A la boca del forn

Com que a l’agost València sencera defallix de calor, els treballadors del forn s’asfixiaven a la vora d’aquella boca que exhalava la cremor d’un incendi. 

Nuets, sense altra concessió a la decència que un davantal blanc, treballaven prop de les reixes obertes, i així i tot, pareixia que la pell inflamada es liquidava amb la transpiració, i la suor queia a gotes damunt la pasta, sens dubte perquè, mig complint-se la maledicció bíblica, la clientela, ja que no ho feien amb la suor pròpia, es menjaren el pa amerat de suor d’altri.

Quan es descorria la mampara de ferro que tapava el forn, les flames enrogien les parets, i el reflex rovallava pels taulells carregats de massa, acoloria els tapadors blancs i aquells pits atlètics i bíceps de gegant, que, plens de farina i brillants de suor, tenien certa aparença femenina.

Rossegaven les pales dins del forn, i deixaven sobre les pedres ardents els trossos de pasta o treien els pans cuits, de corfa rossa, que escampaven un fumet fragant de vida, i, mentrestant, els cinc forners, inclinats als taulells, pastaven la massa, la mauraven, com si fóra un bolic de roba banyada i retorçuda, i la tallaven a peces; tot sense alçar el cap, parlant amb veu entretallada per la fatiga i entonant cançons lentes i monòtones, que sovint ni acabaven.

Allà lluny sonava l’hora que cantaven els serenos i que rascava vibrant la calma bascosa de la nit estival; i els qui vetlen tornaven del café o del teatre i paraven un instant davant de les reixes per a vore a l’antre aquell els forners, que, nuets, visibles únicament de cintura per amunt, i tenint per fons la boca flamejant del forn, pareixien ànimes en pena d’un retaule del purgatori; però la calor, l’intens perfum del pa i el baf dels cossos deixaven les reixes lliures de curiosos de seguideta i es restablia la calma en l’obrador.

Era entre els forners el de més autoritat Tono el Garxo, un xicon que tenia fama pel mal caràcter i insolència brutal, i això que la gent de l’ofici no es distingia per bona.

Bevia, sense que li tremolaren les cames ni encara més poc els braços. De fet, als braços els entrava amb la calor del vi un furor per a pastar, com si tot el món fóra una massa com la que pastaven al forn. En els hostals dels afores tremolava la clientela pacífica, com si s’aproximara una tempesta, quan el veien arribar de berenar al davant d’una colla de gent de l’ofici, que li reia totes les gràcies. Era tot un home. Palissa diària a la dona, quasi tot el jornal en la butxaca i els xiquets, descalços i famolencs, buscant amb ànsia les sobres del sopar de la cistella que de nit s’emportava al forn. A part d’això, un bon cor, que es gastava els diners amb els companys per a adquirir el dret de turmentar-los amb les seues bromes d’animalot.

L’amo del forn el tractava amb cert mirament, com si li tinguera temor, i els camarades de faena, pobres dimonis carregats de família, s’evitaven compromisos patint-lo amb somriure amistós.

A l’obrador, Tono tenia la seua víctima: el pobre Menut, un xic escarransit que mesos abans encara era aprenent, i a qui els camarades reprenien per l’afany de faena excessiu que mostrava sempre, anhelant un augment de jornal per a poder casar-se.

Pobre Menut! Tots els companys, influïts per eixa adulació instintiva en els covards, celebraven alegres les bromes que Tono es permetia amb ell. En anar a agarrar la roba, acabada la faena, es trobava en les butxaques coses nauseabundes, rebia en ple rostre boles de pasta i sempre que el xicon passava per darrere d’ell, li deixava caure a l’esquena encorbada la manassa poderosa, com si es desplomara mig sostre.

El Menut callava, resignat. Ser tan poca cosa davant dels punys d’aquell animalot, que l’havia pres com un joguet! Un diumenge a la nit, Tono va arribar molt alegre al forn. Havia berenat a la platja, tenien els ulls un jaspiat sangonós, i en respirar ho impregnava tot d’eixa pudor de xufes que delata una digestió de vi pesada.

Gran notícia! Havia vist en un berenador el Menut, el ganso aquell que tenia davant. Anava amb la xicona: una gran xica. No estava fava el cuc tísic! Havia sabut triar.

I entre les riotes dels companys, descrivia la pobra xica amb una minuciositat vergonyosa, com si l’haguera despullada amb la mirada.

El Menut no alçava el cap, absort en la faena; però estava pàl·lid, com si dins de l’estómac se li regirara el berenar, i el mossegara. No era el de cada nit; també ell feia olor de xufes, i unes quantes vegades els ulls, apartant-se de la massa, es van trobar amb la mirada garxa i burlona del tirà. D’ell podia dir el que volguera, n’estava acostumat, però parlar de la xicona? Redéu!

Aquella nit, la faena resultava més lenta i fatigosa. Passaven les hores sense que avançaren gran cosa els braços, sapastres i cansats per la festa, als quals pareixia que la massa es resistia.

Augmentava la calor, un ambient d’irritació s’escampava entorn dels forners i Tono, que era el més furiós, s’esplaiava amb malediccions. Així es torne verí tot el pa d’aquella nit! Enrabiar-se com a gossos a l’hora en què tot el món dorm, per a poder menjar l’endemà uns quants trossos d’aquella massa indecent. Redell quin ofici!

I enfervorit per la constància amb què treballava el Menut, la va mamprendre amb ell, tornant a traure a la palestra la bellesa de la xicona.

Havia de casar-se prompte. Els convenia als amics. Com que ell era un beneït, un qualsevol cosa, sense pèl d’home... els companys, eh?... els bons mossos com ell farien el favor...

I abans d’acabar la frase feia l’ullet expressivament amb els ulls garxos, cosa que provocava la riota brutal de tots els camarades. Però l’alegria va durar poc. El jove va arrear un bon renegó, al mateix temps que una cosa enorme i pesada va passar xiulant com un projectil per damunt de la taula, fent desaparéixer el cap de Tono, que va vacil·lar i es va agarrar als taulells, endoblegant-se sobre un genoll.

El Menut, amb una força nerviosa, pantaixant el pit estret i els braços tremolant, li havia reballat al cap tot un muntó de massa, i el xicon, atordit pel colp, no sabia com lliurar-se d’aquella carassa apegalosa i asfixiant.

El van ajudar els companys. El colp li havia destrossat el nas, i un filet de sang tenyia la pasta blanca. Però Tono no es fixava en això, mentres es regirava com si no estiguera bé entre els braços dels companys i demanant a crits que el soltaren. En això pensaven! Tots havien vist que aquell maleït, en comptes de tirar-se damunt del Menut, intentava arribar fins al racó on tenia la roba penjada, per a buscar, sens dubte, la famosa faca, tan coneguda en les tavernes dels afores.

Fins i tot l’encarregat del forn va deixar cremar-se una tirera de pans per a ajudar a contindre’l, i ningú pensava subjectar l’agressor, tots convençuts que l’infeliç no havia de passar del primer arravatament.

Va aparéixer l’amo del forn. Quina orella que tenia! L’havien despertat els crits i el garreig, i allí estava, quasi en calçotets.

Tots van tornar a la faena, i la sang de Tono va desaparéixer en les entranyes de la pasta, tornada a pastar.

El xicon es mostrava benèvol, amb una bondat que feia fredat. No havia passat res: una broma de les que es veuen cada dia. Coses de xicons, que els hòmens han de perdonar. Entre companys... I va seguir treballant, però amb més ardor, sense alçar el cap, desitjant acabar com més enjorn millor.

El Menut mirava a tots fixament i encollia els muscles amb certa arrogància, com si, en haver trencat la timidesa, li costara faena tornar a recobrar-la.

Tono va ser el primer a vestir-se i va eixir acompanyat fins a la porta pels bons consells de l’amo, que ell agraïa amb cabotades d’aprovació.

Quan se’n va anar el Menut, al cap de mitja hora, els camarades el van acompanyar. Li van fer milanta oferiments. Ells s’encarregarien d’ajustar les paus a la nit; però mentrimentres, quietet a casa, i a evitar una mala trobada, així que no tocava eixir en tot el dia.

La ciutat despertava. El sol enrogia els ràfols, els guardes de la nit es retiraven a buscar el relleu i en els carrers només que es veien les llauradores carregades de cistelles fent cap al mercat.

Els forners deixaren el Menut a la porta de sa casa. Va vore com s’allunyaven, i encara es va quedar un moment immòbil, amb la clau al pany, com si fruïra de vore’s a soles i sense protecció. Per fi s’havia convençut que era un home; ja no sentia dubtes cruels i somreia satisfet en recordar l’aspecte del xicon en caure de genolls i xorrant sang. 

Guilopo! Parlar tan lliurement de la seua xicona! No, no volia arreglar-ho amb ell.

En rodar la clau va sentir que el cridaven:

–Menut! Menut!

Era Tono, que eixia de darrere d’un cantó. Més ben dit: l’esperava. I junt amb un tremolor instintiu, va experimentar certa satisfacció. Li sabia mal que li perdonaren el colp, com si ell fóra un irresponsable.

En vore l’actitud agressiva de Tono, es va posar en guàrdia, com un gall crespat; però els dos es van contindre, en notar que cridaven l’atenció d’uns obrers que amb el saquet al muscle passaven camí de la bastida.

Es van parlar en veu baixa, amb fredor, com dos bons amics, però tallant les paraules com si les mossegaren. Tono venia a arreglar l’assumpte ràpidament: tot es reduïa a dir-se quatre paraules en lloc retirat. I com a home generós, incapaç d’ocultar l’extensió de l’entrevista, va preguntar al xic: 

–Portes ferramenta?

Ell, ferramenta? No era dels valents que van a tothora amb la faca a la renyonada, però tenia a dalt un ganivet que va ser de son pare i anava a agarrar-lo. Un moment d’espera res més. Obrí el portal, es va enfilar per l’escaleta estreta i arribà en un vol dalt.

Va baixar al cap d’uns quants minuts, però pàl·lid i inquiet. L’havia rebut sa mare, que s’arreglava per a anar a missa i al mercat. La pobra vella estranyava aquella eixida, i havia hagut d’enganyar-la amb mentires penoses. Però ja estava allí carregat. En voler, Tono... a on vullgues! No trobaven un carrer desert. Les portes s’obrien, per a fer fora l’atmosfera fètida de la nit, i les graneres arrapaven les voreres, tirant núvols de pols als rajos oblics d’aquell sol roig que aguaitava a l’extrem dels carrers com per una bretxa.

A tot arreu, guàrdies que els miraven amb ulls vagues, com si encara no estigueren desperts; llauradors que, amb la mà al cabestre, guiaven el carro de verdura, escampant pels carrers la fragància fresca del camp; velles arrugades amb la toca accelerant el pas com esperonades per les campanes que voltejaven en les esglésies pròximes; gent, en fi, que en vore’ls agarrats, cridaria o s’afanyaria a separar-los. Quin escàndol! És que dos hòmens de bé no podien pegar-se amb tranquil·litat en tota València?

Als afores, el mateix moviment. El matí, amb l’excés de llum i activitat, embolicava els dos tranuitadors, com per a avergonyir-los de la seua obsessió. El Menut sentia cert decaïment, i inclús va provar a parlar. Reconeixia la imprudència. Havia sigut el vi i la falta de costum; però havien de pensar com a hòmens, i el que ha passat... passat. ¿No pensava Tono en la dona i els xiquets, que podien quedar més desemparats que estaven? Ell encara veia la seua velleta i la mirada ansiosa amb què el va seguir en deixar-la. Què menjaria la pobra si es quedava sense fill?

Però Tono no el va deixar acabar. Gallina!, morral! I per a contar-li tot això anaven roders pels carrers? Ara mateix li trencava la cara.

El Menut es va fer arrere per a evitar el colp. També ell va mostrar desitjos d’agarrar-se allí mateix; però es va contindre, en vore una tartana que s’acostava lentament, balancejant-se en passar pels clots de la ronda i amb el conductor encara mig dormint. 

–Xe, tartaner... para!

I abalançant-se a la portella, la va obrir amb estrèpit i va convidar a pujar a Tono, que retrocedia amb sorpresa. Ell no tenia diners: ni açò. I ficant-se una ungla entre les dents, tirava cap a fora.

El jove volia acabar prompte. «Jo pagaré.» I inclús va ajudar a pujar el seu enemic, entrant després d’ell i pujant amb prestesa les persianes de les finestretes.

–A l’hospital!

El tartaner va fer repetir un parell de vegades l’adreça, i com li recomanaven que no s’afanyara, va deixar rodar el carruatge amb mandra pels carrers de la ciutat.

Va sentir soroll darrere d’ell, crits ofegats, xoc de cossos, com si rigueren fent-se cosconelles, i va maleir la seua mala sort, que tan malament començava el dia. Devien ser borratxos que, després de passar la nit, en una arrancada d’embriaguesa plorona no volien gitar-se sense visitar algun amic malalt. Com li devien posar els seients!

La tartana passava lenta entre el tràfec matinal. Les vaques de llet, d’esquelleria monòtona, oloraven les rodes; les cabres, espantades pel rossí, s’apartaven fent sonar les campanetes i balancejant els braguers; les comares, recolzades en les graneres, miraven amb curiositat aquelles finestretes tancades, i inclús un municipal va somriure maliciosament, assenyalant-la a uns veïns.

Tan de matí i ja anaven pel món amors «de contraban»!

Quan va entrar al pati de l’hospital, el tartaner va botar del seient, i acariciant el cavall va esperar inútilment que baixaren aquell parell de borratxos.

Va anar a obrir, i va vore que per l’estrep de ferro regallaven fils de sang.

–Socors!, socors! –va cridar obrint d’un colp. 

Va entrar la llum a l’interior de la tartana.

Sang pertot arreu. Un en terra, amb el cap al costat de la portella; l’altre a la banqueta, amb la faca a la mà i la cara blanca com de paper mastegat.

Va acudir la gent de l’hospital i van buidar, tacant-se fins als colzes, aquella tartana, que pareixia un carro del matador carregat de carn morta, esgarrada, foradada pertot arreu.

Conte extret de Contes Valencians 2editat per Llibres de l'Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat