Després d’un dia de molt de sol, els núvols massissos dibuixaven al cel corporeïtats divertides entre la claror i plovisquejava a ràfegues de vent. El sergent Wallace mai no havia dut a comissaria un home tan distingit i ben vestit. Més bé estava acostumat a subjectes de baixa estofa, delinqüents que es buscaven la vida com podien i que tenien la boca com un astral. Sense tocar-lo a penes el tragué del vehicle i l’ajudà a pujar els set esglaons que arribaven a la porta principal. Una vegada dins el convidà a seure a una bancada que era buida. L’altra estava ocupada per un parell de prostitutes, el seu proxeneta i el desgraciat client que havia caigut en la xarxada que havien muntat la nit passada. A dintre, on les gàbies, mitja dotzena de dones a la primera i deu homes a l’altra, completaven l’elenc d’aquesta obra teatral que és la vida al carrer.
Enrico, solsit per les circumstàncies, mirava el panorama amb ulls d’encuriosit. Mai en la vida haguera sospitat que coincidiria amb eixa gent. Acostumat com era a l’èxit i a les vel·leïtats de la bona vida, sentia com li pujava al sentit un fil de vergonya i també un altre de pura indignació. Per no res havia estat arrestat i emmanillat com un vulgar rater. Sense comptar que solament faltaven cinc hores perquè acudís al Metropolitan a cantar. Ja els ho havia dit, allí mateix, al zoològic, que havia estat una cosa innocent, però clar, eixa dona s’havia posat com un basilisc, cridant i fent uns escarafalls tan exagerats que, veges tu, en un moment tota una concurrència de gent els va voltar i res ja no es va poder aturar. Ni amb les disculpes repetides un centenar de vegades es va apagar aquell foc verbal que brollava de la boca de la dona ofesa.
Quan se la va veure entrar, tota estirada i amb la cara de llima agra, va fer un intent d’alçar-se i d’anar i refermar-se en el seu penediment, però el sergent Wallace el va detindre tocant-li el muscle i obligant-lo a tornar a seure. Ella se’l mirà com qui mira una fastigosa panderola. El menyspreu li va nàixer del moll de l’os.
–Ve a posar la denúncia –digué el sergent a cau d’orella del tenor–. Vostè, senyor Caruso, tranquil. Això és una formalitat que s’ha d’acomplir, però ha de tindre en compte que es pot retirar i si es retira és com si no hagués passat res.
–Ja, comprenc, però d’ací a cinc hores he d’estar al Metropolitan. Aquesta nit estrenem Aida del gran Giuseppe Verdi. De la meua persona depèn tota l’obra, el meu substitut encara no està preparat. Mare de Déu! Quin embolic.
–No es preocupe senyor Caruso. Si vol pot fer una trucada. Si anem apressa amb les diligències en un parell d’hores hem acabat. Ara sí, hauria de veure la manera que la senyora Margaret li retirés la denuncia. D’eixa manera pintaria millor per a vostè.
Enrico Caruso, compungit i enutjat amb ell mateix per haver caigut en eixa temptació innocent –almenys ell la veia innocent– s’ho pensà una estona no massa llarga i demanà fer la telefonada. El sergent Wallace el conduí a un despatx, obrí la porta, el féu passar i el deixà sol perquè acomplís amb suficient intimitat. Al temps la Margaret arrufà el nas quan el sentí passar pel seu darrere. El posat elegant i acurat del tenor no la convencia de res positiu.
Despenjà l’audífon i demanà que el posaren amb el seu estimat amic i representant Edward Benays. Va esperar un temps i a l’altre costat va sentir la veu calmosa d’aquell home impetuós i seductor, l’home de qui deien que era l’inventor de les relacions públiques. Féu dos quinzets del que havia succeït al zoològic i li pregà que acudís a la comissaria a parlar amb la senyora Margaret. Per res del món volia que el seu nom eixira als periòdics per un episodi tan ridícul i prosaic.
No havien passat ni tres quarts d’hora quan l’Edward es presentà al hall de les oficines policials. Es feren una abraçada i Enrico li tornà a suplicar que fera el que calia, que aquella dona l’havia mamprès amb ell d’una manera desaforada i que, com segur que l’havia reconegut, semblava que volia traure’n el màxim profit.
La dona ultratjada romania asseguda al despatx del comissari, parlotejant i manotejant, mirant i assenyalant cap on era l’Enrico, el sergent Wallace i el mestre publicista Benays.
L’oficial de policia s’adreça al cau del seu superior per posar-lo en coneixement d’allò que el senyor Caruso pretenia i tot seguit, aquest se n’eixí a la sala principal donant pas on era en Margaret a qui anava disposat a solucionar, tot d’una, aquest malentès.
L’Edward es presentà a la dona. Gentilment va besar-li la mà i regalà un somriure tàctic que en un primer moment la va confondre.
–Voldria senyora demanar-li disculpes pel comportament del meu client. Sàpiga vostè que està ben penedit del que ha fet i que es troba sobradament compungit, si la ofès…
–Clar que m’ha ofès –replicà ella accentuant el gest com en una obra teatral–. M’ha pessigat el cul mentre mirava els lleons. I tot això davant de molta gent. No podia més que reclamar la intervenció de la policia. Una dona no té perquè suportar aquestes mauleries indecoroses. Sóc una persona decent, fadrina i decent. El seu client deu pagar pel seu atreviment. Si ho deixe passar es creurà en el dret de fer el mateix a altres dones indefenses. Sé ben bé que no serà per a tant, però almenys passarà un mal tràngol havent de declarar. I el que és més important, el fitxaran. Així s’ho pensarà dues vegades abans de fer-ne de les seues.
–Mire, Sr. Margaret. Trobe que no ha estat per a tant. De fet pense que tal vegada vostè el que ha fet es deixar passar una oportunitat de conèixer, a les bones, un dels homes més afamats de Nova York i del món sencer.
–No em diga! Qui és aquest home que té tanta fama i que va pessigant culs de dones pel zoològic?
–Ah! Però què no l’ha reconegut? –digué estranyat.
–Per què havia de reconèixer a aquest mal-educat?
Una lleugera tensió s’instal·là entre els dos i l’Edward mirà pel ventall de vidre que donava a la sala principal. Amb la mà l’assenyalà.
–Aquest home, amiga meua, no és altre que l’Enrico Caruso, el gran tenor italià, un dels cantants d’òpera més famosos del món, sinó el més. I dels més rics del món. És un home que viu el seu treball amb tal passió que segurament el que ha fet ha estat tan fortuït que ni ell mateix se n’ha adonat. Deu haver estat un impuls irrefrenable, una mena de galanteria…
Margaret, en eixe instant del discurs, féu un rebeu, però l’Edward que havia estat definit a un prestigiós periòdic com l’home que és capaç de canviar el punt de vista de les persones i de convèncer-les que facen el que ell els suggereix, alçà la mà, com fan els indis americans per a saludar i continuà el seu discurs.
–Sí, galanteria, amb tota seguretat Enrico l’ha vista com una dona suggeridora i atractiva, s’ha fixat amb vostè i no ha sabut reprimir el primer impuls que li ha sobrevingut. És italià, Sra. Margaret. Tal volta hauria d’haver estat més senyor, és veritat, i haver-li entrat parlant-li, regalant-li unes agradoses paraules de compliment. Però entenga, per favor, Sra. Margaret, ja li he dit que és italià, de sang encesa, de sang ardent. No en va ho ha de ser per a poder encarar totes les nits la passió de cantar com els déus.
En eixe moment, l’Edward prengué la mà de la dona cautelosament, i l’acaronà com si li transmetés l’interès i desig del cantant. El rostre del publicista, amable, amb el bigotet tan ben definit sobre els seus fins llavis, era també la imatge que volia donar del seu client i bon amic Enrique Caruso. Intuí que la tenia al sac i que ja solament calia rematar la faena allargant un moment el discurs de l’adulació.
–Mire, Margaret, permeta’m que la tutege, per favor, perquè trobe que des de hui anem a veure’ns més d’una vegada. Anem a fer una cosa. A la nit, al Metropolitan, s’estrena Aida. El nostre amic Enrico és el tenor i ha d’estar tranquil i segur. Es tracta d’una fita molt important. Si vol, solament si vol, li puc aconseguir dues entrades. Pot convidar una amiga, o un familiar. I promet que a la fi de l’actuació l’Enrico Caruso la rebrà al camerino, li presentarà als principals de l’elenc i podran assistir com acompanyants al sopar de celebració de l’estrena. Què li sembla? Pot ser l’inici d’una molt bona amistat.
En Margaret se’l mirà de dalt a baix. Mirà també cap a la sala per fitar el tenor i el trobà neguitós, expectant, passejant com un lleó engabiat. Però una nova impressió d’aquell home públic l’amerà enseguida. Ara el veia veritablement elegant i molt més que interessant. Pensa que tal vegada era veritat el que acabava de dir l’Edward.
–D’acord, quedem així, aniré a la nit. No he estat mai a l’òpera ni al Metropolitan, però pot ser una experiència fascinant.
–Ho serà, Margaret, ho serà. Ja ho veurà.
