Oriola: l'embolic del bisbat

Ai Oriola, qui t’ha vist i qui et veu! Era la segona capital del Regne i ara, veges, l’amnèsia històrica domina els teus carrers. I domina a Oriola, i també a Alacant, i a València, i a Castelló, i a... Sentint el Sr. Puig i la Sra. Oltra hom pot dubtar si s’és valencià, segovià o esquimal. Temps enrere no era Oriola una ciutat valenciana qualsevol. Capital de governació i a la frontera, defensà el Regne amb valentia en la guerra dels Dos Peres, en la guerra contra Castella de 1429, en les Germanies (ciutat agermanada), en la guerra de Successió (ciutat patriota). Ah! I era catalanoparlant, que així els seus naturals li deien a l’idioma, català o catalanesc, i així se sentien els oriolans al segle XV. Ep!: no m’ho invente, només faltaria. La història, la llengua i la cultura han forjat la identitat valenciana i, per això, no debades, sentim que ser valencians és la nostra manera de ser de la mateixa pàtria de Ramon Llull, Pompeu Fabra i Salvador Espriu. I encara que algú s’emprenye, des de l’espanyolisme més tronat i bèstia al tercerviisme dels neoconversos a la màcula blava, els valencians, els arrelats en aquest país nostre des dels temps de Jaume I (Oriola inclosa), som nacionalment el que som. Oriola sentia el seu país i, en conseqüència, lluità per un bisbat propi. Per raons de pactes i martingales polítiques diverses resulta que als valencians del sud els adscrigueren a la diòcesi de Cartagena-Múrcia i, vegeu, ja tenim l’embolic muntat, un embolic de segles. Parlem-ne.

Reivindicació quasi èpica que es remunta als temps de Jaume II, el nét de Jaume I, finalment, l’1 de maig de 1565, l’església del Salvador d’Oriola obrí les seues portes pera anunciar joiosa la seua conversió en catedral, cap de la diòcesi més meridional del Regne de València, que durant molt de temps –massa– fou subjugada (heu llegit bé, subjugada) espiritualment pels bisbes castellans de Múrcia. Jaume II recuperà el migjorn valencià en 1296, però no acabà la feina: les terres al sud de Biar i Busot serien valencianes, sí, però, de manera insòlita, mantingueren la dependència eclesiàstica de Castella. Sorprèn que tal anomalia perdurara segles, tot i els plets i les guerres, però així s’esdevingué.

Finalment, el bisbat fou creat. Felip II (I de València) així ho resolgué i el papa Pius IV ho aprovà.

I bé, finalment, s’aconseguí la diòcesi, bravo! I una diòcesi necessita d’un prelat que la governe. Però –ai llas!– en 1565 el Regne de València, per obra dels Habsburg, s’havia convertit en una caricatura d’estat. De dret, sí, un estat; en la pràctica, però, una província de la Monarquia Catòlica governada pel rei resident a Madrid. Si bé a Roma, com llegim a la butlla de 1565, la geografia estatal i lingüística tingueren molt a veure en la decisió final d’erigir un bisbat amb seu a Oriola, l’Espanya carpetovetònica, la del castellaníssim Felip II, treia el nas per a imposar el seu bisbe, el seu! El 22 d’agost d’aquell mateix any, el papa Pius IV nomenà bisbe d’Oriola el burgalès Gregorio Antonio Gallo y de Andrade, un catedràtic d’exègesi bíblica de la Universitat de Salamanca. Ostres tu! Però no havíem quedat que no volíem castellans. El tal don Gregorio estava apadrinat per la cort, era allò tan hispànic de ser un enchufado. No li demanaren el requisit lingüístic (hui dia els serfs d’Espanya que governen la «Comunitat» continuen sense exigir-lo), ni de valencià ni tampoc d’àrab xarc-andalusí, llengua de bona part dels seus, en teoria, feligresos dits «cristians nous». Havia fet la pilota tot el que havia pogut a la cort de Madrid i arribà a confessor de la tercera muller de Felip II, Isabel de Valois. El rei el premià amb la recomanació necessària perquè el papa Pius IV, home que devia la tiara als diners de Felip II, el convertira en bisbe, bisbe d’on siga, però bisbe. On anà a parar? A Oriola. A don Gregorio, però, una vegada a la seua seu li caigué l’ànima als peus. Però això què és? Òbviament, no era a Castella. El personal parlava en català de natural i no tenia cap intenció de canviar de llengua pels dídims del bisbe. Vegeu: vivien sense saber castellà i vivien tan a gust. L’home, castellanot de raça, pegà a fugir. Demanà el trasllat. L’11 de setembre de 1577 li fou concedida una nova destinació: Segòvia. Allà sí que s’estaria a gust i allà morí en 1579.

