Fa poc s’ha publicat un llibre singular: Escriu-me. L’art de narrar (Bromera). Es tracta d’un llibre col·lectiu sobre com fomentem la creativitat a l’aula i a la societat. Ens preocupen molt el nivell, els continguts, els objectius dels plans d’estudi… Però, i la creativitat i les emocions? Són les grans oblidades. Escriu-me. L’art de narrar és un llibre que recull punts de vista diversos i complementaris sobre tècniques i activitats per fomentar els valors artístics a l’escola. L’escriptor Silvestre Vilaplana ens parla de com escriure una història; Anna Ballester, de l’estima a la poesia; l’actriu Rosanna Espinós, de la utilitat de les tècniques de dramatització; la contacontes Almudena Francés explica la importància de l’oralitat en la formació de mestres i alumnes; el professor Daniel Climent ens fa cinc cèntims de la relació entre ciències i lletres, i Dani Miquel conversa, en una llarga entrevista, de la necessitat de la música a l’escola i a la vida. Enraonem sobre els començaments, allà pels anys huitanta, rodant de poble en poble; sobre l’estil musical del Triquilisó i el projecte Musiqueries, que ja va pel tercer CD, i ben prompte veurà la llum un quart, el Musiqueries de por; sobre la infantesa, les famílies, l’escola i de moltes coses més.
Tot seguit, reproduiré alguns fragments d’aquesta conversa que entaulem al llibre. La trobareu completa a les pàgines d’Escriu-me. L’art de narrar, publicat per Bromera en la col·lecció Didàctiques.
Com va començar l’aventura de ser Dani Miquel “el Cantacançons”?
Ja ho va dir el mestre: “Tot comença començant… Comença pel principi”. Amb aquella frase que diu: “La necessitat fa mestres”. Jo sóc músic: dolçainer. La dolçaina és la mestra més gran que he tingut per aprendre música. Després vaig estudiar viola de roda i música antiga. Em vaig definir com un cantacançons o alquimista musical, precisament, perquè la meua música ha anat en paral·lel al conservatori i a les meues investigacions i inquietuds personals. Buscant instruments estranys, m’assemble a un alquimista, ja que la idea era demostrar que tots els sons poden fer música. D’eixa experiència naix el CD Triquilisò (2007).
Actuant amb uns instruments i amb altres m’adone que els infants no coneixen les nostres cançons perquè la transmissió generacional dels contes, de les cançons, dels jocs… s’ha trencat. Ensenyar-los a cantar és una fita que vull aconseguir. Vull que sàpiguen que les coses nostres tenen un valor incalculable, senzillament, perquè són nostres.
Però no es pot fer amb les cançons exactament tal com les cantaven abans. Quan vaig decidir cantar per a infants, vaig parlar amb Llorenç Giménez i amb Paco Muñoz. Volia fer com Paco però a la manera de Llorenç, en petit format. En aquesta reunió, Llorenç em va dir: “Jo sóc un contacontes, i tu seràs el cantacançons”. I va ser així com vam traure el nom. Des de l’any 79, vaig de poble en poble tocant la dolçaina. I en cada poble aprofite per a tocar, cantar i parar l’orella a les cançons de la gent. Una dona gran em comentà: “Xe, ací la cançó que has interpretat la cantem d’esta altra manera”, o un iaio que me’n diu una de nova: “Cante-me-la, cante-me-la”. La gent gran és un tresor. Els xiquets ho saben i per això valoren i estimen tant els iaios. He anat recopilant moltes cançons i moltes melodies, i els infants m’han ajudat a com he de cantar-les. Escrivint aquestes paraules no em lleve del cap el gran mestre Paco Muñoz.
I quin és el teu mètode de treball? El Triquilisò?
El Triquilisò fou un experiment de mesclar tot tipus d’instruments reglats (piano, clarinet, flauta…), tradicionals (dolçaina, flabiol…), medievals (viola de roda, tarota…), de joguina, d’atmosfèrics, de reclams… Tot tipus de soroll, una alquímia sonora. D’ací allò d’alquimista musical. Em dedique a arreplegar cançons tradicionals, a llevar-los la pols, a posar-les al gust de hui en dia. La meua idea era recuperar les cançons valencianes que estaven perdent-se i fer-ne també de noves. Però, alhora, vull enganxar els adults, perquè els infants van acompanyats dels pares i les mares als concerts i per la vida, vull atrapar-los a tots. Allà on vaig, molta gent gran em canta cançons. Quan gravava el Musiqueries de Vinaròs a Oriola (Andana) veia les coincidències i els canvis de lletra. Les cançons tenen una melodia base, que cal respectar. Si partim de contes, és al revés, hem de crear la melodia. Ara, amb la música de base tradicional, la melodia està feta i es tracta d’aprofitar-la al màxim i modernitzar-la, de fer-la atractiva al públic de hui. Al País Valencià hi ha una riquesa brutal, però cal furgar i traure-la a la llum. Jo sempre vaig arreplegant. Em van ensenyar de xicotet, mon pare i ma mare.
Sovint dic que els adults estan “adulterats”. Els infants ho veiem tot en positiu. M’agrada dir que tinc esperit de xiquet. Actualment, al País Valencià hi ha grups diversos de música per a infants, amb estils diferents: Els Trobadorets, la POP, Bertomeu, Marcel el Marcià, Rodamons teatre, Marieta Ganduleta, Rubén Suàrez… Cadascú té el seu estil i els infants poden triar a partir dels seus gustos. El xiquet ha de xuclar de l’arrel de la terra on està vivint, per a fer després el que li done la gana. En la cançó de “Les pometes”, per exemple, faig un homenatge als mestres reivindicatius i compromesos que han estat lluitant per la nostra llengua, en una època en què el valencià estava prohibit. Molts xiquets no ho saben això, i obren ulls com a llunes quan els ho dius i els ho expliques abans de la cançó.
Escriu-me és un llibre per aprendre a contar històries i motivar la creació. La música és una eina fonamental, per engrescar els xiquets i fomentar la imaginació. Tu fas com Gianni Rodari, que amb velles històries fabricava “històries novelles”. Prens la cançó tradicional valenciana i la fas evolucionar tant en l’estil com en les lletres. És necessària aquesta evolució?
I tant! La cançó tradicional és, de vegades, súper masclista. Pertany a una època en què es vivia d’una altra manera i els valors eren uns altres. “A la voreta del mar” és una cançó preciosa, on la protagonista no fa altra cosa que cosir i esperar l’estimat, com tocava a una joveneta temps era temps; en “La donzelleta” ella és una xicona indefensa que l’home valent ha de cuidar; també cançons com “Ja cau aigua i els carrers s’omplin de fang”… Com s’ompliran ara els carrers de fang si estan asfaltats? Les cançons tradicionals són la base, però s’han d’adaptar, per fer-les dels xiquets actuals, com ho van ser dels d’abans. Això ho fan molts mestres, a les seues classes de música. I és fantàstic. En els contes i en les rondalles, a voltes, també s’ha de fer això. En les rondalles de Valor, que he treballat moltíssim arran l’espectacle “Els barrets de Valor”, sovint havies d’adaptar-les, perquè pertanyen a una altra mentalitat. I és normal. Jo cante cançons tradicionals a l’ús d’avui en dia, els done marxa, alegria, humor, les refresque… Quan cantes o contes les rondalles d’Enric Valor, els xiquets paren l’orella. Ací hi ha corbs, rucs, raboses…, no hi ha tigres, lleons, elefants, com en altres contes. És el mateix que em tocà fer amb les nadales d’A Nadal, un pas de pardal: renovar cançons de tota la vida, sense trair-les però modernitzant-les. Una de les coses que més m’agraden i m’animen és quan després d’una actuació ve un pare o una mare o un iaio i em diu: “Ai, eixa cançó me la cantaven a mi”. Jo els conteste “i per què no la cantes al teu fill o al teu nét?”. I si és una xiqueta que ve i em diu: “Eixa cançó me la canta, pareguda, la meua iaia o el meu mestre”. Aleshores, em pose a ballar amb un peu, de content. La tradició que no ha evolucionat, ha quedat guardada plena de pols en els museus. Actualment tenim uns quants grups que canten als xiquets. Cada grup té el seu estil, això és genial per a l’educació de l’infant. L’important és cantar en valencià i fer que la gent cante i parle en valencià a casa, a classe, al carrer… Sense prejudicis, amb naturalitat, amb normalitat.
Però tu no et limites a la cançó tradicional. També en fas de pròpies. Em ve al cap “La princesa ratolina”, “La Maria no té por” o “Parla valencià”.
Eixe és el viatge, aquestes cançons ixen del moment que estem vivint, de les coses que trobe que fan falta en aquest País. “La Maria no té por”, tot un homenatge als nostres espantacriatures, perquè els infants ja coneixen el Halloween, però no coneixen els de casa nostra, i tu, Francesc, d’això en saps un fum. “Mare, hui què dinem?”, una cançó en estil rap on parla de la situació de la família moderna… en poques paraules: augmentem però no millorem (riu).
Vaig aprendre moltes coses d’un cantant català, Xesco Boix, dels anys setanta, que recuperà molta cançó tradicional catalana i n’adaptà d’altres països. Tenia una frescor moderna i un humor fascinant. Jugava i enganyava els infants per a potenciar un propòsit i enganxar-los a la cançó. Els xiquets et donen pistes, mentre cantes o expliques un conte, sobre si l’estan entenent o no, si connecten amb tu o no, sobre quins moments els agraden més o menys. I tu has d’estar atent, has de saber llegir als rostres i al cos, el llenguatge dels ulls i dels gestos. I si alguna cosa no funciona, cal assajar-ne una altra, no tindre por a provar. Ells són els que m’ensenyen com he de cantar. Això és una cosa que els bons mestres també han de saber. Dur els xiquets per on volen, jugant i ensenyant. Diuen que la millor manera d’aprendre és sense adonar-se’n, com qui no vol la cosa. La meua tècnica és fer un còctel del que he anat arreplegant, pensant en com ho entendran i assimilaran els xiquets, però sense oblidar-me dels adults, perquè els adults també podríem dir que són persones humanes. Als concerts vénen famílies. Han d’estar tots junts. I a casa han de cantar tots. El meu objectiu és que les cançons agraden i enganxen als xiquets, perquè després les canten a casa, amb la família i els amics. Durant les actuacions pique molt l’ullet als pares, a les famílies, perquè no s’avorrisquen, perquè ho passen bé. I acabem tots cantant i ballant.
“El Micalet de la Seu”, per exemple, és una cançó preciosa que admet diferents ritmes, segons t’interesse. Lenta, sona com un valset, i ràpida, és una joteta. Pots explicar què és una jota, què és el Micalet de la Seu… I cantant, cantant, els xiquets aprenen coses. En “La masereta”, que a Alcoi diuen “La sopepa” i a Castelló “La masovera”, pots explicar els noms diversos, que són riquesa i cultura, i pots explicar què és viure en un mas, els animals, els oficis, els costums… Els xiquets de hui no en tenen ni idea… Les cançons no són sols música, són històries per contar, emocions per comunicar. I això és al·lucinant. Cantant eixes cançons vaig pensar de fer de noves. Per animar a parlar en valencià; per a conéixer els nostres monstres i espantacriatures; per a divulgar qui va ser Enric Valor…
Trobareu l’entrevista completa, amb molts més temes, en Escriu-me. L’art de narrar (Bromera). Al vídeo de l’article, vos oferim a Dani Miquel en estat pur, a la I Fira de la Fantasia de Castalla, en homenatge a Enric Valor.
