Del port d'Alacant a los Almendros, Albatera i, al final, Portaceli

Aparentment, és ben conegut i estudiat el final de la guerra al País Valencià, però, amb el temps, van apareixent noves dades, nous estudis fruit de noves investiga­cions, tesis doctorals i l’esforçat treball de les diverses associacions que, a tot el llarg i ample territorial de l’estat espanyol, lluiten per rescabalar la dignitat de la memòria republicana, la història dels veritables defensors d’aquella legalitat, arrabassada a sang i foc per la sublevació militar franquista.

El dia 28 de març de 1939, el Coronel Casado, cap del Consejo Nacional de Defensa, és a València preparant l’entrega de la ciutat als franquistes i encara fa una al·locució per “Ràdio València” on reitera que «Franco li ha promès respectar l’evacuació dels que desitgen abandonar el país. Eixe mateix dia encara ix del port de València el darrer vaixell de refugiats, el Lezardrieux.

El trist epíleg d’aquella incivil guerra d’Espanya tingué la cloenda al port d’Alacant entre els dies 28, 29, 30 de març i l’1 d’abril de 1939 quan un “Generalísimo Franco”, malat de grip i febrós, escrivia de puny i lletra el darrer “parte de guerra”.

Així, cap a la mitja nit del dia 28 va salpar ben atapeït del port d’Alacant, l’Stanbrook, un vell carboner anglès de 1.383 tones, 70 metres d’eslora i 16 de maga amb més de 3000 refugiats, fins al punt que navega per baix de la línia de flotació i escorat.

Helia González, passatgera núm. 2.277, era una xiqueta de 6 anys que embarcà amb la seua germana Alicia de 3 anys i els seus pares i té gravat a la seua memòria aquell tràgic em­barcament i l’eixida del vaixell. Conta que després de salpar l’Stanbrook va quedar poca gent als molls, potser uns centenars... eren republicans que esperaven uns altres companys i la família, tot confiats a  vore atracat al mateix moll el Maritime, un vaixell molt més gran que l’Stanbrook i, per això, amb molta més capacitat d’evacuació.

En les 48 hores següents arribaren de tots els llocs, de tots els fronts, milers i milers de persones... una veritable riuada de gent que es trobava en perill de repressió, tot buscant l’expatriació en els promesos vaixells d’evacuació... En lloc de vaixells, el dia 30 de març arribaren les tanquetes italianes de la Divisió Littorio, sota el comandament del general Gambara, que entrant pel sud del passeig bloquejaren l’entrada als molls del port. Diverses fonts xifren al voltant de 20.000 la quantitat de persones capturades al port pels italians de la Littorio que, al seu darrer parte al “Cuartel general del generalísimo” del dia 31 de març, escriu:

«Situación milicianos puerto está resolviéndose. Hasta ahora pasaron cerca de 10.000. Quedan 2.000 declarando voluntad de rendición. Por hora avanzada se han suspendido operaciones desarme y entrega campos concentración».

La comunicació de Gambara fa referència als homes, doncs en una primera tria separen els més vells, dones i criatures, que són enviades a distintes dependències d'Alacant i als hòmens els porten inicialment a l'autoanomenat Campo de los Almendros, situat a l'entrada nord d'Alacant i que, en realitat, és una mena de “camp de pas” de curta durada, 10 o 12 dies, des d'on la majoria són embarcats, amuntegats en trens de bestiar, per transportar-los al Camp de Concentració d'Albatera per a la seua classificació, identificació...

El camp d'Albatera

Albatera aleshores es converteix en un dels camps més important del final de la guerra per la quantitat d'interns i la qualificació militar i política dels mateixos, on endemés dels capturats al port d'Alacant porten republicans detinguts als controls militars i falangistes de totes les poblacions properes, creuaments de carreteres, ferrocarril... es calcula que passaren pel camp entre 20.000 i 25.0000 presos republicans entre l'11 d'abril de 1939 (El campo de concentración de Albatera quedó establecido el 11 de abril de 1939 según una nota del Estado Mayor de Franco) i finals d'octubre del mateix any, quan els greus problemes sanitaris motivats per la massificació, falta d'alimentació, malalties (tifus, disenteria, tuberculosi...) i alarmades les autoritats franquistes per un informe sobre la situació extrema del camp elaborat pel Rector Peset i d'altres metges i sanitaris interns, fan que el general Aranda nomene un coronel del “Tercio” com a nou cap del camp i una comissió per avaluar la situació real.

El coronel del Tercio «després de visitar el “camp gran”, en sortí de pressa.

Hom assegurava que, quan entrà al camp, es tapava el nas i la boca amb un mocador.

Cal dir que la mala olor del camp, empentada pel garbí, se sentia a cinc quilòmetres de distancia»...

Aquell coronel havia dit a Aranda que o bé liquidaven tota la gent del camp o la traslladaven, perquè –primfilaven els saberuts– “allò que havia vist era inhumà” –conta Marcó Dachs, cap d'Estat Major dels serveis farmacèutics de la República, internat al camp, al seu llibre Llaurant la tristesa.

Tot plegat resulta definitiu per al futur del camp. Sembla que el 17 d’octubre de 1939 començaren a reunificar tots els presos d’Albatera en el que ells anomenaven “Camp gran” i els hi comunicaren que es preparen per a un “trasllat”. Dies després, el 26 d’octubre, començaren els embarcaments a l’estació d’Albatera, drets, en vagons de càrrega ben atapeïts que sols tenien unes espitlleres al sostre per a l’entrada de l’aire i,ense conèixer el destí, iniciaren el trasllat. Un cop el tren en marxa, molts dels presos als vagons, amb la seua expe­riència militar, advertiren que el tren circulava cap al nord.