Felip II no pensà, però, en un valencià o natural dels regnes catalanoaragonesos com a primer bisbe oriolà. Nomenà el burgalès Gregorio Antonio Gallo y de Andrade bisbe. Mèrits: correspondre favors. Havia estat confessor de la tercera esposa del rei, Isabel de Valois.

Els orígens medievals

Terra d’andalusins (els cristians en deien sarraïns), els estats cristians septentrionals pugnaren des d’antic per adscriure l’antic soldanat de Múrcia a la seua àrea d’influència. El primer document que reivindica les terres meridionals valencianes fou el signat en desembre de 1057 pel bisbe barceloní Guislabert (ostres sempre els catalans pel mig!) i el sobirà de la taifa de Dénia i les Balears Alī ibn Mujāhid. Segles més tard, el 30 de desembre de 1228, Jaume I reconegué els drets de la seu de Barcelona en un territori, meitat insular meitat continental, que s’estenia des de Menorca a Oriola. Ep!: el document existeix de debò, que no és cap invenció. La història és la que és i, us ho assegure, és el millor antídot contra la burrera espanyolista de màcula blava que persevera en aquest tan dissortat país nostre.

Anys abans d’aquest reconeixement dels drets de la seu de Barcelona sobre el migjorn valencià feta per Jaume I, els sobirans catalans i castellanolleonesos havien signat tractats que es repartien el territori; bé aleshores era més aïna el repartiment d’àrees d’influència. En 1151 Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Lleó i Castella (aquest citava Lleó abans que Castella) reconegueren Múrcia de la conquesta del primer; o siga, Múrcia per als catalans. Més tard, en 1179, el fill del primer, Alfons I (sí I, primer, que era com ell es reconeixia i era reconegut), i el nét del segon, Alfons VIII de Castella a soles (sense Lleó), feren una rectificació: Múrcia seria castellana, però, a canvi, el castellà renunciava a tot dret –importantíssim– sobre Saragossa i València. Recordeu que a València anà el Cid don Rodrigo? Doncs això. Que ningú des de Castella l’invocara per a ficar cullerada a València. Ara bé: no fou fins al tractat signat al camp d’Almisrà (1244), a la capçalera del riu Vinalopó, que Jaume I i l’aleshores infant castellà Alfons traçaren una línia que deturà provisionalment l’expansió catalanoaragonesa pel sud. Arran d’això el soldanat dels Banū Hūd de Múrcia es convertí en protectorat de Castella i Alacant, la vall del Vinalopó i el Baix Segura, passaren a formar part de la restaurada diòcesi de Cartagena (1251), el primer bisbe de la qual fou el frare franciscà Pedro Gallego.

Ah!: però els castellans enganyaren els andalusins murcians. A Múrcia regnava un individu de nom Muhammad (o Mahommed, en àrab dialectal) ibn Hūd, amb el títol pompós de Bahā’ ad-Dawla («Esplendor de l’Estat»). Aquest senyor havia subscrit una aliança militar que els castellans, que interpreten els documents i les lleis com els ve de gust (fixeu-vos en el Tribunal Constitucional de hui), la pretengueren submissió de Múrcia. Òbviament, això no era així i els murcians s’enfrontaren als piolins a por ellos, oe! que Alfons X els envià per a sotmetre’ls. Reeixiren i s’inicià una guerra (1264-1266) que s’encarregà d’acabar –sorpresa!– Jaume I, que decidí ajudar el seu gendre (Alfons era gendre del rei catalanoaragonès) contra el parer de tothom. Els aragonesos no volgueren saber res d’ajudar els castellans i els catalans, sempre tan sol·lícits, enviaren un exèrcit. El bisbe de l’expedició era Arnau de Gurb, prelat de Barcelona. Aquest exèrcit, català, sotmeté el territori i s’hi quedà. I vet ací el problema: sarraïns a banda, una terra repoblada amb catalans i regida per Castella. Hi hagué friccions, perquè els catalans portaren llengua, costums i dret privat per a dirimir els seus plets. Eren –diguem-ne– insubmisos a les lleis castellanes. El nét del rei Conqueridor, Jaume II, aprofità la incertesa política causada per la mort de Sanç IV de Castella i Lleó per a reclamar Múrcia i l’aconseguí (1296). La conquerí i fins i tot pretengué crear un regne a imitació del valencià. La guerra amb Castella s’allargà fins a 1304. Finalment, solució salomònica: ens repartim Múrcia. La part septentrional (comarques meridionals valencianes) per al rei de Catalunya-Aragó, incorporada al Regne de València, el sud per a Castella. I ací pau i allà glòria. Vet aquí l’origen de la procuració general o governació meridional del Regne. Ah!: però Jaume II s’oblidà de dotar de bisbat els nous territoris valencians.

