Les pèrdues de lèxic en les llengües acostumen a anar lligades a factors socials. Així, els costums de cada època marcaran bona part dels mots que entre els usuaris més es fan servir, cosa que fa que la llengua puga ser un indicador força viable del context social de l’època, també des del punt de vista econòmic. A més, en el cas que el sector econòmic romanga encara actiu dins del teixit social del domini lingüístic de la llengua en qüestió, ha pogut evolucionar i apartar així de l’ús mots habituals en algun moment entre els usuaris més acostats a l’activitat econòmica esmentada.
És el cas del mot que propose hui: garramatxa, inclòs en el DNV amb la definició «Tela amb què es cobrixen les cames els treballadors de la marjal per a protegir-se-les dels insectes i de les sangoneres», que ens trasllada a l’espectacular imatge de qui treballa a la marjal ajupit, mentre la seua figura, reflectida al mirall aquàtic d’on l’arròs brolla, rebia i acomiadava el sol cada jornada. Una faena dura, sens dubte, que amb aquest tipus de recurs es feia, d’alguna manera, més suportable, ja que t’estalviaves almenys bona part dels problemes que s’ocasionen pel constant contacte amb insectes i d’altres habitants de les profunditats de les basses on es conrea el producte.
Pel que fa a l’ús, l’he pogut documentar arreu del domini lingüístic amb certs matisos tant fonètics com gràfics. Així, els qui treballen als arrossars de Sueca la fan servir amb el tret fonètic que defineix els ciutadans de la capital de la Ribera Baixa, és a dir, una pronúncia de la a àtona final més acostada a una e oberta, per tant [garamáʧɛ]. En canvi, el mateix DCVB que en destaca la pronúncia, apunta que a la veïna Polinyà es pronuncia la darrera a sense cap tipus de variant fonètica [garamáʧa]. També fan servir garramatxes els qui treballen a la marjal dels Moros a Sagunt i Almenara i els pobles de les Valls de Segó, i també he pogut trobar que es fa servir a la Safor, concretament a Oliva, on la documenta Emili Llorca en el seu blog La parla d’Oliva, i en proposa una possible etimologia, tot aclarint en primer lloc que en qualsevol cas és «incerta». Concretament, escriu: «Potser en relació indirecta amb l’oc. ant. ganacha o garnacha, mantell de pell». A més, hi inclou també un testimoni de parla popular en citar l’expressió: «Els de Pego eren tan animals que s’ho ficaven fins i tot per anar a collir», es fa palès així el tarannà rude dels amics de la Marina Alta.
A més dels casos del nostre País Valencià, el mateix DCVB n’ubica l’ús també a la comarca de la Noguera Pallaresa, concretament a Castelló de Farfanya, on fan servir «draps a manera de botins que es posen els pagesos a les cames sobre els turmells, subjectant-los amb una corda, per evitar que se’ls fiqui terra, aigua, brosses, etc., dins del calçat». A més, he pogut documentar-ne l’ús també als magnífics aiguamolls de l’Empordà, concretament a la bella localitat de Pals, on els llauradors conreen cereals diversos i fan servir, com els veïns de la Noguera, les seues particulars «garramanxes», com notem, amb només un matís per l’aparició de la n abans de la fricativa [ʧ].
Lluny d’avorrir el lector amb registres del mot, m’encantaria posar li veu i cara, i per això he tingut el plaer de documentar-lo amb el testimoni de qui ha fet servir garramatxes per treballar la terra amb l’agua fins a mitjan cama i les mans nues i castigades per la duresa de l’activitat. El so Paco és un albalatenc de huitanta anys llargs que ha passat bona part de la seua vida treballant la terra en l’enorme planura de la Ribera Baixa. Del conreu de l’arròs, n’és testimoni viu i en parla encara amb una barreja de cansament i emoció. Parlem llavors de l’ús de les garramatxes i, sobretot, si encara es fan servir: «Ja no, home! Ja fa temps que no se’n veuen de sangoneres i altres animalets que et puguen molestar», i afig, «a més, ara ja no s’entra a les basses com abans, ho fan tot les màquines i els pesticides, que es carreguen brossa, serreigs, i tot el que es posa per davant». Interessat per si encara el mot es fa servir, m’apunta que «ja fa temps que no l’escolte», i hi afig una observació brillant: «Però això no és només cosa del camp, pensa que també a casa es feien servir maneguetes per a no cremar-se ni embrutar-se la roba, es posa als braços, però és el mateix». És cert, encara recorde la imatge de la meua iaia fent la paella a llenya protegida per una espècie de mànegues extra que no em deixaven indiferent mai i que no li sabia donar lloc en cap altre context. Finalment, el so Paco apunta una altra observació que em deixa, de nou, ben bocabadat. «L’altre dia», em diu, «li vaig vore una cosa molt pareguda al meu fill que se n’anava a no sé quina muntanya amb neu, polaina li deia, i vaig pensar que realment, allò era el mateix que nosaltres ens posàvem per a anar a birbar a les basses d’arròs i, ara, ho fan servir per a anar a passar-s’ho bé… com canvia la vida».
Realment, és ben cert, com canvia la vida, i amb aquesta, la llengua… A nosaltres, com a mínim, ens queda la sort encara d’escoltar els qui no n’han parlat mai altra i descobrir-ne, amb deler, els racons més ocults on es guarden els mots més bonics.
