Estan les Illes, sí, les majors, les Balears i Pitiüses, però al sud valencià el sintagma, en singular, l’Illa, així dit pels seus naturals, designa un illot enfront del cap de l’Aljub. Un illot, però, habitat, amb un poble constituït, hui dia pertanyent al municipi d’Alacant. És l’illa Plana o també dita de Nova Tabarca. Els seus habitants llueixen encara en els seus cognoms (Manzanaro, Pianelo, Leoni, etc.) el seu passat genovès. Ep! He dit genovès, no italià. La llengua, però, és des de fa segles la que adoptaren de la terra ferma, el català, que conserven amb orgull des que els seus avantpassats la feren seua al segle XVIII. Són els tabarquins.
L’illa Plana, de Santa Pola, hui Nova Tabarca o simplement Tabarca, com l’homòloga de la costa tunisiana, és descrita des de l’antiguitat. Ja Aviè (segle IV) l’esmenta en l’Ora maritima que escrigué, tot i que afegeix que allà, a Planèsia, habitaven els gimnetes, la qual cosa, però, sembla difícil que fóra així per les dimensions tan petites de l’illa. Segles abans, Estrabó (segle I), a la Γεωγραφικά, o Geographiká, indicà l’existència de dos illots propers a Hemeroscopeíon o Diànium (Dénia), Planèsia i Plumbària. Altrament, el geògraf àrab al-Idrīsī (segle XII), a la descripció que fa d’Alandalús, cita l’illa d’Iblanīsa (transcric segons els cànons de l’àrab clàssic) juntament amb el Tarf an-Nathūr «el promontori del vigia». Joan Antoni Maians (segle XVIII), autor de Ilici, hoy la villa de Elche, fa un exercici d’erudició per a atribuir el nom de l’illa als grecs focencs de Marsella. Així, Planèsia ‒diu‒ seria un derivat del verb grec παραπλανήσει (paraplanísei, «enganyar»), anomenada així pel perill que representaven els seus esculls per a la navegació, dissimulats entre la mansuetud de les aigües, i, d’aquí, que el navegant poguera enganyar-se.
L’illa era també anomenada de Santa Pola i de Sant Pau. L’historiador Gaspar Escolano, a les Décadas (segle XVII), escriu que tal nom era una corrupció d’Apollonis insula o Sacrum Palladis, és a dir, «l’illa d’Apol·lo» o «el temple de Palas»; interpretació que féu seua l’elxà Vicent Bendicho, degà i cronista d’Alacant, també al segle XVII. Illa de Santa Pola fou el nom que lluí fins al segle XVIII, i precisament per això el municipi homònim rebé tal nom. En 1769, l’establiment a l’illa dels captius genovesos de l’illa de Tabarca tunisiana, alliberats per la intervenció del rei Carles III d’Espanya (aleshores els valencians ja patien la Nova Planta borbònica) determinà el canvi de nom, Nova Tabarca.
Des de mitjan segle XX s’han organitzat excavacions arqueològiques, marines i terrestres, a la zona, les quals han trobat gran quantitat de vestigis d’època romana, generalment àmfores dels navilis que naufragaren als voltants. Fins i tot hi ha qui parla d’un assentament permanent a l’illa entre els segles IV i VI. No tenim, però, notícies del període andalusí més enllà de referències geogràfiques. Des dels inicis del període cristià (valencià) l’illa pertanyé a Elx. El 18 de febrer de 1337, el senyor de la «vila d’Elx i lloc i castell de Crevillent», l’infant Ramon Berenguer (fill del rei Jaume II), donà permís al Consell d’Elx per a construir una torre de defensa a l’illot, que fins aleshores servia de recolzament en les activitats pesqueres dels elxans des de la hui Santa Pola. Ara bé: la Santa Pola poble, val a dir-ho, no es fundà fins al 3 de novembre de 1527.
El Consell d’Elx, gelós de la seua jurisdicció sobre l’illa i costa adjacent, decretà en 1370 que les captures fetes en aquelles aigües foren dutes a Elx i no a uns altres llocs sense l’autorització del Consell elxà. Això provocà frecs amb la veïna Alacant, ja que els seus pescadors també pescaven a la zona. En 1401 foren denunciades les activitats d’un pescador alacantí, de nombre Jaume Guill, que feia cas omís a les advertències elxanes. Arran d’això, el Consell de la capital del Baix Vinalopó aprovà armar una barca que fera de guardacostes i impedira la presència de pescadors furtius o d’altres poblacions que no acataren les resolucions del govern d’Elx.
