Gitat de sobines a la màrfega i seguint amb una mirada vaga els clevills del sostre, el periodista Juan Yáñez, únic hoste de la «sala de polítics», pensava que havia entrat aquella nit en el tercer mes de tancament.
Les nou… La corneta havia llançat al pati les notes allargades del toc de silenci, pels corredors sonaven amb igualtat monòtona els passos dels vigilants i de les quadres tancades, plenes de carn humana, eixia una remor compassada, pareguda al bufit d’una forja llunyana o a la respiració d’un gegant adormit; pareixia impossible que en aquell vell convent, tan silenciós, la ruïna del qual resultava més visible a la crua llum del gas, dormiren mil hòmens.
El pobre Yáñez, obligat a gitar-se a les nou, amb una llum perpètua davant dels ulls i sumit en un silenci angoixós que feia creure en la possibilitat del món mort, pensava en com de durament liquidava els comptes amb les institucions. Maleït article! Cada línia costaria una setmana de tancament; cada paraula, un dia.
I en recordar que aquella nit començava la temporada d’òpera amb Lohengrin, la seua òpera predilecta, veia les llonges carregades de muscles nuets i bescolls adorables, entre espurneig de pedreria, reflexos de sedes i oneig airós de plomes caragolades.
–Les nou… Ara deu haver eixit el cigne, i el fill de Parsifal farà les primeres notes entre la mussitació d’expectació del públic… I jo ací! Redéu! No tinc mala òpera…
Sí. No era roïna. Del calabós de baix, com si provingueren d’un subterrani, arribaven els sorolls amb què delatava la seua existència un bèstia de la muntanya, a qui estaven a punt d’executar d’un moment a altre per una tira d’assassinats. Era un xocar de cadenes que pareixia el soroll d’un muntó de claus i claus velles, i de tant en tant una veu dèbil repetia «Pa… re nostre que es… tàs en el cel…, San… ta Maria…», amb l’expressió tímida i suplicant del xiquet que s’adorm al braç de sa mare. Sempre repetint la monòtona cançoneta, sense que pogueren fer-lo callar! Segons l’opinió dels altres, volia amb això fer-se el foll per a salvar el coll. Pot ser que catorze mesos d’aïllament en un calabós, esperant a tothora la mort, s’hagueren carregat el poc trellat que tenia de fera instintiva.
Maleïa Yáñez la injustícia dels hòmens, que per unes quantes quartilles plenes de garramanxos en un moment de mal humor l’obligaven a adormir-se cada nit amb el deliri d’un condemnat a mort, quan va sentir veus fortes i passos precipitats en el mateix pis on hi havia el seu departament.
–No, no dormiré ací! –cridava una veu trèmula–. Que sóc un criminal? Sóc un funcionari de Gràcia i Justícia igual que vosaltres… i amb trenta anys de servicis. Que pregunten per Nicomedes: tot el món em coneix; fins i tot els periòdics han parlat de mi. I després d’allotjar-me en la presó, encara volen fer-me dormir en una andana que ni per als presos servix? Moltes gràcies. Per a això em fan vindre?… Estic malalt, i no dorm ací. Que em porten un metge, necessite un metge…
I el periodista, a pesar de la situació, es reia alegrement per l’entonació efeminada i ridícula amb què el dels trenta anys de servicis demanava el metge.
Es va repetir el murmuri de veus: discutien com si formaren Consell, es van sentir passes, cada vegada més prop, es va obrir la porta de la «sala de polítics» i aguaità una gorra amb galó d’or.
–Senyor –va dir l’empleat amb certa curtor–, esta nit tindreu companyia… Dispenseu, no és culpa meua; la necessitat… En fi, demà el cap ja disposarà una altra cosa. Passeu…, «senyor».
I el «senyor» –així, amb entonació irònica– va travessar la porta, seguida de dos presos: un amb una maleta i un bolic de mantes i bastons i l’altre amb un sac la lona del qual marcava les arestes d’una caixa ampla i de poca altura.
–Bona nit, cavaller.
Saludava amb humilitat, amb aquella veu trèmula que havia fet riure a Yáñez, i en llevar-se el capell, va descobrir un cap xicotet i cabells blancs ben rapats. Era un home de cinquanta llargs, obés, rogencós; la capa pareixia que li queia dels muscles, i un mall de penjolls amb una cadena d’or ben grossa li repicava damunt del ventre al menor moviment. Els ulls, xicotets, tenien els reflexos blavosos de l’acer, i la boca apareixia oprimida per un bigotet corb i caigut com dos signes d’interrogació.
