Era la platja de Torresalinas, plena de barques en sec, el lloc de reunió de tota la gent marinera. Els xiquets, gitats, jugaven a la carteta a l’ombra de les embarcacions, i els vells, mentres fumaven pipes de fang portades d’Alger, parlaven de la pesca o de les expedicions magnífiques que es feien en altres temps a Gibraltar i a la costa d’Àfrica, abans que al dimoni se li ocorreguera inventar això que anomenen la Tabacalera.
Els bots lleugers, amb els ventres blancs i blaus i l’arbre graciosament inclinat, formaven una fila avançada vora mar, on es desfeien les ones i una làmina d’aigua prima brunyia el terra com si fóra de cristall; darrere, amb la panxa embetumada a l’arena, hi havien les negres barques del bou, les parelles que esperaven l’hivern per a llançar-se a la mar, agranant-la amb la coa de xàrcies; i en darrer terme, els llaüts en reparació, els més vells, al costat dels quals es menejaven els calafats, que n’empalustren els flancs amb quitrà calent, perquè tornen altra volta a mamprendre les penoses i monòtones navegacions per la Mediterrània: unes vegades a les Balears amb sal, unes altres a la costa d’Alger amb fruita de l’horta, i moltes amb melons i creïlles per als soldats rojos de Gibraltar.
En el curs d’un any, la platja canviava de veïns; els llaüts, ja reparats, eixien a la mar i les embarcacions de pesca eren armades i llançades a l’aigua; només una barca abandonada i sense arboradura restava enclavada a l’arena, trista, solitària, sense altra companyia que la del carabiner que s’assentava a l’ombra que feia.
El sol n’havia desfet la pintura, les taules es clivellaven i cruixien amb la sequedat i l’arena, rossegada pel vent, n’havia envaït la coberta. Però el perfil fi, els flancs arreplegats i la gallardia de la construcció delataven una embarcació lleugera i audaç, feta per a carreres, amb menyspreu dels perills de la mar. Tenia la bellesa trista d’eixos cavalls vells que van ser corsers coratjosos i cauen abandonats i dèbils a l’arena de la plaça de bous.
No tenia ni nom. La popa estava llisa, i als costats ni un senyal del nom de filiació i nom de la matrícula; un ésser desconegut que es moria entre les altres barques, orgulloses dels noms pomposos, com hi ha qui mor en el món sense esgarrar el misteri de la seua vida.
Però la incògnita de la barca només era aparent. Tots la coneixien, i no en parlaven sense somriure i fer l’ullet, com si els recordara alguna cosa que excitava un goig maliciós.
Un matí, a l’ombra de la barca abandonada, quan la mar bollia davall del sol i pareixia un cel de nit d’estiu, blau i ple de punts de llum, un vell pescador me’n va contar la història.
–Este falutx –va dir acariciant-lo amb una palmada el ventre sec i arenós–, el Socarrao, l’embarcació més valenta i més coneguda de les que ixen a la mar d’Alacant a Cartagena. Mare de Déu! Els diners que ha guanyat el condemnat! Els duros que han eixit d’ahí dins! Com a mínim ha fet vint viatges d’Orà ací, i sempre amb la panxa ben plena de fardells.
El nom estrany de Socarrao em sorprenia per alguna raó, i el pescador se’n va adonar.
–Són malnoms, cavaller; sobrenoms que ací tenim, els hòmens i les barques. És inútil que el capellà gaste el llatí amb nosaltres; ací qui bateja de deveres és la gent. A mi em diuen Felipe; però si algun dia em busqueu, demaneu per Castelar, que així és com em coneixen, perquè m’agrada parlar amb les persones i en la taverna sóc l’únic que pot llegir el periòdic als companys. Eixe xicon que passa amb la cistella de peix és Chispas, al seu patró li diuen el Cano, i així estem tots batejats. Els amos de les barques es calfen el cap per a trobar un nom bonic i pintar-lo a la popa. Una, La Purísima Concepción, una altra, Rosa del Mar, aquella, Dos Amigos, però arriba la gent amb la mania de traure malnoms, i es diuen la Pava, el Lorito, la Medio Rollo, i encara gràcies que no els han posat noms més poc decents. Un germà meu té la barca més bonica de tota la matrícula, la vam batejar amb el nom de la meua filla, Camila, però la pintàrem de groc i blanc, i el dia del bateig se li va ocórrer dir a u de la platja que pareixia un ou caigut. I veges tu, amb eixe sobrenom la coneixen.
–Bé –el vaig interrompre–, però… i el Socarrao?
–El nom verdader era Resuelto, però per la rapidesa amb què maniobrava i la fúria amb què escometia els colps de mar, la van anomenar el Socarrao, com si fóra una persona de mal geni…
I ara anem al que li va ocórrer al pobre Socarraíco fa poc més d’un any, la darrera vegada que va vindre d’Orà.
El vell va mirar a totes bandes, i convençut que estàvem sols, va dir amb un somriure:
–Jo anava en eixe viatge? Això no ho ignora ningú al poble, però si vos ho dic és perquè estem sols i no em fareu mal en acabant. Quin dimoni! Haver anat en el Socarrao no és cap deshonra. Tot això de duanes i carabiners i barquetes de la Tabacalera no ho ha creat Déu: ho va inventar el govern per a fer-nos mal als pobres, i el contraban no és pecat, sinó un mitjà molt honrós de guanyar-se les garrofes exposant la pell a la mar i la llibertat en terra. Ofici d’hòmens sencers i valents com déu mana.
Jo he conegut els bons temps. Cada mes es feien dos viatges, i els diners rodaven pel poble que feia goig. N’hi havien per a tots: per als d’uniforme, pobrets que no saben com mantindre la família amb un parell de pessetes, i per a nosaltres, la gent de mar.
Però el negoci anava cada vegada més malament, i el Socarrao feia viatges de tant en tant, i a espai, ja que li constava al patró que ens tenien filats i volien boixar-nos.
En el darrer viatge anàvem huit hòmens a bord. A la matinada havíem eixit d’Orà, i al migdia, a l’altura de Cartagena, vam vore a l’horitzó un nuvolet negre, i al cap de no res un vapor que tots vam reconéixer. Millor si haguérem vist una tempesta. Era el canoner d’Alacant.
Bufava bon vent. Anàvem en popa, amb tota la gran vela de cara i el floc estés. Però amb eixes invencions dels hòmens, la vela ja no és res, i el bon mariner encara val més poc.
No és que ens alcançaren, no senyor. Bo és el Socarrao per a deixar-se atrapar si hi ha vent! Navegàvem com un dofí, amb el casc inclinat i les ones llepant la coberta; però en el canoner anaven a tota màquina, i cada vegada véiem més gros el barco, encara que no per això perdíem molta distància. Ai si haguera sigut mitjan vesprada! Hauria tancat la nit abans que ens agarrara, i qualsevol ens troba en la foscor. Però encara quedava molt de dia, i corrent al llarg de la costa era indubtable que ens acaçarien abans de fer-se de nit.
El patró manejava la barra amb l’atenció de qui té tota la fortuna pendent d’una mala virada. Un nuvolet blanc es va desprendre del vapor i vam sentir l’esclafit d’una canonada. En no vore la bala, vam començar a riure, satisfets i inclús orgullosos que ens avisaren d’una manera tan escamosa.
Una altra canonada, però eixe viatge amb malíccia. Ens va paréixer que una gran au passava xiulant per damunt la barca, i l’antena es va afonar amb el cordam trencat i la vela esgarrada. Ens havien desarborat, i en caure l’aparell li va trencar una cama a u de la tripulació.
Confesse que vam tremolar una miqueta. Ens véiem acaçats, i, redéu!, anar a la presó com un lladre per guanyar el pa de la família és més temible que una nit de tempesta. Però el patró és home que val tant com la barca.
–Xicons, açò no és res. Traieu la vela nova. Si sou espavilats, no ens agarraran.
No parlava a sords, i com a espavilats no havia de demanar-nos res més. El pobre company es regirava com una sargantana, estés a la proa, temptant la cama trencada, pegant crits i demanant insistentment un glop d’aigua: per a contemplacions estava el temps! Nosaltres fingíem no sentir-lo, atents únicament a la nostra faena, separant el cordam i lligant a l’antena la vela de recanvi, que vam hissar en deu minuts.
El patró va canviar de rumb. Era inútil resistir a la mar aquell enemic que caminava amb fum i escopia bales. A terra, i que fóra el que Déu volguera! Paràvem davant d’ací. Tots érem d’ací i teníem els amics. El canoner, en vore’ns amb rumb a terra, no va disparar més. Ens tenia agarrats, i segur del triomf, ja no extremava la marxa. La gent que hi havia a la platja no va tardar a vore’ns, i la notícia va circular per tot el poble. Un canoner perseguia el Socarrao!
Calia vore el que va ocórrer. Una revolució autèntica, creieu-me, cavaller. Mig poble era parent nostre, i l’altre mig menjava més o manco directament del «negoci». La platja pareixia un formiguer. Hòmens, dones i xiquets ens seguien amb mirada ansiosa, vinga el crit de satisfacció en vore com la nostra barca, fent un darrer esforç, s’avançava cada vegada més al perseguidor, amb una mitja hora d’avantatge.
Fins i tot hi havia l’alcalde, per a servir en el que fóra bo. I els carabiners, xicons excel·lents que viuen entre nosaltres i són quasi de la família, es feien a un costat, en comprendre la situació i no voler boixar uns pobres.