Aleshores, durant tota l’edat mitjana i part de la moderna, la pirateria era un problema endèmic a la costa valenciana. Els pirates, majoritàriament de Granada i la costa de Barbaria, utilitzaven l’illa com a base d’operacions en llurs incursions. D’aquí la reclamació d’una torre de defensa, autoritzada pel senyor Ramon Berenguer, que no arribà a construir-se. En 1417, un veí d’Alacant, Bartomeu Vidal, demanà al Consell elxà que la construïra per a prevenir els atacs dels pirates, però… Vet ací el problema, el de sempre, qui l’havia de pagar? L’illa restà, de moment, sense torre. Elx i Crevillent es convertiren en baronia de Barcelona entre el 1391 i el 1460. Després revertí a la corona però, en agost de 1470, la família castellana dels Cárdenas fou gratificada amb la senyoria d’Elx, Crevillent i tot l’actual Baix Vinalopó. Gutierre de Cárdenas havia estat un servidor fidel de la infanta Isabel de Castella, l’esposa del rei catalanoaragonés Ferran II. El rei dels valencians cedí Elx i Crevillent a la seua muller i aquesta, alhora, la donà al seu caudatari. Vegeu: començava llavors la introducció en terres valencianes d’una noblesa aliena al Regne. Els d’Elx no l’acceptaren i fins i tot amenaçaren de sollevar-se, però fou debades.
Ferran II s’havia casat amb la infanta Isabel, la germana del rei castellà Enric IV. Germana ‒atenció!‒ que li feia la guitza al germà. Volia ser reina i Ferran, el fill del rei Joan II de la Corona de catalans i aragonesos, volia assegurar-se la successió al seu pare. Així, doncs, es casaren a Valladolid, el 19 d’octubre de 1469. No es casaren per amor, no; almenys no Ferran, que preferia unes altres dones, molt més agraciades físicament que la seua. Però, en fi, es casaren i vet ací l’embolic: el Ferran no, però sí els seus successors, que condemnaren valencians, balears i catalans estrictes a tenir el mateix rei que els castellans (espanyols). Ja aleshores els castellans es consideraven els únics «espanyols» possibles, amb «llicència» ‒se l’atorgaven‒ per a actuar en els regnes perifèrics de la Península Ibèrica. I vegeu: Isabel ho féu. Tan aviat com se li concedí la senyoria d’Elx i Crevillent la cedí a un servidor seu. En els anys de don Gutierre fou feta la primera fitació dels termes d’Elx i Alacant, entre els anys 1480-83. L’illa Plana o de Santa Pola, òbviament, restà dins de la jurisdicció elxana.
A la crònica de Vicent Bendicho llegim que hi havia una gran quantitat de conills a l’illa, i que era costum del duc de Maqueda i marquès d’Elx (el successor de don Gutierre), don Bernardino de Cárdenas, organitzar-hi caceres. Bendicho també explica l’anècdota que en una de tals excursions cinegètiques restà un gos del duc a l’illa. Sembla que era un gos molt estimat pel duc-marquès, que envià a l’illa una barca amb vint-i-quatre homes perquè el cercaren. La barca hi anà però no hi tornà. Els pirates de Barbaria eren allà i apressaren tots els homes de don Bernardino, els quals foren duts captius al nord d’Àfrica.
El problema de la pirateria nord-africana no es resolgué fins que l’illa no fou habitada de manera permanent. Aleshores tenia vigència la frase «hi ha» o «no hi ha moros a la costa». A l’illa de Tabarca, a Tunis, hi havia establerta una colònia genovesa dedicada a la pesca del corall. Eren allà perquè el bei (governant otomà) de Tunis li ho permetia. En 1741 la Tabarca genovesa de Tunis fou conquerida pel bei. Carles III intervingué per a alliberar els habitants genovesos de l’illa i, efectivament, foren alliberats. Un contingent anà a Sardenya i fou establert a l’illa de Sant Pere (en llengua lígur ‒genovesa‒ tabarquina Uiza de San Pé). Un altre grup anà a Alacant i en 1769 fou establert a l’illa Plana. Carles III hi manà construir un poble nou de noval planta, fortificat. Els genovesos de la costa de Sardenya conservaren la seua llengua lígur fins a hui, en canvi, els que anaren al Regne dels valencians es valencianitzaren de seguida. Hui dia encara romanen els seus llinatges d’origen lígur: Chacopino, Ruso, Parodi, Leoni, Manzanaro, Luchoro, Pianelo, Gandolfo. L’establiment dels tabarquins significà el canvi de jurisdicció de l’illa. L’illa passà a dependre d’Alacant, de la qual hui és pedania. Al segle XVIII nasqué un poble nou, el lloc de Sant Pau o també dit Nova Tabarca, amb una població ‒diguem-ne‒ peculiar. La insularitat els ha salvat, de moment, de la castellanització obsessiva que pateix Alacant des dels anys quaranta del segle passat. El català, afortunadament, encara es transmet de pares a fills. L’entorn natural, afortunadament, gaudeix de protecció; la llengua pròpia, però, dissortadament no. O, si més no, els que manen a Alacant, té igual el partit que siga, no hi pensen. Munten un museu i el fan «museo», en castellà només. Ep!: la llengua pròpia del país és la que és, també a Alacant, que no debades els alacantins anomenem, sempre en valencià, la nostra terra «la millor terreta del món». Altrament, val a dir que Nova Tabarca és un lloc de pelegrinatge turístic a l’estiu, fins al punt que no s’hi pot estar de la gernació que s’hi congrega. Ara, però, quan us escric, hi podeu anar, des d’Alacant o des de Santa Pola, i gaudir-ne, de la natura i dels seus habitants.