Oriola i tot el sud valencià fou conquerit per Jaume I en 1265-1266 i cedit a Castella. En 1296 el nét de Jaume I, Jaume II, conquerí el sud valencià i Múrcia als castellans.

El cronista oriolà Pere Bellot lamentava en els seus Anales de Orihuela (1622) que la divisió política no incloguera la diocesana; «grandísimo descuido de los de Orihuela», diu. El descuit –com diu Bellot– provocà un embolic de segles als valencians meridionals. I afegeix: «costó este descuido a Orihuela innumerables ducados, infinitas pesadumbres, muchos entredichos y descomuniones, que como casi todos los obispos eran castellanos, por cualquier mínima ocasión echaban mano a las armas espirituales». Atenció!: que no us enganyen les formes. Bellot era catalanoparlant, de català après al bressol. Escriu en castellà per la moda d’aleshores, com ho feien Gaspar Escolano, Martí de Viciana i tants d’altres. Si hui dia el personal frisa fins al ridícul per saber anglès, la llengua de l’imperi nord-americà, al segle XVII es delien per escriure en castellà, la llengua del rei que es creia amo del món.

Ni a Torrellas (1304, pau amb Castella) ni a Elx (1305, delimitació de la frontera) es discutí la divisió de la diòcesi de Cartagena-Múrcia. Punyetes quin oblit! Això provocà una sèrie llarguíssima de disputes, molt sovint fent parlar les armes, que enfrontaren valencians i murcians durant segles. Oriola, capital d’una de les governacions del Regne valencià, la de «dellà» o «ençà» Xixona (segons sigues allà o ençà de la línia d’Almisrà), encapçalà la reivindicació d’una diòcesi pròpia i de convertir l’església del Salvador en catedral. En 1413 aconseguí que Benet XIII (Pero Martínez de Luna), el papa avinyonès, aragonès de nació (recordem que llavors l’Església catòlica estava dividida pel cisma), elevara l’església oriolana a la categoria de col·legiata, pas necessari abans d’erigir-la en catedral. Per a facilitar les coses, Alfons IV (IV, quart, segons numeració dinàstica) dit «el Magnànim» atorgà a la capital de la Governació el privilegi de ciutat l’11 de setembre de 1437. El rei, a més a més, prometé que intercediria per a aconseguir del papa Eugeni IV i del concili de Basilea (convocat en 1431 i que se allargà finsa 1449) l’erecció de la diòcesi. El rei (un rei nostre, de valencians), posat en matèria, aprovà en 1442 la creació del bisbat d’Oriola.

L'església del Salvador d'Oriola fou convertida en col·legiata en 1413 pel papa Benet XIII, l'aragonès Pero Martínez de Luna. Fixeu-vos en les banderes que llueixen les muralles d'Oriola (Cartulari d'Oriola, segle XVI). La bandera dels oriolans, la dels valencians, la senyera sense taca blava.

Tanmateix, els castellans reaccionaren. I vaja, a ells què! Si som valencians, és lògic, volem bisbat valencià. El bisbe i el capítol de Cartagena-Múrcia protestaren i demanaren al seu rei, Joan II, que intervinguera perquè Eugeni IV deixara sense efecte la decisió dels pares conciliars. Ja et veus el Margallo o Dastis de torn passejant-se ací i allà i amenaçant que si Oriola té bisbat vagarà per secula seculorum per l’espai interestel·lar. Xe, com ara! Que Rajoy y sus muchachos no han inventat res de nou, ni de bo. Aconseguiren, amb pasta pel mig (amb diners Sant Pere canta) que Eugeni IV revocara la decisió de crear el bisbat (butlla de l’11 d’octubre de 1443). Ah!: i, per si de cas, aconseguiren que el papa Nicolau V confirmara la revocació (14 de juliol de 1451).

