Aquesta setmana el Tribunal Suprem espanyol s’ha despatxat amb la ratificació de la condemna de tres anys i mig de presó al raper mallorquí Valtònyc per la cançó «No al Borbó». Més raó que un sant i a l’home li arreen tres anys i mig de presó. A més a més, on és la tan cloquejada llibertat d’expressió? L’estat oficialment dit Regne d’Espanya la interpreta a la babalà segons qui i, vegeu, sense cap mena de vergonya fins al ridícul. Censuren obres artístiques, com a ARCO, i, assedegats d’autoritarisme cavernari, engarjolen a pler. Clar i castellà, «todo por mis cojones», fins i tot sabent que el «mis cojones» se n’anirà en orris quan arriben les causes al Tribunal Europeu de Drets Humans. El Valtònyic diu «No al Borbó», bé, tot i que el més correcte seria dir «No al Puigmoltó» (carai, cognom català!), que és el veritable llinatge de la línia bastarda d’arrel borbònica que, per obra i gràcia de Franco (ah!: i dels individus de l’operació «Lolita», de la qual ara us en parlaré), regna ―o sia, viu opíparament sense treballar― al Regne d’Espanya.
Temps era temps hi havia una reina, li deien Isabel i, com a Castella ja va haver-hi una, la primera, aquesta fou la segona. Una xiqueta, no tenia els tres anys complerts, quan començà a regnar, en 1833, després de morir son pare, Ferran VII. Precisament és en temps del seu regnat quan els carpetovetònics de tota la vida s’inventen això de l’Espanya una i «castellano por un tubo» a l’escola per a transformar-nos, als súbdits no castellans, en «buenos españoles». Recordeu que ja us he parlat ací d’això, quan us vaig esmentar la Llei Moyano de 1857. Ara bé: què és un «buen español»? Doncs, mireu, un individu o indivídua com la Marta Sánchez eixa, tonadillera del règim, que s’embolcalla amb la rojigualda per a cantar «grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin», però tributa a Miami (Florida, EUA). Vet ací una «buena española», a qui, òbviament, li suen la figa els problemes dels pensionistes, la corrupció endèmica, l’atenció sanitària, l’educació, l’atur… Però ―ep!― us parlava d’Isabel, la segona, la reina borbònica decimonònica dels espanyols.
A Isabel la casaren, quan arribà el moment, amb un cosí germà, Francesc d’Assís de Borbó; fill, doncs, del germà del pare de la reina, Francesc de Paula (mireu, el xiquet de roig que agafa de la ma sa mare, la reina, al retrat La família de Carles IV de Goya). Problema: a Francesc d’Assís, a qui tothom li deia «Paquita», no li agradaven les dones. Atenció!: no és que no li agradara Isabel, amb qui fou obligat a contraure matrimoni, la qual, val a dir-ho, no era una dona gaire agraciada físicament; és que no li agradaven les dones en general; vaja!, que era homosexual. Oh, quina tragèdia! Perquè a Isabel sí que li agradaven els homes ―massa!― i patia ―o millor dit fruïa― d’un desig uterí insadollable. Bé, ací teniu descrita allò que al segle XIX deien la «qüestió de palau» o, dit d’una altra manera, a qui ficaven al llit de la reina concupiscent, perquè a la reina calia satisfer-la.
La relació d’amants de la reina és extensíssima. Jaure amb ella era la millor recomanació per a obtindré rellevància social i política. Citaré ací els més significatius: el polític Salustiano Olozaga, quan encara Isabel era una adolescent; el general Baldomero Espartero, qui digué allò de «hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años para mantenerla a raya»; el general Francisco Serrano, dit per això «el General Bonito»; el cantant català, català del Principat, Josep Mirall, amb una veuota de baix que excitava la lubricitat de la senyora reina, fins al punt que el tio cantava i cantava mentre se la traginava; el també cantant Francesc Frontera de Valldemossa, aquest mallorquí, nomenat mestre de música de Sa Magestat i, entre tant de do-re-mi-fa-sol, alguna cosa més, que el personatge tenia bona batuta; el músic sarsuelista navarrès Emilio Arrieta, que és l’autor de la música de la cèlebre sarsuela Marina; el financer Lorenzo de Acuña, marquès de Bedmar, que per les fornicacions amb la reina li deien «el Pollo Real»; un altre «Pollo», el guapíssim José Ruiz de Arana, batejat per això «el Pollo Arana», capità de cuirassers al servei del règim i, «todo por la patria», copulador reial; el polític Carlos Marfori, un tio amb molt de morro, com ―xe!― els dels PP d’ara; i, finalment, la joia de la corona, valencià, el comandant Enric Puigmoltó i Maians. Un tio guapo, d’Ontinyent, eixerit, sí, però fanfarró i barrut. Havia fet carrera militar i, fitxat per a servir en els piolins del «a por ellos, oé» d’aleshores, participà en la repressió al Principat de la revolta dels Matiners (1848), els carlins catalans. Ja veieu, valencià al servei del règim i que feu carrera estovant «catalans». Ep!: com ara la senyora nascuda a València Clara Martínez Alberola, ascendida a mà dreta del dretaníssim president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker. Únic mèrit per a ser-ho: com a fidel caudatària del govern de Madrid a les institucions europees, fotre compulsivament i obsessiva els catalans. Això, atonyinar catalans, ha estat i és ―ja veieu― un mèrit a exhibir per a escalar socialment i professional al regne dels espanyols. També ―sembla― a l’Europa del Juncker. No us estranyen, doncs, les traïcions, perquè a Espanya, al contrari que a la Roma clàssica, sí que paguen als traïdors. A l’ontinyentí Puigmoltó això li valgué ser destinat a Madrid, a la cort, i ―ostres!― sabé aprofitar-se’n. Ara, però, atonyinant madrilenys, els de la milícia de Madrid partidària de Baldomero Espartero.
Puigmoltó, gigoló reial
Enric ―o potser seria millor dir-li Enrique― Puigmoltó era fill d’un absolutista rehabilitat, el comte de Torrefiel Rafael Puigmoltó Pérez. El tal don Rafael, més reialista que el rei, abraçà la causa de don Carlos, el germà de Ferran VII, contra Isabel, i això emprenyà molt al rei. Acabà tancat a Ceuta deu anys. Finalment, sembla que féu un penediment públic i s’integrà al nou règim pseudodemocràtic naixent. El seu fill, ara, havia de ser més isabelista que els isabelins i, val a dir-ho, li posà voluntat a dojo. Com he dit, combaté els «matiners» carlins del Principat. Això li valgué anar a Madrid. Era tinent del cos d’enginyers i ―vatua!― l’atzar el posà en el lloc i moment oportuns. La Milícia Nacional de Madrid, esparterista, assetjà el palau reial (juliol de 1856), era quan la fi de l’anomenat Bienni Progressista, i vet ací que la morada de la reina fou defensada per la quarta companyia del segon regiment d’enginyers, el de Puigmoltó. L’ontinyentí li posà ganes i dídims, cal dir-ho; fou ferit i, gràcies a això, se li condecorà amb la Cruz de San Fernando de Primera Clase. La reina, personalment, li posà la medalla. El veié i digué mmm! I d’aquí, immediatament, a l’alcova.
El tinent Enric, en realitat, era l’home del mariscal de camp Ramón María de Narváez al llit de la sobirana. Important!: els bàndols polítics es disputaven qui havia de jaure amb la reina. Caigut Espartero, ara manava Leopoldo O’Donnell, però Narváez aspirava a tornar al govern i ―vaja!― de sobte l’atzar li donà un bon atot a palau: Puigmoltó. «¡Tú jode y calla!» ―li digué a l’ontinyentí. De fet, fou Narváez qui en tot moment era al darrere de les trobades de la reina amb el tinent d’enginyers. I, és clar, tot controlant qui copulava amb la reina, aconseguí tornar a ser cap del govern en 1857. El problema: Puigmoltó era un tio fatxenda i busca-raons que no callava i feia ostentació de la seua relació amb Isabel II. A tot això la reina quedà prenyada. Òbviament, el pare no era l’afemellat «Paquita» i l’ontinyentí anava pertot mostrant una carta de la reina que el reconeixia com a pare del nou fill que esperava.
Ep! Els borbònics tenen un problema. La reina aleshores havia tingut cinc embarassos, cap ni un del seu marit, i únicament li havia sobreviscut la xiqueta Isabel «la Xata», fruit dels seus amors amb «el Pollo Arana». No hi hagué cap problema amb «la Xata», Francesc d’Assis «Paquita» la reconegué com a filla seua. Ara havia de nàixer un xiquet, Alfons, però ―vaja― hi havia un individu que anava esbombant a tot arreu que era fill d’ell i, és clar, això dificultava el reconeixement i, doncs, la legitimitat. Tothom estava escandalitzat. Què fem amb el Puigmoltó? La reina no volia ni sentir a parlar la possibilitat d’allunyar-lo d’ella. El papa Pius IX, que havia de ser el padrí, es negava a apadrinar un bastard. El confessor de la reina, el català Antoni Maria Claret, a qui les males llengües atribuïen tractes carnals amb la sobirana, arribà a mentir al papa. El Narváez no sabia què fer. Tot passava per foragitar l’ontinyentí de Madrid.
Mentrestant, el «Paquita» ordia un pla per a foragitar la seua esposa del tron. Pretenia casar la infanta Isabel «la Xata» amb l’hereu carlí i ell fer de regent. El pla passava per descobrir in situ Isabel copulant amb el Puigmoltó. Era abril de 1857. El «Paquita» es presentà a la porta de l’habitació de la reina acompanyat del general Francisco Urbiztondo. A la porta de la cambra reial, alertats, eren Narváez i el seu ajuda de camp. De les paraules es passà a l’acció: Urbiztondo assestà un colp de sabre a l’ajuda de camp de Narváez, que morí, però el mariscal matà a Urbiztondo. Mentrestant, el Puigmoltó sucant el melindro en braços de la reina. Tot plegat, un despropòsit. Imagineu-vos la situació. El «Paquita» abandonà les estances de la reina cames ajudeu-me. El seu pla se n’havia anat en orris. Mesos després, el 28 de novembre de 1857 la reina parí un fill mascle, Alfons, però Francesc d’Assís no apareixia. Ep!: el «Paquita» l’havia de fer reconèixer com a fill seu sinó no havia negoci.
La cort, per a convèncer Francesc d’Assís, cridà a sor María Rafaela de los Dolores, la «Monja de las Llagas», un personatge rar i fosc com el Rasputin de la cort dels tsars. Aquesta convencé «Paquita» que havia de reconèixer Alfons. Ah!: i seria recompensat amb un milió i mig de reals. Tot, finalment, per la pasta. Per Espanya? Ja veieu, amb diners torrons. El 7 de desembre de 1857 fou celebrat el bateig del «Puigmoltejo», que així era dit el nounat. Francesc d’Assís, pare putatiu, el reconegué com a fill seu i vet ací que des d’aleshores es convertí, després de la reina, en el cap de la casa espanyola dels Borbó, de qui descendeixen Alfons XIII, el Juan «Sense Regne» pare del Juanca, el Juanca «el Campechano» que assassinà el seu germà Alfons, com ben bé explica el raper Valtònyic, i el Felipito VI àlies «A por ellos, oé».
Després del Puigmoltó
La reina exigí que a Puigmoltó el feren capità. Això, però, no era possible fer-ho a la babalà. Els ascensos al cos militar d’enginyers es regien per criteris estrictes d’antiguitat. Narváez transigí i ―per Espanya― hagué de dimitir. Fou substituït pel general Francisco Armero, un altre que havia adquirit galons en la lluita contra els carlins a Catalunya. El Puigmoltó, convertit en capità, fou enviat a l’ambaixada de Londres com a agregat militar i allà s’estigué fins que la reina, enyorant-se dels seus afalacs sexuals (el capità Puigmoltó, cal reconèixer-ho, anava ben armat entre les cuixes), el cridà de nou a la cort.
Escàndol, Puigmoltó a la cort. Al cap del govern, el general Armero, l’obligaren a dimitir per això. El «Paquita» s’enemistà amb la reina i el pare Claret, ben fotut, ja no aguantà més: se n’anà. A fer punyetes la clòtxina de la reina! L’opinió pública prengué partit: fora el Puigmoltó! I, finalment, l’ontinyentí Enric Puigmoltó abandonà Madrid. Fou destinat primer a la comandància de Barcelona i després a la de València. En 1874 es convertí en coronel, en 1878 en brigadier i en 1891 fou ascendit a comandant general subinspector del districte de València. La reina, tan satisfeta pels seus serveis «a la pàtria» el convertí en vescomte de Miranda en 1867. A la mort del seu pare heretà el títol de comte de Torrefiel que hui dia dóna nom a una avinguda d’Ontinyent. No és debades, gràcies a ell, col·laborador necessari, nasqué Alfons XII.
O’Donnell arribà de nou a cap de govern i, coneixedor dels apetits carnals de la reina, ara ningú li anava ―com diem a Alacant― a fotre la currutaca. A amant acomiadat, nou amant; aquest, però, que fóra discret. El candidat perfecte fou un individu anomenat Miguel Tenorio de Castilla. Aquest, natural d’Almonaster la Real (Huelva), era un home de lletres ficat a polític. Fou el pare de les infantes Pilar, Maria de la Pau i Maria Eulàlia. Però O’Donnell caigué, en 1866, i Narváez tornà al poder. I ―vaja!― nou cap del govern, nou amant a palau. Narváez llençà al llit de la reina el seu cosí polític Carlos Marfori Callejas. I després d’això, com digué Lluís XIII de França, «el diluvi». La Revolució Gloriosa posà fi al regnat de la reina concupiscent Isabel II. Ah! A l’exili daurat, a París, continuà tenint amants, com és el cas del musicòleg sevillà Ramiro Puente, vint anys més jove que ella. O siga, que la tia no parà.
I després d’Isabel II els Puigmoltejos
Els «Borbons», en la persona d’Alfons XII «el Puigmoltejo», foren restaurats a Espanya en 1874. Després seguí Alfons XIII i després la II República. Bé, i vingué Franco i quan Franco l’anomenada, en clau, «Operació Lolita». Juan Carlos, «el Pelele» per a l’oposició democràtica i Juanito per als més propers, finalment, fou el «Puigmoltejo» elegit d’antuvi per Franco per a succeir-lo. Fill de Juan, nét d’Alfons XIII, des de 1948 residia a Espanya a la vora del «Caudillo». No obstant això, hi havia dubtes. El Juanca era un capsigrany com la copa d’un pi. A finals dels anys cinquanta, amb el règim dictatorial ja consolidat, una de les seues faccions, l’anomenada tecnòcrata i propera a l’Opus Dei, ideà l’operació batejada amb l’histriònic nom de «Lolita», que pretenia planificar la successió del dictador en la persona de Juan Carlos. L’ideòleg del contuberni era Torcuato Fernández Miranda, home clau de l’anomenada «Transició» de 1976. Altres que formaren part del pla «Lolita» eren Laureano López Rodó (destacat funcionari del règim que en 1978 participà en la redacció de l’Estatut d’Autonomia del Principat) i ―atenció!― Luis Carrero Blanco. No cal dir que l’operació «Lolita» arribà a bon port en la dècada dels setanta (tot restà lligat i ben lligat). Els flirteigs de Juan Carlos ―el Juanca― amb el règim franquista, però, no foren ben vistos pel seu pare i la crisi esclatà en 1966, després de les declaracions efectuades pel ministre d’Informació d’aleshores Manuel Fraga Iribarne (vegeu, el fundador del PP), que a les pàgines del londinenc The Times afirmava que la monarquia es reinstauraria en la persona de Juan Carlos. Juan «Sense Regne» reclamà a Franco, que li contestà amb sorna, i exigí del seu fill una declaració de lleialtat, però aquest, franquista fins a la medul·la, es féu l’orni. La legitimitat monàrquica, doncs, se n’anà en orris. I així, finalment, el 20 de novembre de 1975 l’operació Lolita acomplí els seus objectius, no sense el desencant del sector més integrista del franquisme, encapçalat per la viuda del dictador, que s’inclinava per un altre «Puigmoltejo», Alfonso, el duc de Cadis (títol creat per Franco per si de cas convertia en reina la néta).
I vet ací que, després del Juanca «Puigmoltejo» el succeeix, obviant les dones (Elena, Cristina i alguna més), el Felipito «Puigmoltejo» i, de segon cognom, Schleswig-Holstein-Sondebourg-Glucksbourg (això de «de Grècia» és apòcrif). Ah!: i tots aquests «puigmoltejos», hereus dels espermatozoides de l’ontinyentí comte de Torrefiel, amb comportaments similars als de llur augusta ascendent. Alfons XII tingué fills extramatrimonials, Alfons XIII també, Juan «Sense Regne» sembla que no, però sí el seu fill. Precisament, la primera filla del Juanca és una tal Paola di Robilant, fruit dels amors, a Portugal, amb Olghina Nicolis di Robilant. Ull viu!: codi civil espanyol en mà, Paola és la primogènita de Juan Carlos Puigmoltó-Borbó a tots els efectes. Altrament, en el seu moment es parlà molt sobre els amors de l’ara Felipito VI «A por ellos, oé». Tingué ―ho sabem― una tòrrida relació amb Isabel Sartorius Zorroaquín, filla del marquès de Mariño. L’idil·li entre tots dos durà oficialment de 1989 a 1993, tot i que continuaren veient-se després. El 25 de juliol de 1997 Isabel tingué una xiqueta, Mencía, i una setmana després Isabel se separava del seu espòs de conveniència Javier Soto. Els cercles cortesans aleshores foren tot de rumors i encara hui s’especula sobre la possible paternitat de Felipito VI l’esclafacatalans. En cas de ser així seria la primogènita malgrat les filles de la Letizia ―una altra trotallits― i, doncs, hauria de ser la primera candidata de debò a succeir el pare al tron dels «Puigmoltejos», si l’adveniment de la república no allibera abans els espanyols de tan ridícul i onerós anacronisme històric.
P.S. Per a saber-ne més, us recomane un llibre que vaig escriure ja fa anys. Un dels pocs que he escrit en castellà. El seu títol, Los hijos silenciados de los Borbones (Barcelona, 2005, ed. Arcopress).
