Alfons "el Magnànim", l'emperador "català" de la Mediterrània

Alfons, dit el "Magnànim", rei dels catalans i d\'Aragó, també dels regnes de Còrsega i Sardenya i de Sicília. No hi ha un altre personatge com ell que simbolitze el domini "català" de la Mediterrània. Acabà per incorporar el Regne de

Una institució dependent de la Diputació de València porta el seu nom; també una plaça de València, més coneguda com el Parterre. Ja sabeu, on s’aixeca l'estàtua idealitzada de Jaume I que esculpí l’Agapit Vallmitjana (ep!, català del Principat, per a més senyes). Els valencians, tots els catalans, hem tingut reis propis que mereixerien un tracte més en consonància amb la dimensió històrica que atenyeren. Vejam: per què noms tan llefiscosament ensabonadors com Palau de les Arts Reina Sofia (veges tu aquesta senyora què ha fet per València!), Museo de las Ciencias Príncipe Felipe, Marina Real Juan Carlos I i d’altres semblants que pul·lulen pel territori i no un «palau», un «museu», un passeig, un parc o la dàrsena d’un port dedicats als governants genuïns d’aquesta terra i que contribuïren a la grandesa de València? Hui vull parlar-vos d’un sobirà nostre, nostre de debò, no importat de la riba del Manzanares amb ferum borbònica. De nom Alfons, IV si seguim la numeració dinàstica, III si la valencianitzem. Rei de València, sí, perquè València tenia l’estatus de «regne», encara que a l’època deien «rei d’Aragó» i tothom s’entenia. L’analista aragonès Jerónimo Zurita, però, aragonitzà el número en el segle XVI i escrigué V, el primer que ho feia. Conegut com el rei «Magnànim» entre els seus contemporanis, així, per evitar polèmiques numerals, se l’anomena. No hi ha un altre personatge com ell que simbolitze millor el domini «català» de la Mediterrània. Era, però, castellà de naixença, fill i hereu del rei Ferran I a qui diem el «d’Antequera». Durant el seu regnat els quatre pals de gules en camper d’or s’imposaren arreu de l’antic Mare Nostrum i un eclesiàstic molt relacionat amb ell, de nom Alfons de Borja, com veiérem la setmana passada, fou elegit papa.

Alfons, de Trastàmara primer i d’Aragó després, no nasqué com a príncep catalanoaragonès. Primogènit de l’infant castellà Ferran, germà d’Enric III de Castella, i d’Elionor d’Alburquerque, la Ricahembra (dita així per ser la dona més rica de Castella), nasqué a Medina del Campo (Valladolid) en 1396 (la data del 15 de desembre sembla la més probable). La mort del rei Martí I «l’Humà» (aquest era descendent per via masculina directa de Jaume I) en 1410 precipità la crisi successòria a la Corona de catalans i aragonesos, que tingué com a resultat l’anomenat «Compromís» ―ep!, vegeu quin nomenet― de Casp (24 de juny de 1412) i l’entronització en els regnes regits pel Casal de Barcelona o casa reial d’Aragó de la branca secundària de la casa de Trastàmara que regnava a Castella. A Casp, tres compromissaris per regne (Principat de Catalunya, Aragó i València) elegiren qui havia de ser llur rei. Guanyà el candidat que més diners tenia, Ferran, que es comprometé a esmerçar la seua riquesa a mantenir l’imperi territorial bastit pels catalans a la Mediterrània. Destacaren en aquell ―diguem-ne― conclave per a l’elecció de rei els valencians Vicent ―el que seria sant― i Bonifaci Ferrer, tots dos fervents partidaris aleshores del papa Benet XIII (el papa Luna), un altre que apostà per l’infant castellà. Que apostà ―ull viu!― per la pasta que tenia. Tothom, com ara, anava per la pasta. Com diu la dita popular, «pocs diners, poca música». Ferran en tenia i, per tant, els seus súbdits i el papa, que per això l’havien triat, volien un bon concert. Sardenya i Sicília donaven maldecaps, calien exèrcits que costaven calerons i a Benet XIII (papa segons la legitimitat avinyonesa), refugiat a la cort del rei Martí I, li venia millor ―molt millor― el magnat Ferran que no el pobrissó Jaume d’Urgell, per a mantenir la pugna amb l’altre papa, el que era a Roma.

A Casp (1412), tres compromissaris per regne (Principat de Catalunya, Aragó i València) elegiren qui havia de ser llur rei. Guanyà el candidat castellà, Ferran, el que més diners tenia.