El pres Alfonso Barrena a les seues memòries escriu:

«(...) fuimos empaquetados en los vagones igual que se empaqueta un rebaño de corderos o de cerdos (valga la comparación), pues después de contados y metidos en el vagón todos los que físicamente cabíamos, se nos cerraba la puerta y se precintaba, como se hace con todo vagón de mercancía».

El Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli

El destí final dels presos fou l'antic sanatori de Portaceli, a mitjan construir encara, al terme municipal de Serra, reconvertit en camp de concentració. «En la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros se da noticia de su existencia, a finales de abril de 1939, como campo de reclusión para la zona de Valencia». Inicialment el camp està sota jurisdicció militar fins primeries de 1940, que passa a dependre de la Dirección General de Prisiones (Ministerio de Justícia). Així, als impresos oficials apareixen diverses denominacions indistintament (campo de concentración; prisión sanatorio; prision central; hospital penitenciario...)

El camp tingué una població “flotant” d'entre 4.000 i 5000 interns, amb entrades i eixides constants, llevat de finals de 1939 quan, amb l'arribada dels presos d'Albatera, la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l'estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties... Hi hagué un dia que que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l'intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València... I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l'historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

Finalment fou desmantellat entre finals de desembre de 1941 i gener de 1942, quan ja havien estat identificats i transferits tots els interns, que era la veritable funció d'aquest camp. Aleshores es van rependre les obres per adequar-lo com a hospital de tísics; el que avui coneguem com Hospital Doctor Moliner.

A mena d'epíleg

S'ha parlat molt del Camp d'Albatera, que en realitat fou un “camp de pas”, un camp de classificació, amb rodes d'identificació on triaven presos cap a un tràgic destí, al mateix camp o fora, o trasllats a les poblacions d'origen on molts no arribaven, presons, camps de treball, de concentració... La qüestió és que en octubre de 1939 encara hi havia milers i milers sense identificar i, per les raons descrites, el camp fou desmantellat apressadament. Ací comença una altra història molt desconeguda, fora dels estudiosos car... Quin fou el destí dels milers d'internats a Albatera? Milers i milers de presos no es volatilitzen de hui per demà, el gruix d'aquella massa de republicans, vençuts, famèlics i malalts –entre 10.000 i 12.000 calcula Marcó Dachs– fou traslladada en dramàtiques condicions al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli –deia el nom oficial, tot un sarcasme: “Porta de l'infern” li haguera sigut més apropiat. Sense cap dubte fou el camp més important del final de la guerra al País Valencià, junt amb el d'Albatera, perquè és on classifiquen i identifiquen al llarg dels gairebé tres anys d'existència del camp el gruix de presoners republicans capturats en acabar la guerra al port d'Alacant i als controls de camins, cruïlles, pobles i ciutats: intel·lectuals, artistes, ensenyants, polítics, sindicalistes, militars... que arriben al nostre país els darrers dies de març de 1939 buscant els ports i els vaixells de la promesa evacuació.

Sobre aquesta història, l'Associació Stanbrook ha editat un llibre (L'Eixam Edicions) tot incloent-hi les comunicacions de les Primeres Jornades sobre el Camp de Concentració de Portaceli de Policarp Garay, Ricard Camil Torres Fabra, Francisco Agramunt, Vicent Gabarda, Mirta Nuñez, Pau Pérez així com diversos testimonis dels interns, i ha rodat un documental sota el patrocini de l'Ajuntament de Serra amb el suport de la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques de la GV per a la seua difusió pública.

És molt conegut l'afer dels camps nazis, s'ha escrit molt sobre l'anomenada “Solución final” que aplicaren, divulgada a bastament. Qui no coneix o ha sentit parlar de Mauthausen, Auschwitz, Dachau, Ravensbrück, Treblinka...? Així com del destí dels republicans que passaren a França i foren internats a Gurs, Argelés, Saint-Cyprien, Rivesaltes...

La trista realitat és que pel que fa a casa nostra, la “Solución final” que practicà el franquisme sobre les víctimes de la guerra, com ara el Camp de Portaceli, on anaren a parar els presos de la plaça de bous de València, els del camp de concentració d'Albatera, Soneja, Sot de Ferrer, Almenara, Venta del Moro, Sueca, Manuel, Carcaixent, Alcoi, Villena, entre molts altres, està gairebé a les fosques, gairebé als 80 anys d'aquella tragèdia, i ací cal remarcar l'ingent treball d'investigació realitzat per Ricard Camil Torre publicat al llibre i comentat al documental sobre els camps de concentració, locals habilitats, presidis... que s'escampen per tot el País Valencià

Amb aquest llibre i documental sobre el Camp de Portaceli, l'Operació Stanbrook i “Fills del Silenci”, l'Associació Stanbrook ha configurat, en la mesura de les seues possibilitats, una trilogia sobre el final de la guerra al País Valencià, l'exili al nord d'Àfrica i la postguerra més immediata, que potser han estat els fets que afecten, majoritàriament, els valencians, la nostra història col·lectiva, per altra part un tant desconeguda. El País Valencià fou l'últim territori republicà, i aquesta és la raó d'aquests treballs.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat