven, atemorits. La barca que isquera pegaria un volantí abans de moure un rem.
–A vore: gent que em seguisca! Hem de salvar eixos pobres.
Era la veu ruda i imperiosa del capità Llobet. S’alçava sobre les cames pegades, la mirada brillant i fera, les mans tremoloses per la còlera que li infonia el perill. Les dones el miraven sorpreses; els hòmens retrocedien, formant rogle al voltant d’ell, i ell va començar a renegar, agitant les mans com si anara a pegar-se amb tota la gent. L’enfurí el silenci, com si estiguera davant d’una tripulació insubordinada.
–¿Desde cuándo el capitán Llobet no encuentra en el pueblo hombres que le sigan en el mar?
Ho va dir rugint, com un tirà que es veu desobeït, com un déu que contempla la fugida dels fidels. I en castellà, cosa que era senyal de còlera cega.
–Present, capità! –van cridar alhora unes quantes veus tremoloses.
I obrint-se pas, van aparéixer cinc vells al mig del rogle, cinc esquelets rosegats per la mar i les tempestes, antics mariners del capità Llobet, rossegats per la subordinació i l’afecte que crea el perill afrontat en comú. Van avançar uns rossegant els peus, uns altres pegant botets de pardalet, algun amb els ulls molt oberts, mostrant en les pupil·les la vaguetat de la ceguesa senil, tots tremolosos de fred, amb el cos forrat de baieta groga i la gorra calada sobre dobles mocadors als pols. Era la vella guàrdia corrent a morir al costat de l’ídol. Dels grups eixien dones i xiquets, que es tiraven damunt d’ells per a parar-los.
–Iaio! –cridaven els néts.
–Pare! –gemecaven les xicones.
I els vells, animosos, alçant-se com els rossins moribunds en sentir el clarí de les batalles, repel·lien els braços que es nugaven als colls i les cames, i cridaven contestant a la veu del cap:
–Present, capità!
Els llops de mar, amb l’ídol al davant, es van obrir pas per a tirar a l’aigua una de les barques. Rojos, congestionats per l’esforç, amb el coll unflat per la ràbia, només van aconseguir moure la barca i que es menejara uns quants passos. Irritats contra la vellesa, van fer un nou esforç, però la munió protestava contra la seua follia i els va caure damunt, i els vells desaparegueren arrabassats per les famílies.
–¡Dejadme, cobardes! ¡Al que me toque lo mato! –rugia el capità Llobet.
Però per primera vegada, aquell poble, que l’adorava, li va posar la mà. El van subjectar com si no estiguera bé, sords a les seues súpliques, indiferents a les malediccions que amollava.
La barca, abandonada de tot auxili, corria a la mort vinga el tomb damunt les ones. Ja estava pròxima als penyals, ja estava a punt d’estampar-se entre remolins de bromera, i aquell home que tant havia menyspreat la vida del semblant, que havia nodrit els taurons amb tribus senceres i que portava un nom aterridor com una llegenda lúgubre, estava furiós, subjectat per cent mans, blasfemant perquè no el deixaven arriscar l’existència per a socórrer uns desconeguts; fins que, esgotades les forces, va acabar plorant com un xiquet.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