L’inici del regnat

Ferran ―amb diners, xiulits― vencé a Casp. S’imposà al comte Jaume d’Urgell, d’antuvi el que havia de ser el successor de Martí I. Jaume era el descendent per línia directa masculina de Ramon Berenguer IV i Jaume I, però ―ai, llas!― no disposava de les riqueses del seu competidor. Els diners de Ferran serviren per a traslladar l’exèrcit castellà a Aragó i València ―els que reberen les bastonades― i imposar-se sobre el terreny. Recordeu els Piolins repartint estopa de valent a Barcelona el passat octubre? Doncs això, però a la manera del segle XV, més bèstia. Amb besadetes ―no ha passat mai― no es guanyen batalles. I els valencians, majoritàriament urgellistes, reberen. Un exèrcit castellà en vencé un de valencià, urgellista, a Morvedre, el 27 de febrer de 1412. Ferran guanyà, sí, però diguem també que Ferran s’implicà; ningú li regalà res. Ah!: allò que ara diuen «Espanya» no existia aleshores ni es pretenia. Ferran era castellà, cert, però amb la corona dels reis catalanoaragonesos al cap, ara era dels regnes que l’havien «triat» com a rei. Parlava el castellà, també és cert, però és que encara no tingué temps a fer una immersió com Déu mana. No li imposaren el requisit lingüístic, ara tampoc ho fan els pusil·lànimes del Botànic, però li posà ganes, val a dir-ho. Precisament, és Ferran qui oficialitzà el català com a llengua definitiva de l’Estat. Ferran era ben conscient que s’entronitzava en la potència peninsular rival de Castella (això, però, els del Ximo i els de l’Oltra no ho tenen gens clar) i actuà en conseqüència. No ho dic debades. Una altra cosa és que els que l’havien triat, la poderosa classe dels «ciutadans honrats» de Barcelona amb els Gualbes al capdavant, volguessen traure rèdit d’haver-lo triat i d’aquí la pugna, el rei enfrontat a la capital del Principat, que el romanticisme convertí en gesta patriòtica, com és l’episodi quan el conseller Joan Fiveller li exigí a Ferran I ―exigir-li al rei!― el pagament de l’impost pel consum de carn. Del disgust que li donaren els barcelonins per això, el rei morí poc després. Poca broma: s’havia gastat els doblers ―molts doblers― que mai no recuperà per a ser rei dels catalans i, a sobre, li exigien pagar impostos. Ferran I traspassà, a Igualada estant, el 2 d’abril de 1416.

Ferran I, dit el d'Antequera, fou rei de catalans i aragonesos (1412-1416). Fou un rei de conveniència que gastà una fortuna per a ser coronat.

Alfons, que no era aliè a les tribulacions del pare, es convertí en infant d’Aragó, l’infant hereu. Per això el seu pare l’investí príncep de Girona després de cenyir-se la corona a Saragossa, el 10 de febrer de 1413. Ah!: allò de «príncep de Girona» per a designar al primogènit ho inventà Ferran I. S’inicia, així, la relació d’Alfons amb els seus futurs súbdits, malgrat la seua joventut, puix que la malaltia del pare li permeté prendre aviat les regnes del govern.

Un reialme conquerit amb els recursos d’un altre, Ferran I, que era infant i regent de Castella, i el seu fill Alfons s’envoltaren en un principi de consellers i servidors castellans que provocaren la desconfiança ―és comprensible― de llurs nous súbdits. El primer xocà amb les institucions del país (o si preferiu, els països), tot i que rectificà a temps. Alfons tornà a ensopegar, com el pare, la típica bravata carpetovetònica, i les corts de Barcelona de la tardor de 1416 el cosiren a crítiques. El nou rei ―vatua!― gosà emprar el castellà. Envoltat de castellans fent-li la pilota, degué creure que era a Medina del Campo i no a Barcelona. Cares de pomes agres dels diputats: però aquest què diu? L’arquebisbe de Tarragona, Pere Sagarriga, fou l’encarregat de donar-li al jove rei un flist-flast en tota la boca. Li recordà, amb tot el respecte, que per guanyar-se l’amor dels súbdits havia d’estimar-los ell primer. I... doncs... calia parlar català. Les corts tenien com a primera funció finançar el rei. El braç militar, com aquell parlava castellà, es féu l’orni; es negà, rotundament, a avalar les pretensions del monarca.

Per a mantenir l'imperi bastit pels reis "catalans" calia recursos per a pagar exèrcits i flotes. A la imatge una galera amb les armes de la Sicília catalana: els quatre pals de gules en or i l'àguila dels Hohenstaufen.

La noblesa s’esvalotà. Organitzà la Comissió dels Catorze, a la qual s’uniren les ciutats de Barcelona i València (sempre, com veieu, els Països Catalans), a les quals s’afegí Saragossa, per a exigir al rei respecte a les lleis del país, inclòs òbviament el respecte per la llengua, i l’expulsió dels estrangers ―castellans― de la cort. Així, ras i curt, fora espanyols. Alfons, que era un home llest, aprengué la lliçó a la primera. En poc temps arribà a parlar el català pels colzes, com un nadiu. A les corts del Principat següents, les de Sant Cugat (1419), llegí ell mateix ―ell mateix!― la proposició de la corona en català. Alfons renuncià a la companyia castellana, es catalanitzà. Ara bé: es mostrà inflexible pel que fa a la doctrina política, puix que el pactisme dels seus súbdits amenaçava l’absolutisme reial que ell pretenia. Aconseguí, de moment, un donatiu de 50.000 florins d’or per endegar l’expedició que tenia projectada a Sardenya i Itàlia i deixà les corts en suspens.

Fou la primera aventura imperial d’Alfons, que volia, en definitiva, refermar el domini català a l’illa de Sardenya, cosa que aconseguí. Altrament, les aspiracions de dominar Còrsega ―els reis catalans eren oficialment reis de Còrsega i Sardenya― foren debades. D’altra banda, a la reina de Nàpols Joana II, que no tenia descendència, se li ocorregué afillar-lo. Ep!: Alfons podia convertir-se en rei de Nàpols. Ell i els seus catalans deixaren Còrsega i marxaren cap a la glamourosa capital partenopea. Tanmateix, la cort napolitana era un niu d’intrigues, on s’oposaven els interessos de les potències itàliques del moment. Joana II, feta un mar de dubtes, revocà l’afillament per adoptar ara Lluís d’Anjou i, fins i tot, s’aixecà una revolta napolitana contra els «catalans». Alfons, contrariat, i els seus catalans hagueren d’abandonar Nàpols cames ajudeu-me. Algú no pogué fugir a temps, com el poeta valencià Jordi de Sant Jordi, que caigué captiu i d’aquí el seu cèlebre poema Presoner: «Desert d’amics, de béns e de senyor / en estrany lloc i en estranya contrada, / lluny de tot bé, fart d’enuig e de tristor, / ma voluntat e pensa caitivada». En el viatge de retorn, el 19 de novembre de 1423, l’armada catalana atacà en venjança Marsella, la capital dels Anjou rivals, que fou saquejada.

Alfons tingué la capacitat de corregir els errors del pare. Foragità els castellans i es catalanitzà. A la imatge, el retrat d'Alfons que hi ha al Palau de la Generalitat de València. A València, precisament, es casà en 1415 amb Maria, la filla d'Enric III de Castella.

De les guerres amb Castella a la conquesta de Nàpols

Mentre al Principat de Catalunya, el motor de la Confederació catalanoaragonesa, d’on eixien els diners per a mantenir «l’imperi», pugnaven pactistes i reialistes per controlar els ressorts del poder, un altre front de batalla se li obrí a Alfons. Els Trastàmara, ara dits Aragó (canviaren el cognom), continuaven sent una família rica i influent a Castella. La fortuna dels «infants d’Aragó» a Castella fou qüestionada quan arribà al poder Álvaro de Luna, privat del rei Joan II de Castella. El patrimoni d’Elionor d’Alburquerque, la mare d’Alfons, havia atret la cobejança de la reialesa castellana i de tots aquells que frisaven per beneficiar-se’n. En definitiva, la pasta. L’enfrontament nobiliari a Castella (partidaris del de Luna contra els partidaris dels infants d’Aragó) embolicà els regnes catalanoaragonesos, sobretot Aragó i València, que es trobaren immersos en la guerra que esclatà entre Joan II i Alfons (1429-1430). I els valencians, sobretots els de la frontera amb Múrcia, hagueren de lluitar i aguantar. Valencians i murcians s’esbatussaren de valent com llegim a la croniqueta escrita ―en català― per Pere Maça, testimoni dels esdeveniments. En parlaré en un futur. En aquest conflicte també es dirimiren les aspiracions d’Alfons per esdevenir rei de Castella. Mancats d’ajut efectiu a Castella, els infants d’Aragó ―Joan i Enric― hagueren de capitular (treves de Majano, 25 de juliol de 1430). Dos anys més tard, llur germà i rei, decebut per la marxa dels esdeveniments a Castella, deixava per sempre la península Ibèrica. Els catalans, també els aragonesos, passaven ―dit clar i català― dels negocis dels Trastàmara, ara els Aragó, a Castella. Els valencians meridionals estaven fins al pirri d’aguantar les envestides castellanes per causa d’això. Nàpols, al rei i als seus súbdits, els semblava més sucós. Així, amb l’objectiu de conquerir el tron napolità, Alfons marxà a Sicília.

