AVÍS IMPORTANT: aquest conte només el poden llegir la xicalla i les persones adultes que saben retrobar-se amb la infantesa.
Això era una vegada una velleta encorbada pel pes dels anys, que des de sempre havia viscut en una llar marinera. Li encantava viure allí per molts motius: perquè podia mirar la mar a tothora, perquè podia passejar per l’arena ara sí i després també, perquè podia recollir les petxines més estrambòtiques i boniques amb les quals es feia collarets… Però el que més li agradava era seure en una cadira en eixe tram de la vora de la mar en el qual l’arena humida s’ompli de forats menuts, com si copiara l’aparença de les esponges o de les mousses de xocolata. Perquè eixe tram d’esquitxos, de mar que va i que torna, era l’escenari de la seua felicitat, des d’on ella contava històries als xicotets peixos que anaven a escoltar-la mentre les ones els bressolaven.
Però una nit, un bruixot dolent (s’especifica que és dolent perquè també n’hi ha bons, encara que a penes se’n parle), mentre la velleta dormia i tot estava en silenci, agafà unes tisores tan daurades com màgiques i retallà la platja sencera. Per omplir el buit que havia deixat, apegà amb ciment i un encanteri uns edificis altíssims. Eren tan grans que era impossible veure on s’acabaven. Fins i tot els núvols els tenien por perquè entropessaven amb ells! Una vegada fet el canvi, el bruixot s’esfumà amb allò que havia retallat.
Quan Llúcia despertà (aquest és el nom de la nostra protagonista), s’alçà lentament però amb decisió per desitjar-li bon dia a la mar, tal com feia cada matí. Tanmateix, quan isqué de casa descobrí que no hi havia res del que estimava. Només hi havia gratacels! Encara que estava indignada, rabiosa i ofesa, tenia tant de sentit comú col·leccionat a llarg dels anys que va reaccionar com poca gent hagués sigut capaç de fer-ho, perquè ràpidament es posà a pensar. D’un pensament passà a un altre, d’una idea nasqué la següent… i així confeccionà un pla amb el qual volia rescatar el paisatge que l’havia acompanyada des de ben menuda.
Preparà un farcell fet de xarxes i ple de queviures, i se n’anà a buscar els gegants de les muntanyes Rovellades. Abans, però, Llúcia va fer una parada al llac de les Carpes per a descansar un poc. Com feia sempre que escoltava soroll d’escates, encetà un dels seus contes. Als peixos els entusiasmà tant (ningú els havia explicat mai una història així), que li feren un regal: una llàgrima d’alegria del fons del llac. Després de donar-los tantes gràcies com pogué, es guardà aquella estranya gemma (sòlida i de color coure) en una butxaca i reprengué el camí. En arribar a Vila-rovellada, els explicà als seus habitants gegants el motiu de la seua visita. Com no anaven a fer-li costat! Ells tenien la tradició de baixar a nivell del mar cada 15 anys (cada ocasió en una platja diferent) per retre homenatge a les 15 sirenes que havien salvat la geganta fundadora del seu poble, després que la seua nau naufragara per una tempesta de tardor. A més, ells sabien que no hi havia cap ésser que els superara en agudesa d’olfacte i que fàcilment detectarien el rastre del bruixot (la dolenteria fa la pudor inconfusible d’estrela podrida). Després d’una assemblea, el poble decidí per unanimitat que Estalac, Tita (eren bessones) i Fòssil (el seu germà) tenien les millors qualitats olfactives per a participar en el rescat.
Començà la missió i, en un tres i no res, trobaren Xot (aquest és el nom del bruixot): s’havia pres un xarop d’invisibilitat, però no li va servir de res, perquè Estalac, Tita i Fòssil oloraren la seua ubicació sense problemes. Per molt que intentà fugir o llançar-los maleficis, no pogué: la gemma del llac tenia el poder d’anul·lar tots els encanteris amb males intencions. Així que atraparen Xot i el portaren als jutjats de guàrdia de la màgia. Allí, ell es declarà culpable del robatori (les llàgrimes d’alegria del fons del llac només deixen dir la veritat). El jutge ordenà a Xot que restaurara el paisatge que havia fet malbé. I tot seguit li llevà els seus poders: fins que la seua voluntat de gastar-los de forma corrupta no canviara, no podria recuperar-los. Quan arribaren a casa de Llúcia, tant ella com Estalac, Tita i Fòssil pogueren comprovar que la platja, amb la mar, l’arena i els seus residents estava en perfecte estat de salut. No hi havia cap residu d’eixos edificis terrorífics i els núvols circulaven de nou sense que hi haguera cap accident.
Llúcia s’acomiadà de les seues amistats gegants (tant en sentit literal com en el figurat), però no amb un “Fins a l’altra!”, sinó amb un “Fins al mes vinent!”, que seria quan tota la població de Vila-rovellada acudiria a celebrar amb ella la Festa de les Sirenes.
