Panellets

18 febrer 2018 01:00h

Gràcia mirava absorta com els ingredients dels panellets es mesclaven lentament entre les seues mans. A mesura que pastava la mescla, el sucre, l'ametla, els ous i els trossets de corfa de llima que havia rallat abans, acabaven fonent-se i formant una sola massa d'una manera quasi màgica o, almenys, així li ho semblava a ella. Encara que havia d'admetre que, potser, tenia certa tendència a veure màgia en totes les xicotetes coses de la vida.

‒Ja està prou pastat! Eixiran marejats! ‒cridà rient Rosa, sa tia, fent-la tornar bruscament a la realitat.

Va alçar el cap i observà el rostre de sa tia, bru i marcat ja pel temps als seus trenta trenta-cinc anys, però encara alegre. Aquella felicitat, que irradiava sempre, era quasi un miracle en aquell any 1947, i més tenint en compte les seues circumstàncies personals. La guerra havia deixat a Rosa vídua quan era a penes novençana i, a més a més, l'empresonament del seu cunyat Manel, el pare de Gràcia, per sindicalista, l'havia obligada a fer-se càrrec d'ella i del seu germà Bernat. Uns anys abans, en 1935, una malaltia s'havia endut la seua germana Maria. La jove Gràcia, que acabava de complir els desset anys feia un mes, a penes pogué conèixer sa mare, i Bernat, que era el menut, ni tan sols caminava quan ella va morir.

‒Per a marejadora tu! ‒replicà Gràcia amb una rialla‒. Em pots tornar a contar com has aconseguit tot açò? ‒preguntà assenyalant la massa, suficient per embafar no solament els tres habitants de la seua vella caseta, sinó tot el carrer de Santa Teresa d'Alzira.

‒És un regal! ‒contestà la tia picant l'ullet.

‒Un detallet del teu pretendent estraperlista! Que tens al pobre Joanot enamoradet! Qualsevol dia el pilla la Guàrdia Civil entrant-te un sac a casa ‒respongué la jove amb ironia i picant també l'ullet.

Aleshores, les dos dones començaren a riure sorollosament amb les inconfusibles carcallades que acompanyen sempre qualsevol conversa de temàtica amorosa entre amigues. Així, rient a la gana, amb llàgrimes als ulls, i sense poder-se-les torcar perquè tenien encara les mans dins la pasta dels panellets, les va pillar Bernat quan va entrar per la porta en acabar l'escola.

El pobre xiquet no entenia res, als seus tretze anys totes les dones, incloses les de la seua família, eren un absolut misteri. Va optar per esperar que es calmaren, tenia una cosa que dir-los, més bé que demanar-los, i volia que li prestaren atenció. Quan tornà el silenci a l'habitació agafà aire i començà a parlar:

‒Hui en l'escola hem estat parlant de Tots Sants i de les animetes ‒digué amb veu tremolosa‒. El mestre ens ha contat algunes històries de fantasmes i ens ha dit que esta nit és l'única de l'any en què es deixen veure i diuen que pel pont dels Gitanos és on els agrada reunir-se.

‒Qui diu això últim? ‒preguntà Gràcia amb la veu sobtadament seriosa. La paraula "fantasmes" l'havia fet posar-se en guàrdia i és que ella, per sort o per desgràcia, tenia el do de veure'ls.

Bernat no tenia ni idea d'aquesta estranya habilitat de la seua germana, perquè es tractava d'un talent que tenien només les dones de la família per part de sa mare i que havien anat heretant generació rere generació. Des del moment en què es "feien dones", juntament amb la primera regla, els venia l'habilitat de veure els esperits d'aquells que no havien aconseguit abandonar les preocupacions d'aquest món. Potser no semble el millor moment, però tant Gràcia com sa tia Rosa aconseguiren acostumar-se a la situació i, fins i tot, treure-li profit. La majoria dels fantasmes eren prou educats i només necessitaven algun xicotet favor i, en obtenir-lo, solien quedar tan agraïts que les recompensaven amb algun bon consell extret dels coneixements que la perspectiva de la seua nova situació els donava. No obstant això, aquella nit era diferent i hi hauria pel carrer molt més que pobres esposes angoixades per dir-li al seu marit en quin pot de la despensa havien guardat els estalvis o les joies. Aquella mateixa nit les fronteres del nostre món es tornaven molt fines i, amb a penes un poc d'esforç, les més diverses criatures aconseguien creuar-la. Per això mateix feia anys que Gràcia procurava no eixir mai una vegada queia el sol el dia trenta-u d'octubre. Per desgràcia, no podia contar-li res d'açò al seu germanet o els succeiria una desgràcia terrible als dos. La seua tia li ho havia advertit en nombroses ocasions amb llàgrimes als ulls, perquè estava convençuda que les catàstrofes familiars les havia provocades sa mare contant-li a son pare el seu secret. Des d'aquell moment, Rosa li resava totes les nits al Nostre Senyor perquè Manel tornara a casa sa i estalvi i, a canvi, ella prometia educar bé la seua neboda perquè seguira les normes que la seua càrrega els imposava. Només la resposta del xiquet a la seua pregunta va aconseguir interrompre les reflexions de Gràcia.  

‒Això últim ho diu Pepet, que li ho ha contat son pare i diu que podríem anar tots allí esta nit vestits de fantasmes a espantar els que passen per allí. Diu que qui no vaja és un gallina i un covard i l'unflaran de carxots tots els dies que queden fins a la mili i tots han dit que aniran. Per favor, per favor, per favor, puc anar? ‒rematà Bernat amb una urgència que no admetia cap contrarietat.

Gràcia es quedà blanca i callada, sense saber com reaccionar. Rosa, en canvi, amollà una de les seues típiques rialles i preguntà:

‒I es pot saber com va vestit un fantasma? Perquè ací la teua germana i jo d'això no tenim ni idea ‒digué picant-li l'ullet a Gràcia.

‒Amb un llençol blanc i la cara pintada de negre, i unes sabates velles a les mans perquè parega que eres un esperit volador. Pepet ens ho ha explicat tot! ‒exclamà atropelladament el xiquet, ja més content per lliurar-se de l'hipotètic càstig de carxots i, per què no admetre-ho, també per la perspectiva de viure una aventura.

‒Ah, val, no hi ha problema! La teua germana i jo t'ajudarem, però ara vés a fer els deures que com vingues a casa amb les orelles de burro la que t'unflarà a carxots fins que vages a la mili seré jo! ‒ordenà Rosa sense parar de somriure. Bernat amollà a córrer escales amunt cap a la seua habitació i, de nou a soles les dues, Gràcia no va poder contenir el seu estupor.

‒Però tia, això podria ser molt perillós i ho saps! No el podem deixar anar! ‒exclamà indignada.

‒No el podem protegir de tot i, creu-me, qualsevol 'sustet' serà millor que els carxots de Pepet, eixe xiquet és un tros d'haca! ‒digué Rosa intentant calmar-la.

‒Jo no em quede tranquil·la, aniré i els vigilaré per si de cas ‒contestà Gràcia amb un to de decisió impossible de contradir.

Passaren tota la vesprada ajudant a Bernat, anant de banda a banda de la casa, buscant per armaris i caixons unes sabates antigues de son pare i un llençol vell, dels que ja estaven a punt per fer draps, al qual poder fer-li dos forats. Amb un poc de betum negre del de les sabates li pintaren la cara de negre entre les dues, mentre Rosa no parava de riure i murmurava que podrien deixar-lo així fins a Nadal i vestir-lo de Baltasar, el rei negre. Tanta pressa tenia el xiquet per preparar-se que es va haver de menjar el sopar ja disfressat. Amb el mos encara en la gola cridaren a la porta i, en obrir-la, un grup d'uns quinze xiquets, tots amb la cara negra, miraren a Rosa demanant, nerviosos, que eixira Bernat. No hagueren d'insistir molt ja que el xiquet va acudir ràpidament i, en pocs minuts, la colla corria rient perdent-se carrer avall.

Després d'un temps prudencial, el suficient per a evitar ser descoberta per la xicalla, va eixir de casa Gràcia, tota vestida de negre i ben arrupida amb un mantó de llana també negra. Es va dirigir cap on sabia que estarien els xiquets preparant la malifeta. De camí, els carrers deserts haurien inquietat qualsevol, però, per a la jove, no estaven gens buits. Els fantasmes del cementeri (sempre hi havia qui feia colla amb els companys de tomba i refusava anar-se'n a un més enllà incert) havien baixat a fer la seua ronda anual pel poble i tots la saludaven i li donaven la bona nit. Ella responia sempre amb un moviment de cap i un somriure per evitar que algun viu la sentira parlar sola. A mesura que s'apropava al pont dels Gitanos les vibracions de l'ambient anaven canviant. Allí hi havia a l'aguait alguna cosa més que fantasmes simpàtics, d'això no hi havia dubte!

De sobte, se sentiren clarament les veus i el rebombori exaltat dels xiquets. Amagada rere un cantó, Gràcia va observar com acabaven de posar-se les disfresses i s'endinsaven en la foscor produïda per la fi dels edificis. Es va acostar tot el que va poder sense descobrir la seua posició i es va posar còmoda recolzant-se contra la paret de l'última casa. A poc a poc, la xicalla es va quedar en silenci, preparats per a atacar a la seua primera víctima, però el temps passava i no apareixia ningú a qui espantar. Començaren a sentir-se les primeres queixes d'avorriment i de fred. Tot pareixia indicar que l'aventura tindria un final precipitat quan, per fi, el soroll d'uns passos provinents de l'altra banda del camí va posar en guàrdia els falsos fantasmes.

A continuació, una ràpida successió de fets es va desenvolupar sense que la foscor li donara a la jove més opció que imaginar el que estava passant a partir dels sons que li arribaven: primer, unes rialles ofegades; després, un sonor "buuuuuuuuu" pronunciat a cor per un grapat de veus infantils, tot seguit d'un crit de dona, el lladruc d'un gos i una sèrie d'improperis i de malediccions que acabaren de confirmar-li a Gràcia que, finalment, Pepet i companyia havien aconseguit el seu objectiu.

Deshonrats! Si vos pille s'enterareu! Criatures del dimoni! ‒bramava a tot pulmó la senyora Pepica, una de les dones d'aquell carrer. Duia en braços al seu gos Carbó, un cadellet molt graciós, negre com la nit, que segurament s'hauria escapat, forçant la pobra anciana a eixir al carrer i a creuar-se amb aquella colla de borinots. No parà de renegar fins que entrà a sa casa tancant enèrgicament la porta amb un so sec que ressonà en l'aire nocturn com un avís. Satisfets, els xiquets donaren la seua odissea per conclosa.

‒L'any que ve tornem, eh? I venim més prompte que, si no, no n'hi ha quasi gent! ‒cridava Pepet exultant en el seu paper de líder.

Com que no tenien ganes de renunciar encara del tot a l'adrenalina produïda pel macabre joc, decidiren tornar a casa sense llevar-se les disfresses, desfilant pels carrers d'Alzira com una terrorífica processó. Davant, com no, anava Pepet, el més alt i grandot de tots, seguit de la resta de xiquets que, amb els braços estirats cap endavant i expressió seriosa, procuraven interpretar correctament el seu paper. Gràcia es va fixar en el que tancava la formació: era més baixet que la resta i això li va estranyar, perquè no recordava haver vist cap criatura tan menuda en tota la nit. Va intentar anar seguint la comitiva el més a prop possible, ja que volia observar ben bé qui o què s'amagava sota el darrer llençol.

Cada vegada que arribaven a la casa d'un d'ells, la colla s'aturava i l'acomiadava. Aprofitant un d'eixos moments de distracció es va acostar encara més. Sembla que el suposat xiquet va notar la presència de Gràcia, perquè es va girar cap a ella mostrant uns ulls de color blau gel com mai no n'havia vist la jove.

‒L’últim xiquet serà meu ‒va dir amb un xiuxiueig a penes audible i sense deixar de mirar-la fixament. Acte seguit, es dugué l'índex a la boca, fent el senyal de silenci, picà l'ullet d'una manera que posava els pèls de punta i es girà per a recuperar la seua posició a la marxa fantasmal.

Gràcia es va quedar paralitzada un moment. La fredor dels ulls de la criatura havia aconseguit entrar ben endins del seu cos. Per sort, era una xica valenta i, sobretot, intel·ligent. No havia eixit de casa sense protecció i estava preparada per a acomplir la seua tasca. Tragué la botelleta que duia penjada al coll plena, a parts iguals, de brandi i aigua beneïda (recepta especial de sa tia) i begué un parell de glops. Reconfortada i lliure dels efectes malèfics d'aquella mirada es disposà a enviar aquell dimoni (ja que estava segura que es tractava d'un dimoni menja-xiquets) de nou al seu lloc.

Va esperar que la desfilada arribara a la casa del penúltim xiquet. En el moment en què Antoniet, el nét del matalafer, es va quedar a soles amb la criatura diabòlica, aquesta va fer intenció de retirar-se el llençol per a empassar-se'l. Llavors Gràcia, eixint d'entre les ombres, va entrar en acció: li va tirar al dimoni un grapat de murta en pols mesclada amb sal i el va deixar immòbil.

‒Vés a ta casa corrents i no et pares ‒li va ordenar al bocabadat infant. ‒I no li digues a ningú que m'has vist! Quan va estar segura que ningú els observava, inicià el ritual que tantes vegades havia practicat a casa amb sa tia Rosa. La criatura malèfica l'observava amb odi i feia uns grans esforços per moure's. Però, al cap d'uns segons, l'efecte començà a desaparéixer. Per això Gràcia sabia que no tenia molt de temps i, tremolosa perquè era la primera vegada que s'enfrontava a un dimoni de veritat, va traçar un cercle al voltant d'ell amb la mateixa pols i se situà de cara a la bèstia. Recità la fórmula en llatí que havia aprés per a aquestes ocasions, mentre l'esguitava amb unes gotes de la mescla de l'ampolleta. El dimoni desaparegué rumb a la seua dimensió entre fums i flames, no sense abans prometre-li a Gràcia que tornaria l'any que ve i tots els següents a menjar-se al seu germà i a tots els de la colla.

‒Si així ho vols ens veurem l'any que ve i tots els següents ‒murmurà la jove mentre s'esmunyia cap a sa casa entre el fum d'intensa olor a sofre que envaïa el carrer.

A partir d'aquell any molts van ser els que anaren al pont dels Gitanos la nit del trenta-u d'octubre a espantar els incautes i, gràcies a la secreta protecció de Gràcia, cap dimoni aconseguí menjar-se ningú. Però jo, a hores d'ara, no ho intentaria perquè, de Gràcia, fa molt de temps que no se'n sap res.

 

 

 

 

 

 

 

 

Alba Fluixà Pelufo
Escriptora i artista plàstica

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next