–Dispenseu –va dir mentres s’assentava–. El destorbaré, però no és per culpa meua. He arribat en el tren d’esta nit, i em trobe que em donen com a dormitori una andana plena de rates. Quin viatge!
–Sou pres?
–Ara mateix, sí –va dir somrient–, però no el destorbaré molt amb la meua presència.
I el burgés panxut es mostrava obsequiós, humil, com si demanara perdó per haver-li usurpat el lloc en la presó. Yáñez el mirava fixament: tanta timidesa el sorprenia. Qui devia ser aquell subjecte? I per la seua imaginació dansaven idees soltes mig esbossades, que pareixia que es buscaven i s’acaçaven per a completar un pensament.
De sobte, en sonar al lluny altra vegada el gemecós parenostre de la fera tancada, el periodista es va alçar nerviosament, com si acabara d’atrapar la idea fugitiva, i fixà la vista en aquell sac que hi havia als peus del nouvingut.
–Què porteu ací?… És la caixa de «les ferramentes»?
L’home paregué que dubtava, però per fi va imposar l’enèrgica expressió interrogativa, i va inclinar el cap afirmativament. Després, el silenci es va fer llarg i penós. Uns presos col·locaven el llit d’aquell home en un racó de la sala. Yáñez contemplava fixament el company d’albergatge, que estava amb el cap catxo, com fugint-li de les mirades.
Quan el llit va quedar fet i els presos es van retirar, l’empleat va tancar la porta amb el forrellat exterior i va continuar el silenci penós. Per fi, aquell subjecte va fer un esforç i va parlar:
–Vos donaré una mala nit, però no és culpa meua; «ells» m’han portat ací. Jo m’hi resistia, sabent que sou una persona decent que sentirà la meua presència com el pitjor que li haja pogut ocórrer en esta casa.
El jove es va sentir desarmat per tanta humilitat.
–No senyor, estic acostumat a tot –va dir amb ironia–. Es fan en esta casa amistats tan bones, que una més té igual! A més, no pareixeu mala persona.
I el periodista, que encara no s’havia desempallegat de les primeres lectures romàntiques, trobava molt original aquella entrevista i inclús sentia certa satisfacció.
–Visc a Barcelona –va continuar el vell–, però el meu company d’este districte va morir fa poc de la darrera borratxera, i, ahir, en presentar-me a l’audiència, em va dir un alguatzil: «Nicomedes…», perquè jo sóc Nicomedes Terruño. No heu sentit parlar de mi?… És estrany; la premsa ha publicat moltes vegades el meu nom. «Nicomedes, d’orde del senyor president, que agarres el tren de la nit.» Vinc amb el propòsit de ficar-me en una fonda fins al dia de la faena, i des de l’estació em porten ací per no sé quines pors i precaucions; i per a escarni més gros, em volen allotjar amb les rates. Heu vist? És manera de tractar els funcionaris de justícia?
–I fa molts anys que exerciu el càrrec?
–Trenta anys, cavaller. Vaig començar en temps d’Isabel II. Sóc el degà de la classe, i tinc en la meua llista fins i tot condemnats polítics. Tinc l’orgull d’haver complit sempre el meu deure. El d’ara serà el cent dos. Són molts, veritat? Mira, amb tots m’he portat tan bé com he pogut. Cap s’haurà queixat de mi. Inclús n’hi ha hagut de veterans del presidi, que, en vore’m en el darrer moment, es tranquil·litzaven i deien: «Nicomedes, em satisfà que sigues tu».
El «funcionari» s’animava en vista de l’atenció benèvola i curiosa que li prestava Yáñez. Anava aterrant: cada vegada parlava amb més desembaràs.
–Tinc també la meua part d’inventor –va continuar–. Els aparells els faig jo mateix, i quant a neteja, no hi ha res més a demanar… Voleu vore’ls?
El periodista va botar del llit, com disposat a fugir.
–No, moltes gràcies. M’ho crec.
I li mirava amb repugnància les mans, amb unes palmes rogenques i greixoses. Restes potser de la neteja recent que deia; però a Yáñez li pareixien impregnades de greix humà, del suc d’eixe centenar que formava «la llista».
–I esteu satisfet de la professió? –va preguntar per a fer-li oblidar el desig de lluir les invencions.
–Quin remei!… Toca conformar-se. El meu únic consol és que cada vegada es treballa més poc. Però com de dur és este pa! Si ho haguera sabut!…
I es va quedar silenciós, mirant a terra.
–Tots contra mi! –va continuar–. Jo he vist moltes comèdies, sabeu? He vist que certs reis antics anaven a totes parts portant darrere l’executor de la seua justícia, vestit de roig, amb la destral al coll, i el feien amic i conseller. Era lògic! L’encarregat de fer complir la justícia em pareix que és algú i alguna consideració mereix. Però ara tot són hipocresies. Crida el fiscal demanant un cap en nom de no sé quantes coses respectables, i a tots els pareix bé; arribe jo en acabant per a complir les ordes, i m’escupen i m’insulten. Digueu, senyor, això és just?… Si entre en una fonda, em fan fora en saber qui sóc; pel carrer tots fugen de tindre contacte amb mi, i fins i tot en l’Audiència em tiren el sou a terra, com si no fóra un funcionari com ells, com si els meus diners no figuraren en el pressupost… Tots contra mi! I en acabant –va afegir amb veu a penes perceptible–, els altres enemics… Els altres! Sabeu? Els que se’n van anar per a no tornar, i no obstant això, tornen; eixe centenar d’infeliços a qui vaig tractar amb carinyos de pare, fent-los el menor dany possible, i que… ingrats! Vénen a mi en vore’m a soles.
–Què!? Tornen?
–Cada nit. N’hi ha que em molesten poc. Els darrers, quasi gens; em pareixen amics dels qui em vaig acomiadar ahir. Però els antics, els de la meua primera època, quan encara m’emocionava i em sentia sapastre, eixos són verdaders dimonis, que, quan em veuen a soles en la foscor, desfilen sobre el meu pit en una processó interminable, m’oprimixen, m’asfixien, em freguen els ulls amb la vora de les hopes. Em seguixen a totes parts, i com més vell em faig més assidus són. Quan em van ficar en l’andana vaig començar a vore’ls aguaitar pels racons més foscos. Per això demanava un metge: estava malalt; tenia por de la nit; volia llum, companyia.
–I sempre esteu a soles?
–No, tinc família allà en la meua caseta dels afores de Barcelona. Una família que no dóna disgustos: un gos, tres gats i huit gallines. No entenen a les persones, i per això em respecten, em volen, com si jo fóra un home igual als altres. Envellixen tranquil·lament al meu costat. No se m’ha ocorregut mai matar una gallina, em desmaie en vore córrer la sang.
I ho deia amb la mateixa veu gemecosa d’abans, dèbil, desfet, com si sentira la caiguda lenta del seu interior.
–I no heu tingut família mai?
–Jo? Com tots! Vos ho conte tot, cavaller. Fa tant de temps que no parle!… La meua dona va morir fa sis anys. No cregueu que era una d’eixes dones borratxes i embrutides, que és el paper que en les novel·les es reserva sempre a la muller del botxí. Era una mossa del meu poble, amb la qual em vaig casar en tornar del servici. Vam tindre un fill i una filla; poc pa i molta misèria. I què voleu?, la joventut i certa brutalitat de caràcter em van portar a l’ofici. No cregueu que vaig aconseguir el lloc fàcilment: van fer falta influències i tot. Al començament em feia gràcia l’odi de la gent, em sentia orgullós d’inspirar terror i repugnància. Vaig prestar els meus servicis en moltes audiències, vam rodar mitja Espanya, i els xiquets cada vegada més bonics, fins que per fi vam caure a Barcelona. Quina gran època! La millor de la meua vida: en cinc o sis anys no va hi haure faena. Els estalvis es van convertir en una caseta als afores, i els veïns apreciaven el senyor Nicomedes, un senyor simpàtic empleat a l’Audiència. El xicon, un àngel de déu, treballador, educat i callat, s’estava en una casa de comerç; la xiqueta, em sap mal no tindre’n ací el retrat!, la xiqueta, que era un serafí, amb uns ullarros blaus i una trena rossa grossa com el braç, i que quan corria pel nostre hortet pareixia una d’eixes senyoretes que ixen en les òperes, no anava a Barcelona amb sa mare sense que algun jove vinguera darrere dels seus passos. Va tindre un nóvio formal: un bon xic que prompte seria metge. Coses d’ella i de sa mare; jo fingia no vore res, amb eixa bondadosa ceguesa dels pares, que es reserven per a l’últim moment. Però, senyor, com érem de feliços!
La veu de Nicomedes era cada vegada més tremolosa; tenia els ullets blaus entelats. No plorava, però l’obesitat grotesca l’agitava amb els sacsons que pega el xiquet que fa esforços per a engolir-se les llàgrimes.
