Concepción Aleixandre Ballester, metgessa i educadora

És una altra de les dones valencianes que va encetar un camí per la ciència i el mestratge en aquells anys difícils i complicats de finals del XIX, no solament en el camp de la medicina, predominantment masculí fins aleshores, sinó també com a mestra i en altres tasques més socials. Igual que l'altra valenciana, també metgessa, Manuela Solís i Claràs, va viure un context històric on s'albirava que alguna cosa estava canviant respecte a l'accés de la dona als estudis universitaris. L'evolució modernitzadora ja havia sigut iniciada en alguns països europeus del nostre entorn i a poc a poc, malgrat no pocs entrebancs, va anar traspassant les nostres fronteres i es va imposar progressivament en diverses universitats de l'estat espanyol i es va inserir en terres valencianes.

És veritat que la legislació espanyola a mitjan segle dinou havia començat a obrir les portes per facilitar l'entrada del sexe femení en les aules dels estudis superiors, sent els estudis de magisteri els que encapçalarien aquest nou panorama universitari. Serà, no obstant, a partir del final de la primera dècada del segle XX quan aquestes portes es mantindran obertes de bat a bat i on la presència de la dona serà cada vegada més majoritària fins arribar als moments actuals, on podem dir de forma clara que és quasi multitudinària en moltes carreres.

Doctora Concepción Aleixandre, gener 1904

La doctora Aleixandre Ballester és coneguda, com les altres companyes seues Solís Claràs i Sánchez Fernández, també valencianes, per constituir el cercle emprenedor dels estudis universitaris a la societat valenciana en la branca de la medicina. Tot i ser un clar reconeixement per l'època de què parlem, Concepción Aleixandre es va involucrar en altres tasques, no sols científiques, clíniques o docents, sinó que va realitzar labors socials i també va col·laborar en moviments feministes i de caire polític.

María de la Concepción Aleixandre Ballester va nàixer el mes de febrer de 1862 a València i, com queda constància en l'informe del rector de la parròquia de Sant Esteve de València, era filla de Vicente Aleixandre i de María de la Concepción Ballester. Per la família paterna estava emparentada –era tia seua– amb el poeta Vicente Aleixandre de la Generació de 1927.

Una mostra de la vàlua de la doctora valenciana ens és oferida en el seu expedient. Així, entre 1878 i 1883 fa els estudis de batxillerat amb excel·lent en totes les assignatures, a més de la mateixa nota en els dos exercicis del grau de batxiller que la capaciten per a obtindre el títol de batxiller. Quan estava a punt de finalitzar aquests estudis va mostrar el seu desig d’estudiar magisteri, la qual cosa va fer després del tràmit de la presentació d'autorització de son pare per tal d'ingressar en l'Escola Normal de València, estudis que va compatibilitzar amb els de batxiller. Segons consta en el seu expedient, prèviament a l'obtenció de la titulació de mestra de primer ensenyament elemental, es va matricular en les assignatures corresponents per a obtindre el títol de Magisteri Superior al setembre de 1883. En aquest mateix any comença els estudis de medicina, que finalitzarà en 1889, amb excel·lent en la majoria d'assignatures, continuant els estudis del grau de llicenciatura que va superar, sent el primer exercici sobre el diagnòstic de nefritis subaguda i el segon exercici amb la corresponent operació en un cadàver. Superats tots el tràmits administratius, Concepción Aleixandre Ballester va aconseguir el títol de llicenciada en Medicina i Cirurgia a l'agost de 1889, que junt amb la doctora Manuela Solis i Claràs són les dues primeres metgesses valencianes. Poc després d'acabar els estudis i disposant de la capacitació professional es trasllada a la capital madrilenya on va desenvolupar tota la seua trajectòria mèdica, científica, social i pedagògica. De fet, l'any 1891 va entrar com a metgessa agregada de l'Hospital La Princesa de Madrid i pocs anys després va treballar a la Beneficència Provincial adscrita a la Casa de la Maternidad e Inclusa de la capital madrilenya.

Hospital de la Princesa, Madrid, fotografia pròpia

De la seua vessant educadora hem escollit dues col·laboracions realitzades durant la segona dècada del segle XX. Per una part de l'article 'Maternología', publicat en la revista La Escuela Moderna, que va ser una conferència que va fer la dra. Aleixandre en un centre educatiu madrileny i que havia organitzat el Comité de Higiene Popular (Junta de Damas del Comité Femenino de Higiene Popular que durant aquests anys va tindre una intensa activitat i que va desenvolupar un paper significatiu en les demandes socials, educadores, científiques de les dones) per tal de divulgar i educar les alumnes (com a futures mares) que acudien a diversos centres d'ensenyament de Madrid. Dita conferència fa esment de la importància de tindre una sèrie de coneixements sobre aspectes que rodegen el xiquet en el seu entorn familiar i evitar així prejudicis, i per altra banda, transmetre el que cal saber sobre necessitats orgàniques dels xiquets com digestió, nutrició, sistema nerviós o els sentits, entre altres.

L'altra col·laboració en aquesta línia va ser 'De la mujer para la mujer. Educación higiénica de la niña como madre futura', també en la mateixa revista, en el qual figura la dra. Aleixandre Ballester com a representant de la Inspección Médico-Escolar. El dedica a la societat en general i a les mestres en particular. Crida l'atenció sobre el paper que té la higiene en la infància femenina, no sols des de la vessant més tècnica com la higiene corporal en la cerca d'una millor salut, sinó també des d'una altra perspectiva més moral i social. Tot amb l'objectiu de corregir l'excés de malalties i de morts en la població infantil d'aleshores.

Pocs anys després de començar la seua trajectòria professional va fer una sol·licitud per ingressar a la Sociedad Ginecológica Española, de resultes de la qual es va generar un debat que va quedar ben palès en la premsa. Hem escollit el periòdic La Lucha, de 1891, on venia reflectida la notícia en el sentit que part dels socis davant de la citada sol·licitud d'ingrés de la metgessa valenciana en la dita entitat s'oposaren de tal forma que va quedar constància d'uns comentaris: "Es fuerte cosa que las señoras científicas quieren dejar la casa y el hogar para entrar en terreno que no es propio para su género ni para su naturaleza. Si esto se propagara, llegariamos á estar en la isla de San Balandran". Així estaven els ànims i la mentalitat masclista d'aquells anys, encara que al final va ser admesa i pocs anys després va quedar acreditada la seua activitat científica en diversos mitjans de comunicació. En ells queda clara l'espenta, la dignitat i el saber d'una dona en aquells anys difícils, de fet va fer un discurs en la mateixa Sociedad Ginecológica, 'El ginecólogo ante la sociedad', a més d'altres ponències com 'Medicación marcial y metrorragias' i va participar en debats sobre part, puerperi i ambient infecciós, o antisèpsia ginecològica.

De la seua col·laboració en revistes científiques, com Medicina Social Española, que es va es va publicar entre 1916 i 1920, remarquem la seua participació en la secció 'De la mujer, para la mujer', una de les línies de caire feminista que estava entrant amb força en la societat espanyola, junt amb altres dones com l'oftalmòloga Elisa Soriano o les mestres Ana Solo de Zaldívar i Matilde García del Real, aquestes últimes en íntima connexió amb la Institución Libre de Enseñanza. Dir que en aquesta publicació estaven, entre altres, Jaume Ferran, José Gómez Ocaña o el pediatre Andrés Martínez Vargas.

Va participar en reunions estatals i internacionals com el Primer Congreso Nacional de Educación Física, el Congreso Nacional de Medicina en 1918, o en el IX Congreso Internacional de Higiene i Demografía, on va fer la comunicació "¿No demuestra que en España la iniciativa de la mujer es de grandísima valía?". En aquesta mateixa època va participar en el Congreso Médico-Farmaceutico Regional de València i poc després en el corresponent Congreso Pedagógico de Madrid. No hem d'oblidar que a la seua terra valenciana durant aquells anys finals del segle XIX va ser reconeguda com a sòcia honorària de l'Institut Mèdic Valencià per una memòria sobre "La meninigitis tuberculosa". I també la seua intervenció en altres organismes com la Sociedad de Pediatría de Madrid, on va ser la primera dona de la junta de govern en 1917, com a bibliotecària, i on ocupava la presidència el doctor Tolosa Latour. En aquesta institució va desenvolupar el tema 'Consideraciones especiales sobre higiene y patología de la infancia femenina'. Va realitzar tasca docent en la Real Academia de Medicina com a professora de la Normal de mestres. Fins i tot va participar en la ràdio, concretament en Unión Radio Madrid l'any 1930, mitjançant la conferència 'Los albores del amor materno', i són només una mostra de les múltiples contribucions d'aquesta metgessa valenciana.

Va tindre igualment tasques de caire benèfic i humanitari. Així, va col·laborar amb el Colegio de Médicos de Madrid a través de la Junta de Damas (la presidenta de la qual era la mateixa doctora Aleixandre al llarg de gran part de la segona i tercera dècada del segle XX; es té constància de la presència com a vicepresidenta de l'oftalmòloga Trinidad Arroyo que va pertànyer també al nucli de dones que van encapçalar la formació mèdica espanyola, i on també estaven, entre altres metges, Ramón y Cajal o Tolosa Latour) i un dels seus objectius era formar un patronat protector, a més d’establir una caixa de socors per tal de protegir els metges desvalguts, viudes i orfes. Per tal d'arreplegar ajudes organitzaren actes benèfics com el que es va realitzar al Teatre Princesa a l’abril de 1913.