El 2 de juny de 1442 Alfons i els seus catalans entraven triomfals a Nàpols. A partir d'aleshores fins a la seua mort en 1458 ja no abandonà aquesta ciutat.

A València restà l’esposa d’Alfons, Maria, la filla major d’Enric III de Castella. Ai Maria! El seu home marxà, que ja no tornà a veure-la més, i ella a València es quedà. No era ―diguem-ne― una senyora gaire agraciada. Maria i Alfons estaven destinats a ser marit i muller des d’abans que Ferran conquerira el tron catalanoaragonès. Contragueren matrimoni a la catedral de València, el 12 de juny de 1415, quan ella tenia catorze anys complerts. No tingueren fills i Alfons s’afartà d’ella. Maria no consentia les relacions extramatrimonials del marit i era senyora de geni venjatiu. Per això el marit no se l’emportà a Sicília. Ara bé: quan Alfons marxà la deixà com a lloctinent general ―virreina― dels territoris patrimonials catalanoaragonesos.

Joana II de Nàpols traspassà el 2 de febrer de 1435. A Sicília estant, Alfons es deixà voler i quan considerà que era el moment oportú actuà. Tanmateix, l’aventura napolitana també tingué desencisos, que l’estol català, amb el millor de la noblesa del Principat, València, Aragó i Sicília, fou desbaratat a Ponça (5 d’agost) pels genovesos. No obstant això, Alfons aconseguí convertir la derrota en victòria, puix que comprà la llibertat i l’aliança del seu carceller, el duc Felip Maria Visconti de Milà. Alfons, diguem-ho clar, era un governant molt espavilat. El 2 de juny de 1442 Alfons entrava triomfal a Nàpols.

L’emperador català de la Mediterrània

Així el definí el celebèrrim historiador Jaume Vicens i Vives, en la biografia que escrigué del monarca. Ep!: ho va dir Vicens i Vives, home que sabia molt bé de què parlava i, per a mi, amb arguments convincents. Nàpols es convertí en el centre d’un «imperi» des d’on Alfons exercí com a primer magnat de la península Itàlica i, alhora, intervingué a tot arreu de la Mediterrània. Un imperi, atenció, de catalans al servei de la política mediterrània d’Alfons i també dels Països Catalans, que forniren d’homes (almiralls, ambaixadors, virreis, capitans generals) els càrrecs de confiança, les armades i els exèrcits del rei «Magnànim». Entre ells una quantitat ingent de valencians, molt considerats com a espadatxins i homes d’armes, com per exemple els Corella, emparentats amb el comte de Cocentaina. Qui ho diria hui? Els nostres aleshores no es deixaven prendre el pèl ni el perruquí. I, de debò, em produeix satisfacció i orgull recordar-ho; com goig provoca contemplar hui dia l’arc de triomf del Castell Nou de Nàpols (obra de Francesco Laurana), amb els quatre pals de gules en or com a única bandera d’Alfons.

El Castell Nou de Nàpols i el seu arc triomfal recorden la gesta napolitana d'Alfons. A més a més, el regnat d'Alfons coincideix amb el moment d'eclosió de la millor literatura en català de tots els temps.

Amb el rei Alfons els Països Catalans ressuscitaren les gestes dels almogàvers: Ramon Vaquer ocupà el castell de Croia (Krujë, a Albània), Ramon d’Ortafà fou nomenat virrei d’Albània, Grècia i Eslavònia i Joan Claver es convertí en virrei d’Epir i de Morea. Les flotes catalanes (valencians, mallorquins, principadins i siculocatalans) semblaven les úniques capaces de fer front al turc: l’almirall Bernat de Vilamarí, des de la base a l’illa de Castellroig o Castel·lòrizon (l’actual Megiste, al Dodecanès), atacà la desembocadura del Nil i la costa siriana, mentre Joan de Nava pugnava per conquerir Xipre. Altrament, el 8 d’abril de 1455, el col·legi cardenalici elevà un súbdit d’Alfons al papat, Alfons de Borja (Calixt III), que convertí el català en llengua àulica de la cúria romana.

En cap altre moment de la història els Països Catalans gaudiren de tant de pes en la política internacional. Els Juncker, les Merkel, les May i els Macron d’aleshores els prenien molt seriosament. A més a més, el regnat d’Alfons coincideix amb l’eclosió de la millor literatura catalana de tots els temps. Precisament, Ausiàs March, poeta i soldat, fou un servidor fidel d’Alfons i participà en les campanyes militars de Còrsega (1420) i l’illa de Gerba (1424). I, com ja he dit més amunt, Jordi de Sant Jordi seguí el seu rei a Nàpols quan l’ocupació frustrada de la ciutat d’inicis del regnat.

Alfons no tingué fills de la seua esposa castellana. No l'acompanyà a Nàpols. Alfons s'enamorà de la bella napolitana Lucrezia d'Alagno, a la qual pretengué fer la seua muller. Calixt III, però, no ho consentí.

Alfons, home culte que parlava el llatí amb fluïdesa, fou mecenes d’humanistes: fou protector de Gasparino Barzizza, Antonio Beccadelli, Leonardo Bruni, Bartolomeo Facio, Gianozzo Manetti, Giovanni Pontano, Lorenzo Valla, etc. Des de Nàpols, on era la cort dels «catalans», la cultura humanista irradià als Països Catalans (Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell, Jordi Català). L’art florí (Donatello, Pisanello, Francesco Laurana, Jaume Baçó «Jacomart») i de la gran biblioteca que posseí Alfons encara és una bona mostra la col·lecció de manuscrits procedents de Sant Miquel dels Reis que conserva la Biblioteca de la Universitat de València.

Alfons traspassà al Castell de l’Ou napolità el 27 de juny de 1458. Poc després, a València, el 4 d’octubre, morí la reina Maria. Qui fou el metge que l’assistí? Jaume Roig, un altre literat del segle d’or de les lletres catalanes, l’autor de l’Espill. Maria fundà el monestir de la Trinitat de religioses clarisses, del qual fou abadessa un altre crack literari de les lletres catalanes del moment, sor Isabel de Villena. Alfons, però, féu vida a Nàpols i pel seu tàlem passaren un ampli ventall de senyores. Encara a València estant, Alfons s’entenia amb una dama de la reina, Margarida d’Híxar, i potser també amb la germana de Maria, Caterina. Maria, engelosida, manà assassinar Margarida. L’afer, però, es tapà com es pogué. Així, Alfons fugí de Maria cames ajudeu-me. Li nasqué a Alfons un fill, Ferran, possiblement de la seua amistançada Gueraldona Carlino, napolitana. Amb aquesta senyora tingué dues filles més, Maria i Elionor. De la relació d’Alfons amb una altra amant, Ippolita de Giudici, nasqué una altra filla, Còlia. Però el gran amor d’Alfons fou la napolitana Lucrezia d’Alagno, a qui conegué en 1448. Tant era l’estima que li professà que fins i tot pretengué fer-la la seua muller. Quan Calixt III es convertí en papa veié l’oportunitat, però el papa valencià era una home massa xapat a l’antiga en comportaments sexuals i es negà. Òbviament, Alfons s’enfadà moltíssim. Finalment, no pogué fer a la seua estimadíssima amistançada reina i tampoc no tingué cap criatura amb ella.

El 27 de juny de 1458, al Castell de l'Ou de Nàpols, traspassà Alfons. Els seus regnes patrimonials foren heretats pel seu germà Joan. Nàpols, però, sí que el pogué transmetre al seu fill bastard Ferran (a la imatge de dalt), fruit de la seua relació amorosa amb Gueraldona Carlino.

Alfons morí i als Països Catalans, Sardenya i Sicília el succeí el seu germà Joan. Els regnes patrimonials no estaven disposats a acceptar un bastard com a rei. A Nàpols, però, fou diferent i Ferran, el fill de Gueraldona Carlino, es convertí en rei. Tanmateix, tot i la separació, els «catalans» estaven tan assentats al Regno (així era dit el reialme napolità) que, temps a vindre, Nàpols fou conquerida novament per un rei catalanoaragonès, Ferran II.

P.S. Per a saber-ne més, el lector interessat pot acudir a dues biografies d’Alfons «el Magnànim»: l’escrita per Jaume Vicens i Vives al seu llibre Els Trastàmares (Barcelona, 1980, ed. Vicens-Vives) i la d’Alan Ryder Alfonso the Magnanimous, King of Aragon, Naples and Sicily, 1396-1458 (Oxford University Press, 1990). De la segona, els d’Edicions Alfons el Magnànim de la Diputació de València la traduïren al castellà, no al valencià (així van les coses en aquest país!), en 1992. Altrament, sobre Ferran I i l’entronització dels Trastàmara als Països Catalans, us serà interessant el meu llibre Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència (València, 2011, ed. 3i4).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next