–Però se li va ocórrer a un desangelat d’història llarga deixar-se agarrar; el sentenciaren a mort, i vaig haver d’entrar en funcions quan ja quasi havia oblidat quin era el meu ofici. Quin dia aquell! Mitja ciutat em va conéixer en vore’m a l’entaulat, i fins i tot van hi haure periodistes que, com que són pitjor que una epidèmia, dispenseu, van esbrinar la meua vida, i ens presentaren en lletres de motle a mi i a la meua família com si fórem animals rars, i afirmaren amb admiració que teníem fatxa de persones decents. Érem famosos. Però de quina manera! Els veïns tancaven portes i finestres en vore’m; i encara que la ciutat és gran, sempre em coneixien pel carrers i m’insultaven. Un dia, en entrar a casa, em va rebre la meua dona com si no estiguera bé. La xiqueta! la xiqueta!… La vaig vore al llit, amb el rostre desencaixat, verdós, ella tan bonica que era!, i la llengua tacada de blanc. Enverinada, enverinada amb mistos, havia patit dolors atroços durant hores senceres, callant perquè el remei arribara tard… i va arribar tard! L’endemà ja no vivia. La pobreta va tindre valor. Volia amb tota l’ànima al metget, i jo mateix vaig llegir la carta en què el xic s’acomiadava per a sempre en saber de qui era filla. No la vaig plorar. Tenia temps? El món se’ns venia damunt; la desgràcia bufava per tots costats; aquella llar tranquil·la que ens havíem fabricat queia pels quatre angles. El meu fill… també al meu fill el van fer fora de la casa de comerç, i va ser inútil buscar nova col·locació ni suport en els seus amics. Qui vol parlar amb el fill del botxí? Pobret! Com si a ell li hagueren donat a triar el pare abans de vindre al món! Quina culpa tenia ell, tan bo, que jo l’haguera engendrat? Passava tot el dia a casa, fugint de la gent, en un racó de l’hortet, trist i descuidat des de la mort de la xiqueta. «En què penses, fill?», li preguntava. «Pare, pense en ma germana.» El pobre m’enganyava. Pensava en ell, en com ens havíem equivocat cruelment, en creure per una temporada que érem com els altres, i cometre la insolència de voler ser feliços. El bac era terrible: impossible alçar-se. El meu fill va desaparéixer.
–I no n’heu sabut res? –va dir Yáñez, interessat per la lúgubre història.
–Sí, al cap de quatre dies. El van pescar davant de Barcelona; va eixir embolicat en xàrcies, unflat i descompost… Ja deveu endevinar la resta. La pobra vella se’n va anar a poc a poc, com si els xiquets l’estiraren des d’allà dalt; i jo, el roín, l’empedreït, m’he quedat ací a soles, completament a soles, ni amb el recurs de beure; perquè si m’emborratxe, vénen ells, sabeu? «Ells», els meus perseguidors, a fer-me enfollir amb l’aleteig de les hopes negres, com si foren corbs enormes, i em muir… I no obstant això, no els odie. Infeliços! Quasi plore quan els veig en la banqueta. Uns altres són els qui m’han fet mal. Si el món es convertira en una sola persona, si tots els desconeguts que em van robar als meus amb el seu menyspreu i el seu odi tingueren un sol coll i me l’entregaren, ai, com estrenyeria!… amb quin gust!…
I parlant a crits s’havia alçat, agitant amb força els punys, com si retorçara una palanca imaginària. Ja no era el mateix ésser tímid, panxut i gemecó. En els ulls li brillaven pintes roges com a esguits de sang, el bigot se li estufarrava i pareixia més alt, com si la bèstia feroç que dormia dins d’ell, en despertar, haguera pegat un estiró formidable a l’embolcall.
En el silenci de la presó ressonava cada volta més clar el cantussol dolorós que venia del calabós: «Pa… re… nos… tre… que estàs… en el cel…».
El senyor Nicomedes no ho sentia. Passejava furiós per l’habitació, commovent amb els seus passos el terra que feia de sostre de la seua víctima. Per fi es va fixar en el gemec monòton.
–Com canta eixe infeliç! –va murmurar–. Com de lluny deu estar de saber que ja estic ací, damunt del seu cap!
Es va assentar descoratjat i silenciós molt de temps, fins que els pensaments, l’afany de protesta, l’obligaren a parlar.
–Mireu, senyor, sé que sóc un home roín i que la gent m’ha de menysprear, però el que m’irrita és la falta de lògica. Si el que faig és un crim, que suprimisquen la pena de mort i rebentaré de fam en un racó, com un gos. Però si toca matar per a tranquil·litat dels bons, llavors, per què m’odien? El fiscal que demana el cap del roín no seria res sense mi, que obeïsc; tots som rodes de la mateixa màquina, i mereixem el mateix respecte; perquè jo sóc un funcionari… amb trenta anys de servicis.