En la mateixa línia humanitària, es va involucrar tant en campanyes a favor dels tuberculosos com integrant el Comité Femenino de Higiene Popular, del qual era la vicepresidenta, en favor dels obrers més necessitats i les seues famílies.

A més de tot això, va trobar temps per a involucrar-se en iniciatives de més contingut polític o social. Així, queda testimoni del seu pas per la Comisión de Damas de la Unión Ibero-Americana, on va col·laborar intensament amb María Vinyals y Ferrés (marquesa d’Ayerbe), la qual va ser fundadora del Centro Ibérico-Americano de Cultura Femenina en la Institución de la Enseñanza de la Mujer, i amb Emilia Pardo Bazán, Carmen de Burgos i altres dones partidàries del progrés femení en la societat a tots els nivells. Aquest organisme pretenia instruir i capacitar dones que no tenien accés a un altre tipus d’educació i fou presentat a la monarquia espanyola per la doctora valenciana i un grup representatiu de la junta directiva. Entre les ponències que va desenvolupar Concepción Aleixandre es troba 'La higiene del niño y la patria', que va dedicar a les mares espanyoles i iberoamericanes, o "Higiene especial para los emigrantes e inmigrantes en los paises ibero-americanos".

Va participar també en altres grups i col·lectius com La Unión de Mujeres de España o la Juventud Universitaria Femenina, i en l'aprovació dels seus estatuts, per tal de defensar la participació de les dones en els nivells directius. De les seues intervencions en congressos, comitès i mítings, cal destacar les reunions del Comité Español para el Congreso de la Alianza Internacional para el Sufragio Femenino al final de 1919, o el seu càrrec de presidenta del Comité, junt amb el doctor Juarrós, per al Primer Congreso Español de Abolicionismo en relació amb la supressió de la prostitució reglamentada.

Un cas especial és el referit a l’interès per investigar la paternitat, que va dur, durant els anys finals de la dictadura primoriverista, d’una banda a la sol·licitud per part del grup femení socialista (on es trobaven dones destacades com Julia Vega, Claudina García o Clara Campoamor) i la mateixa doctora Aleixandre al govern sobre l'establiment de la dita investigació familiar. Cal esmentar també el míting que es va fer a finals d’abril de 1926 a la Casa del Pueblo de Madrid a favor de la investigació de la paternitat i on es llegiren uns fulls de Maria Cambrils (lluitadora valenciana de la intel·lectualitat obrera), en què va quedar constància, com podem observar en el periòdic El Pueblo de juny de 1926, de la participació de la doctora Aleixandre entre altres feministes i socialistes. La seua intensa i diversa activitat, gran part fora de les consultes i del treball clínic i assistencial, va quedar reflectida en la premsa espanyola i valenciana entre finals del XIX i primers trenta anys del XX. Revistes i periòdics com El Adelanto, La Correspondència de España, El Debate, Diario de Córdoba, Diario de Tenerife, Diario de Valencia, La Esfera, La Libertad, La Lucha, Las Provincias, El Pueblo, El Sol i molts altres.

En les seues pàgines apareix, amb més o menys extensió, l'activitat desenvolupada per la doctora valenciana en qüestions referides a temàtica politicosocial, educació, prevenció, higiene, campanyes sanitàries, universitat, etc. Reflex del ventall d'interessos que posseïa Concepción Aleixandre i que mostrava l'important paper que estava assolint la dona en la societat espanyola de les primeres dècades del segle XX.

De la seua abundant presència en periòdics i revistes, hem seleccionat uns paràgrafs referits a l'entrevista que li va fer Julio Romano per a la revista gràfica La Esfera al final de 1928. De resultes de la conversa es fa destacar en l'encapçalament que la dra. Aleixandre és una defensora rellevant del feminisme en la societat espanyola. Es fa un breu recorregut de la seua trajectòria universitària, professional i social. Així, de la primera etapa com a estudiant de medicina a València recorda les paraules que li va dir el rector de la universitat valenciana Enrique Ferrer y Viñerta en el sentit, i cite textualment: "¿Para qué estudias tú?" I ella li va respondre "¡Ah, no señor! ¡Yo le aseguro a usted, don Enrique, que si en este momento me dijeran que no iba a ejercer, no estudiaba!" En altra part del text se li pregunta: "Y el público, ¿qué idea tenía de usted y de su trabajo?" I va contestar entres altres coses: "Yo, lo que más amo es la sencillez y la naturalidad, y todo lo hinchado y presuntuoso me hastía. El tipo de pedante es insoportable, pues cuanto más se avanza en el conocimiento, más cuenta se va dando una de lo poco que sabe".

Ja en la part final de l'article es fa referència al feminisme, considerant el paper que estava adquirint la dona en la societat durant aquestes primeres dècades del segle XX i que tan bé representava la doctora Aleixandre i que, amb paraules d'ella mateixa, identificava amb progrés, civilització i cultura i amb l'objectiu d'anar conquerint els drets que li pertanyen.

Portada informe documental i gràfic de dos nous pessaris per la dra. Aleixandre Ballester, 1910

En la part final voldríem destacar la dra. Aleixandre Ballester com a creadora, així com figura en la portada de la publicació Dos nuevos pesarios metálicos de anillo reductible, amb data de 1910 va presentar un informe a la Sociedad Ginecológica Española de resultes del qual va conduir al reconeixement de la patent dels citats pessaris en l'Oficina Española de Patentes. La citada institució científica va aprovar el document amb una comissió formada pels socis metges Eugenio Gutiérrez, Antonio Cospedal i Tomás García López. El primer d'ells va ser professor de l'Instituto de Terapéutica Operatoria de l'Hospital de La Princesa (dirigit aleshores pel dr. Federico Rubio i on va estar la metgessa valenciana lligada com a professional), a més d'arribar a ser vicepresident de la citada societat, entre altres responsabilitats. El segon va tindre un paper significatiu en la medicina i cirurgia a la capital madrilenya, a més d’arribar a ser responsable en cap a l'Hospital de La Princesa on dirigirà la consulta especial de ginecologia, va assolir la presidència de la Sociedad Ginecológica Española, a més de múltiples tasques en altres organismes.

Per tant, hem de valorar l'impacte que va tindre aquest invent, la supervisió i aprovació del qual va ser realitzada per metges amb tanta experiència i vàlua professional com els anteriors. El mèrit i la innovació que aportava l'hem de considera des de la perspectiva que eren models metàl·lics, flexibles i de fàcil col·locació en dones que presentaven prolapse o despreniment uterí, i evitar així la intervenció quirúrgica a més de les possibles alteracions urinàries. Per explicar el motiu del seu invent, al llarg del document descriu tècniques, autors i materials sobre els pessaris existents fins aleshores. Destaca que, per a determinades lesions, sols es podien utilitzar o models que, si bé eren elàstics, tenien com a material el cautxú o la goma blaneta, que eren més fàcilment infectats i difícilment esterilitzats, o bé un model d'alumini, dur però amb rigidesa i no reductible.

Per això diu, sobre els seus dos models (com es pot observar en les imatges), un, el més xicotet, de forma circular, part d'alumini i part d'acer niquelat i amb la presència de dos molls, que estaria més indicat en vagines més estretes i parets més rígides. Per contra, el segon model és més gran, està fet amb els mateixos materials, sols té un moll i l'anell és més gros i és més útil en vagines més grans i dilatades, a més de tindre les parets més flàccides.

Pessari de doble moll

 

Pessari d'un únic moll

No cal dir que tant la introducció com la extracció tenen un mecanisme fàcil, la neteja i esterilització estan assegurades, a més del fet que la mateixa autora de l’invent esmenta al final del document que la part metàl·lica dels molls està protegida per evitar lesions, així com es poden obtindre diferents mides segons les necessitats. Amb tot, al final del document posa la doctora valenciana que l’experiència ha sigut positiva i cita el fet de diverses dones que han solucionat el problema que tenien que els impedia caminar i seure. Concepción Aleixandre Ballester va faltar al començament dels anys cinquanta del segle XX. Havia desenvolupat una llarga i intensa activitat amb múltiples branques, i un dels seus principals objectius va ser la millora de la vida de les dones en la societat espanyola. No solament des de la perspectiva professional com a metgessa sinó també des de la vessant educadora, social i feminista. Mèrits que han reconegut diverses institucions en haver posat el seu nom en carrers de València i de Granada.

Joan Lloret Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València www.uv.es/ihmc

Lectures recomanades:

Sánchez Durá, D., & Verdugo, V. (2011). El acceso de las mujeres a la Universitat de València (1910-1960). Memoria de investigación, Unitat d’Igualtat (UVEG), València, http://www.uv.es/igualtat/actualitat/actualitat2013/informes/doloressanchez. Montero, M. (2016). Las carreras profesionales de las primeras universitarias españolas (1910-1936). Arbor, 192(778), 298.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next