Va ser un dia de festa per al cap del districte la visita sobtada del diputat, un senyorot de Madrid, tan poderós per a aquella bona gent, que parlaven d’ell com de la Santíssima Providència. Van fer una gran paella a l’hort de l’alcalde; un festí pantagruèlic, amenitzat per la banda del poble i contemplat per totes les dones i xiquets, que aguaitaven curiosos des de darrere de les tàpies.
La flor del districte s’ajuntà allí: els retors de quatre o cinc pobles, ja que el diputat era defensor de l’orde i els principis sans; els alcaldes i tots els andadors que en temps d’elecció trotaven pels camins per a portar-li a don José les actes incòlumes perquè tacara la seua blanca virginitat amb xifres monstruoses.
Entre les sotanes noves i els trages de festa amb olor de càmfora i amb els plecs de l’arca, destacaven majestuosos les ulleres d’or i el jaqué negre del diputat; però a pesar de tota la prosopopeia, la Providència del districte quasi no cridava l’atenció.
Totes les mirades eren per a un homenet amb pantalons de pana i mocador negre al cap, eixut, bronzejat, de barra forta acompanyat d’una escopeta curta; no canviava de seient sense portar darrere la vella arma, pareixia que fóra un afegitó del cos.
Era el famós Quico Bolsón, l’heroi del districte, un roder amb trenta anys de gestes, a qui la gent jove mirava amb terror quasi supersticiós, en recordar la infància, quan les mares els deien per a fer-los callar: «Que ve Bolsón!».
Als vint anys en va tombar dos per qüestions d’amors. I, en acabant, a la muntanya amb l’escopeta, a fer la vida de roder, de cavaller errant de la serra. Més de quaranta processos hi havien oberts, esperant que tinguera la bondat de deixar-se agarrar.
Però bo era ell! Saltava com una cabra, coneixia tots els racons de la serra, partia d’una balada una moneda a l’aire, i la Guàrdia Civil, cansada de corregudes infructuoses, va acabar per no vore’l.
Lladre… això mai. Tenia la insolència de cavaller; menjava a la muntanya el que li donaven per admiració o por la gent dels masos, i si eixia en el districte algun lladre, de seguida l’acaçava amb l’escopeta; tenia la seua honradesa i no volia carregar amb robatoris d’altri. Sang… això sí, fins als colzes. Per a ell, un home valia més poc que una pedra del camí; aquella bèstia feroç usava magistralment totes les sorts de matar a l’enemic: amb bala, amb faca; cara a cara, si tenien agalles per a anar a buscar-lo; a l’espera i emboscat, si eren tan recelosos i astuts com ell. Per zels s’havia carregat els altres roders que infestaven la serra; en els camins, un hui i un altre demà, havia assassinat antics enemics, i moltes vegades va baixar als pobles en diumenge per a deixar estesos a la plaça, a l’eixida de la missa major, alcaldes o propietaris influents.
Ja no el molestaven ni el perseguien. Matava per passió política a hòmens que quasi ni coneixia, per assegurar el triomf de don José, representant etern del districte. La bèstia feroç era, sense saber-ho, una arpa del gran pòlip electoral que s’agitava allà lluny, en el Ministerio de la Gobernación. Vivia en un poble proper, casat amb la dona que el va impulsar a matar per primera volta, envoltat de fills, paternal, bondadós, fumant cigarros amb la Guàrdia Civil, que obeïa ordes superiors, i quan, arran d’alguna gesta, calia fingir que el perseguien, passava uns quants dies caçant a la muntanya, entretenint el bon pols de tirador que tenia.
S’havia de vore com l’obsequiaven i atenien durant la paella els notables del districte: «Bolsón, veges quin tros de pollastre, jas», «Bolsón, pega un glop de vi»… I inclús els capellans, rient amb un quec quec quec bonatxot, li pegaven palmadetes a l’esquena, i li deien paternalment: «Ai, Bolsonet, que roín que eres!».
Per ell se celebrava aquella festarra. Només per ell havia parat al cap del districte el majestuós don José, de pas cap a València. Volia tranquil·litzar-lo i que cessara en les seues queixes, cada vegada més alarmants.
Com a premi pels seus atropellaments en les eleccions, li havia promés l’indult. I Bolsón, que se sentia vell i anhelava viure tranquil com un llaurador honrat, obeïa el senyor totpoderós, creient, en la seua ruditat, que cada barbaritat, cada crim, accelerava el seu perdó.
Però passaven els anys, tot eren promeses, i el roder, creient fermament en l’omnipotència del diputat, atribuïa a menyspreu o descuit la tardança de l’indult. La submissió canvià a amenaça, i don José va sentir la por del domador davant la fera que es rebel·la. El roder li escrivia a Madrid cada setmana amb to amenaçador. I les cartes, garramanxades per la sarpa sanguinària d’aquell bèstia, acabaren obsessionant-lo, obligant-lo a anar al districte.
Era per a vore’ls, després de la paella, parlant en un racó de l’hort: el diputat, obsequiós i amable, Bolsón, eixut i malhumorat.
–He vingut només per vore’t –deia don José, remarcant l’honor que li concedia amb la visita–. Però què són eixes presses ara? No estàs bé, benvolgut Quico? T’he recomanat al governador de la província, la Guàrdia Civil no et diu res… Què et falta?
No res i tot. És veritat que no el molestaven, però allò era insegur, podien canviar els temps i haver de tornar a la muntanya. Volia el que li havia promés: l’indult, collona! I formulava la pretensió tant en valencià com en un castellà de pronunciació inintel·ligible.
–El tindràs, home, el tindràs. El tindràs en no res; un dia d’estos serà.
Va somriure Bolsón amb ironia cruel. No era tan animalot com creien. Havia consultat un advocat de València, que s’havia rigut d’ell i de l’indult. S’havia de deixar agarrar, carregar amb paciència els dos-cents o tres-cents anys que podrien tocar-li en innombrables sentències i quan haguera extingit una part de presidi, com qui diu d’ací a cent anys, podria arribar l’indult. Redéu! Ja hi havia prou de broma: d’ell no es burlava ningú.
El diputat es va immutar veient quasi perduda la confiança del roder.
–Eixe advocat és un ignorant. Tu creus que per al govern hi ha alguna cosa impossible? Fes-te el compte que d’ací a poc eixiràs de penes, t’ho jure. I l’esbalaí amb la seua xarrada; el va encantar amb la seua xarramenta, en saber el poder de les habilitats que tenia de xarrador sobre aquell cap fosc. El roder va recobrar a poc a poc la confiança en el diputat. Esperaria, però només un mes. Si en passar eixe termini no arribava l’indult, no escriuria, no molestaria més. Ell era un diputat, un gran senyor; però per a les bales només que hi han hòmens.
I en acabar la conversa amb eixa amenaça, va requerir l’escopeta i va saludar tota la reunió. Tornava al poble, volia aprofitar la vesprada, ja que hòmens com ell només que corren els camins de nit quan hi ha necessitat.
L’acompanyava el carnisser del poble, un xicon admirador de la seua força i manya, un satèl·lit que el seguia a totes parts.
El diputat li va dir adéu amb afabilitat felina.
–Adéu, benvolgut Quico –va dir en donar-li la mà al roder–. Calma, que en no res eixiràs de penes. Que estiguen bons els teus xicons i dis-li a la teua dona que encara recorde com de bé que em va tractar quan vaig estar a casa vostra.
El roder i l’acòlit s’assentaren en la tartana del seu poble, entre tres veïnes que saludaren amb afecte el senyor Quico i uns quants xiquets que passaven les mans per l’escopeta carregada com si fóra una imatge santa.
La tartana avançava entre els horts de tarongers, carregats de flor. Brillaven les séquies que reflectien el sol dolç de la vesprada, i per l’espai passava la tíbia respiració de la primavera impregnada de perfums i rumors. Bolsón estava content. Cent vegades li havien promés l’indult, però ara era deveres. El seu admirador i escuder el sentia silenciós.// Van vore una parella de la Guàrdia Civil en el camí, i el roder els va saludar amigablement.
En una revolta va aparéixer una segona parella, i el carnisser es va menejar en el seient com si el punxaren. Eren moltes parelles en un camí tan curt. El roder el va tranquil·litzar. Havien concentrat la força del districte pel viatge de don José.
Però una miqueta més cap allà van trobar la tercera parella, que, com les anteriors, va seguir lentament el carruatge, i el carnisser no es va poder contindre més. Allò li feia mala olor. Bolsón, encara hi havia temps! De baixar de seguida i fugir entre els camps fins a arribar a la serra. Si ningú anava amb ell, podia tornar a casa a la nit.
–Sí, senyor Quico, sí –deien les dones, espantades.// Però el senyor Quico reia de la por d’aquella gent.
–Arrea, tartaner… arrea.
I la tartana va seguir avant, fins que de sobte van saltar al camí quinze o vint guàrdies, un núvol de tricornis amb un vell oficial al davant. Per les finestretes van entrar les boques dels fusells i apuntaren al roder. Ell, seré, no es va moure, mentres que dones i xiquets es tiraren, cridant, al fons del carruatge.
–Bolsón, baixa o et matem –va dir el tinent.
Va baixar el roder amb el satèl·lit, i abans de xafar terra ja li havien llevat les armes. Encara estava impressionat per la xarrada del seu protector i no va pensar a fer resistència, per no impossibilitar el seu famós indult amb un altre crim.
Li va demanar al carnisser que anara corrents al poble a avisar a don José. Devia ser un error, una orde mal donada.
Va vore el xicon com se l’emportaven a espentes a un camp de tarongers de la vora, i va eixir corrents camí avall entre les parelles que tancaven la retirada a la tartana.
No va córrer molt. Amb una haca va trobar un dels alcaldes que havien estat en la festa… Don José! A on parava don José?
El llauro va somriure, com si endevinara el que havia passat… Encara no se n’havia anat Bolsón de la paella, el diputat ja havia fet marxa de pressa cap a València. El carnisser ho va comprendre tot: la fugida, el somriure d’aquell paio i la mirada burlona del vell tinent quan el roder pensava en el seu protector, en pensar que era víctima d’una equivocació.
Va tornar corrents a l’hort, però abans d’arribar, un nuvolet blanc i fi com un floc de cotó es va vore per damunt dels cimals dels tarongers i va sonar una detonació llarga i onada, com si s’esgarrara la terra.
A Bolsón, l’acabaven d’afusellar.// El va vore d’esquena damunt la terra roja, amb mig cos a l’ombra d’un taronger, ennegrit el terra amb la sang que li eixia a borbollons del cap destrossat. Els insectes, brillant al sol com si foren botons d’or, es balancejaven embriacs de flor de taronger entorn dels llavis plens de sang.
El deixeble s’estirà el pèl. Redéu! Així es mataven els hòmens que són hòmens?
El tinent li va posar una mà al muscle:
–Tu, aprenent de roder, mira com moren els pillastres.
L’«aprenent», es va girar amb feresa, però va ser per a mirar allà lluny, com si a través dels camps poguera vore el camí de València, i els ulls, plens de llàgrimes, pareixia que digueren: «Pillastre, sí; però més pillastre és qui fuig».
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