El plet pel bisbat

Que revolució dels somriures i que punyetes! Ja veieu com les gasten els castellans. Oriola intentà negociar, no llençà la tovallola. Anem a veure, anem a explicar-los a aquests capellans murcians que som valencians i no castellans. Finalment, Múrcia s’avingué a acceptar la creació d’un vicari general oriolà amb competència en tot el sud valencià (1461), elegit pel bisbe entre els candidats que li presentaren el paborde i el capítol de la col·legiata del Salvador. El càrrec recaigué en Francesc Prats. Ara bé: quan el vicari morí, el bisbe murcià no volgué nomenar-ne un altre, s’hi negà. Tornem-hi! Ni la presència d’un valencià ocupant el soli pontifici, Alexandre VI (Roderic de Borja), aconseguí vèncer l’obstinació murciana. Val a dir que Roderic de Borja no estigué en la seua vida a Múrcia però hi fou bisbe (1482-1492). Ell estava per altres menesters al Vaticà. Caldrà esperar al seu successor, Juli II, amb la intervenció personal de Ferran II «el Catòlic» per a aconseguir una nova butlla d’erecció de la diòcesi (13 de maig de 1510). Ací estava el rei pel mig pressionant (rei catalanoaragonès i regent llavors de Castella) i el bisbe murcià, Martín Ferrández de Angulo, consentí. Ah!: a Ferran «el Catòlic» els castellans li deien «viejo catalanote». O siga que de ser catalans o castellans (espanyols) va el joc, en 1510 i ara en 2018. Per fi hi hagué bisbat? No del tot, puix que el papa –a saber què s’empatollava! (sembla el Juncker traient-li les castanyes del foc al Rajoy)– decretà la unió canònica de totes dues seus. Però si ningú li ho havia demanat! Xe –veges tu– com el Tribunal Constitucional en el ple per a investir el Puigdemont! Això volia dir que totes dues seus havien de ser regides per un mateix bisbe, el de Múrcia, és clar! Total fava, igual estic que estava.

Això de la unió canònica l’ordí el bisbe Martín Ferrández de Angulo, motu proprio, sense consultar-ho amb el seu capítol. Ostres, com el Roger Torrent, eixe que aquesta setmana ha deixat tirat tothom de la mesa del Parlament de Catalunya! El clergat de Múrcia –droga dura– no estava per a unions canòniques ni hòsties. Una seu Cartagena-Múrcia, una grande y libre. El papa nomenà un nou bisbe, un altre que no trepitjà terra murciana en la seua vida, l’austríac Matthäus Lang von Wellenburg. Però, vaja, per això que nominalment era bisbe de Cartagena-Múrcia, donà suport a les pretensions del seu capítol davant el pontífex. Total: continuem sense bisbat d’Oriola.

La creació dels bisbat d'Oriola sempre tingué l'oposició de la diòcesi de Cartagena-Múrcia. Fins i tot bisbes de Múrcia absents i estrangers, com l'austríac Matthäus Lang von Wellenburg, contribuïren a allargar el plet.

Mort Juli II el succeí Lleó X. Aquest papa confirmà la creació del bisbat oriolà feta pel seu antecessor (butlla del 27 de juny de 1515), però, de sobte, el el tio rectificà i revocà la confirmació (1 d’abril de 1518). Però què passa? Aproven, confirmen, desaproven, desconfirmen. Això sembla el «Procés». Tanmateix, ara Oriola i els valencians de la Governació del sud, fartíssims, decidiren no acatar el bisbe de Cartagena-Múrcia. Independència unilateral, diga el papa el que diga: no volem ser de Múrcia! I aleshores –ai llas!– esclatà la Germania. Oriola hi participà activament (ja en parlaré en un altre capítol de les «Memòries històriques»). Ja sabeu què passà amb la Germania: els agermanats perderen la guerra. I ara amb el rei enfadat, enfadadíssim amb els agermanats (recordeu la cara de pomes agres del Felipet VI en el discurs contra els catalans?), castigà Oriola: oblideu-vos del bisbat, per roïns, els etzibà Carles V (primer de València), rei i emperador. El papa Climent VII confirmà la revocació de la diòcesi i l’emperador ordenà que Oriola acatara l’obediència del bisbe de Cartagena-Múrcia.

Nogensmenys, hi havia un problema i gros. Oriola era i és València, un regne diferent del de Castella, i els capellans murcians no res pogueren fer davant la negativa del governador «ençà/enllà Xixona», Pere Maça de Liçana, d'intervenir en l’afer. És a dir, feren als murcians el que popularment diem el cas del porc. El capítol murcià, enfurismat, obligà al seu bisbe absent protestar a l’emperador en 1525. I ara també entraren en el plet les Corts Valencianes que, a Montsó (corts conjuntes dels regnes catalanoaragonesos), tragueren de l’emperador el compromís de reobrir el cas. El papa Climent VII, a instàncies de Carles V, encarregà un nou estudi del cas a Camille Ballion, auditor del tribunal de la Rota. Fou, però, debades. Algú li recordà a Carles V el passat agermanat dels oriolans i ací s’acabà tot. Les Corts Valencianes protestaren, però l’emperador no féu cas i ratificà la butlla del 15 de juny de 1532 que tornava a incorporar Oriola al bisbat de Cartagena-Múrcia.

La solució del contenciós

Passaren els anys i un nou monarca s’asseia al tron de la Monarquia Catòlica, Felipe II (II de Castella, de València seria I), qui, al contrari que el seu pare, sí que escoltà amb interès les demandes oriolanes. El paborde del Salvador, Diego Ferrandes de Mesa, aconseguí entrevistar-se amb el rei gràcies a la intervenció del també oriolà Ferran de Loaces, aleshores arquebisbe de Tarragona. Atenció!: aquest senyor arribà a President de la Generalitat de Catalunya. No hi arribà de casualitat. Per ser oriolà, valencià, era reconegut de nació catalana. El rei, finalment, fou convençut i tramità la demanda al papa Pius IV. El papa –com el rei ho vol– expedí l’aprovació el 14 de juliol de 1564. Alea iacta est! El paborde oriolà es presentà en setembre a Roma i recollí la respectiva butlla del pontífex. De regrés a casa tingué un viatge accidentat: fou assaltat per bandits al camí de Barcelona a Sant Boi de Llobregat que el deixaren sense un cèntim, però sí amb la butlla. Pogué arribar a Tarragona, on el seu metropolità, el paisà Loaces, li proporcionà els diners per a anar a Madrid a obtenir la ratificació del rei. Aprovat pel papa i ratificat pel rei, el bisbat oriolà continuà sent qüestionat pels murcians, però ara fou en va. La decisió era ferma. L’1 de maig de 1565, la butlla que certificava la independència eclesiàstica de les comarques meridionals valencianes fou llegida solemnement i pública a la catedral del Salvador d’Oriola. La nova diòcesi, com és obvi, passà a ser sufragània de la metropolitana València.

Portada de la catedral del Salvador d'Oriola hui.

De 1565 fins hui

Històricament la nova diòcesi era hereva dels límits dela Governació General del Regne de València ençà/enllà Xixona, amb capitalitat a Oriola i per això també dita Governació d’Oriola. Comprenia les comarques del Baix Segura, el Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, les Valls del Vinalopó i l’Alacantí (Xixona no). S’estenia també a l’arxiprestat d’Aiora i englobava la vila de Cabdet, valenciana fins a 1707.

L’auge d’Alacant, convertida en capital provincial en 1833 i la decadència d’Oriola fou la causa que en 1851 –amb concordat pel mig– ja passara la capitalitat diocesana a la primera, tot i que aleshores no es dugué a terme. Quan en 1951 es creà la diòcesi d’Albacete li fou agregada Cabdet i en 1954 Aiora passà a l’arxidiòcesi de València, mentre que el bisbat oriolà rebé Villena i Saix, fins aleshores incloses a Cartagena-Múrcia (lògic eren viles castellanes incorporades a la Província d’Alacant). En 1957 s’efectuà l’última gran reforma en traspassar el bisbat els límits històrics d’Almisrà i annexionar-se Oriola els arxiprestats de Xixona, la Vila Joiosa i Callosa d’en Sarrià en detriment de València. Dos anys més tard Oriola perdé definitivament la capitalitat en benefici d’Alacant per butlla de Joan XXIII, que a més a més instaurà el nou nom d’Oriola-Alacant i elevà l’església de Sant Nicolau de la capital provincial a la categoria de cocatedral.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat