Contes d’en Bosch 89 No t’ho perdes (3)

Una volta dins del gimnàs es deixa hipnotitzar com un ombra que la tenalla. Un glopet d'aigua la protegeix de la sequedat del coll de tant respirar per la boca. En fa un altre, ja que parlar i cridar en la feina cada dia augmenta la irritació. Si no ho veu clar, potser és la primera i l'última vegada que vinga. Veurem.

Baixa uns escalons i empeny la porta del vestuari de dones; entra. Una remor d'assecadors amaga les converses de les nenes que els fan servir. Ataülla el voltant fins que de seguida tanca els ulls per segons. On m'he ficat, Déu meu. Els òbric i avance cap als armariets del fons, els més amagats i arraconats. Posa la bossa damunt la banqueta groguenca. Encara que enmig la gent va molt a soles, no en té ganes de parlar; es clavaran amb mi i veuran que sóc nova.

Es descorda una cremallera, es gira per obrir l'armariet i agafar un penjador però, en fer la volta, se sorprén que la bossa no està on l'havia deixada. Segueix amb l'esguard una nena que l'havia apartat per col·locar-hi la seua, de la qual treu una malla, una samarreta esportiva negra i unes vambes. Se la mira sense dir ni ase ni bèstia, amb els braços plegats sobre el pit, tanmateix no aconsegueix paraules adients per dir-li alguna cosa. S'asseu en l'extrem de la banqueta, tipa d'assetjaments a la feina, i ara també ací. Un cop nua, de pressa i corrents, la jove es posa la malla i la samarreta, es corda les vambes; no tarda gaire a marxar del vestuari alhora que comenta en veu alta que va a la sala gran on fan sessions de Bodypump i Step. Berta no hi pensa anar, això li falta. Col·loca de nou la bossa més prop. S'abonança. Agafa la samarreta i rumia. Cal que em despulle davant de les altres? Fins quan m'han de perseguir pors i contradiccions? S'atordeix acompanyada del repic de l'aigua de les dutxes i alguna cantarella de lluny.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next