–A terra, xicons! –cridava el nostre patró–. Embarranquem. El que importa és salvar fardells i persones. El Socarrao ja sabrà eixir d’este mal pas.
I sense plegar quasi el drap, envestim la platja, estacant la proa a l’arena. Senyor, quina manera de treballar! Encara em pareix un somni quan ho recorde. Tot el poble es va tirar a la barca, la va prendre per assalt: els xiquets s’esgolaven com a rates per la sentina.
–De pressa! De pressa! Que vénen els del govern!
Els fardells saltaven de la coberta: queien a l’aigua, on els arreplegaven els hòmens descalços i les dones amb la falda entre les cames; uns desapareixien per ací, uns altres se n’anaven per allà; va ser vist i no vist, i en no res va desaparéixer el carregament, com si l’haguera engolit l’arena. Una onada de tabac inundava el poble, es filtrava en totes les cases.
L’alcalde va intervindre paternalment.
–Home, és massa –va dir al patró–. Tot s’ho han emportat, i els carabiners es queixaran. Deixeu encara que siga uns quants muntons per a justificar l’aprehensió.
El nostre amo estava d’acord.
–Bé, feu uns quants muntons amb dos fardells del gènere més roín. Que s’acontenten amb això.
I es va allunyar cap al poble i s’emportà tota la documentació de la barca. Però encara es va parar un moment, perquè aquell dimoni d’home estava en tot.
–Els folis! Esborreu els folis!
Pareixia que a la barca li havien eixit potes. Ja estava fora de l’aigua i la rossegaven per l’arena enmig d’aquella multitud que bollia i treballava, animada amb crits alegres.
–Quina decepció! Despagats es quedarien els del govern!
El company de la cama trencada el portava en alt la dona i sa mare. El pobret gemecava del mal que li feia a cada moviment brusc, però engolia les llàgrimes i reia també com els altres, en vore que el carregament se salvava i pensar en la decepció que s’endurien que feia riure a tots.
Quan els últims fardells es van perdre pels carrers, va començar la rapinya de la barca. La gent es va emportar les veles, les àncores, els rems, fins i tot van desmuntar l’arbre, que van carregar a coll una torba de xicons, que el portaren en processó a l’altre extrem del poble. La barca va quedar feta un pontó, tan pelada com la veieu.
I, mentrimentres, els calafats, brotxa en mà, pinta que pinta. El Socarrao es desfigurava com un burro de gitano. Amb quatre passades van esborrar el nom de popa; i dels folis dels costats, d’eixos maleïts rètols que són la cèdula de tota embarcació, no en va quedar ni rastre.
El canoner va ancorar al mateix temps que desapareixien en l’entrada del poble les darreres despulles de la barca. Jo em vaig quedar ací, volia vore-ho tot, i per a dissimular millor ajudava uns amics a traure a la mar una llanxa de pesca.
El canoner va enviar un bot armat, i van saltar a terra uns quants hòmens amb fusell i baioneta. El contramestre, que anava davant, renegava furiós mirant el Socarrao i els carabiners que se n’havien apoderat.
Tot el veïnat reia a aquelles hores i celebrava la decepció que s’endurien, i encara hauria rigut més en vore, com jo, la cara que posava aquella gent quan va trobar per tot carregament uns quants muntons de tabac roín.
–I què va passar en acabant? –vaig preguntar al vell–. No van castigar a ningú?
–A qui? Únicament podien castigar el pobre Socarrao, que va quedar presoner. Es va embrutar molt de paper i mig poble va anar a declarar; però ningú no en sabia res. Quina matrícula té? Silenci, ningú n’havia vist els folis. Qui el tripulava? Uns hòmens que en encallar van pegar a fugir terra a dins. I ningú no en sabia més.
–I el carregament? –vaig dir jo.
–El vam vendre complet. No sabeu què és la pobresa. Quan embarrancàrem, cada u va agarrar el fardell que tenia més a mà i va arrancar a córrer per a amagar-lo a casa. Però el sendemà estaven tots a la disposició del patró: no es va perdre ni una lliura de tabac. Els qui exposen la vida pel pa i cada dia veuen la cara a la mort estan més lliures de temptacions que els altres… Des de llavors –va continuar el vell– que està ací pres el pobre Socarrao. Però no tardarà a eixir a la mar amb l’antic amo. Pareix que ha acabat la paperassa; el trauran a subhasta, i se’l quedarà el patró pel que vullga donar.
–I si un altre dóna més?
–Quin altre? Que som bandits? Tot el poble sap qui és el verdader amo de la barca abandonada, i ningú té tan mal cor de perjudicar-lo. Ací hi ha molta honradesa. A cada u el que és seu: la mar, que és de Déu, per a nosaltres els pobres, que n’hem de traure el pa, encara que no ho vullga el govern.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
