Venjança moruna

Quasi tots els qui ocupaven aquell vagó de tercera coneixien a Marieta, una bona mossa vestida de dol, que, amb un xiquet de bolquerets al braç, s’estava al costat d’una finestreta, defugint les mirades i la conversa de les veïnes.

Les velles llauradores la miraven, unes amb curiositat i altres amb odi, a través de les anses de les cistelles enormes que portaven i dels fardells que descansaven damunt dels genolls amb totes les compres fetes a València. Els hòmens, mastegant el caliquenyo, li pegaven unes ullades ardoroses de desig.

En tots els extrems del vagó es parlava d’ella, se’n contava la història. Era la primera vegada que Marieta s’atrevia a eixir de casa després de faltar el marit. Tres mesos havien passat des de llavors. Sens dubte, sentia por de Teulaí, el germà menut del marit, un subjecte que amb vint-i-cinc anys era el terror del districte; un amant enfollit de l’escopeta i la valentia, que, en nàixer ric, havia abandonat els camps per a viure unes vegades als pobles, per la tolerància dels alcaldes, i unes altres a la muntanya, quan s’atrevien a acusar-lo els qui el volien malament.

Marieta pareixia satisfeta i tranquil·la. Oh, la mala pell! Amb una ànima tan negra, i mireu-la que guapota, majestuosa; pareixia una reina.

Els qui no l’havien vista mai, s’extasiaven davant de tanta bellesa. Era com les marededéus patrones dels pobles: la cara amb transparència pàl·lida de cera, banyada a voltes per un onatge de rosa; els ulls negres, allargats, de pestanyes llargues; el coll superb, amb dos línies horitzontals que marcaven la finor de la blanca carnositat; alta, majestuosa, amb redonors fermes que al menor moviment es posaven en relleu davall del vestit negre.

Sí, era molt bonica. Així es comprenia la follia del pobre marit.

Debades s’havia oposat al matrimoni la família de Pepet. Casar-se amb una pobra, sent ell ric, era absurd; i encara ho pareixia més en saber-se que la nóvia era filla d’una bruixa, i, per tant, hereua de totes les seues males arts.

Però ell, ben ferm. La mare de Pepet va morir del disgust; segons que deien les veïnes, es va estimar més anar-se’n del món abans que vore a sa casa la filla de la Bruixa. I Teulaí, com que era un perdut que respectava ben poca cosa l’honor de la família, quasi va renyir amb el germà. No podia resignar-se a tindre com a cunyada una bona mossa que, segons que deien en la taverna testimonis presencials –i allí la reunió era d’allò més respectable–, preparava beuratges, ajudava sa mare a traure el sagí als xiquets vagabunds per a confeccionar uns ungüents ben misteriosos, i la untava els dissabtes a mitjanit, abans d’eixir volant per la ximenera.

Pepet, que es reia de tot, acabà casant-se amb Marieta, i amb això van ser de la filla de la bruixota les vinyes, les garroferes, la gran casa del carrer Major i les onces que sa mare guardava als baguls de l’estudi.

No estava bé. Aquell parell de llobes li havien donat algun beuratge, una gotada, tal vegada «pólvores seguidores», que, segons que afirmaven les veïnes més experimentades, lliguen per a sempre amb una força infernal.

La bruixa, arrugada, d’ullets malignes, que no podia travessar la plaça del poble sense que els xics l’acaçaren a pedrades, es va quedar a soles al casup dels afores, davant del qual no passava ningú a la nit sense fer el senyal de la creu.

Pepet va traure Marieta d’aquell antre, satisfet de tindre com a dona la més bella del districte.

Quina manera de viure! Les bones dones ho recordaven amb escàndol. Bé que es veia que el casament era per art del Maligne. Pepet a penes eixia de casa: descuidava els camps, deixava en llibertat els jornalers, no volia apartar-se ni un moment de la dona, i la gent, per la porta junta o per les finestres sempre obertes, sorprenia les abraçades, els veia perseguint-se entre riotes i carícies, en plena borratxera de felicitat, insultant amb la seua satisfacció a tots. Allò no era viure com a cristians. Eren gossos furiosos perseguint-se, amb la set de la passió mai extingida. Ah, la grandíssima perduda! Ella i la mare li abrasaven les entranyes amb els seus beuratges.

Bé es veia en Pepet, cada vegada més prim, més groc, més xicotet, com un ciri que es desfeia.

El metge del poble, l’únic que es burlava de bruixes, beuratges i de la credulitat de la gent, parlava de separar-los com a únic remei. Però els dos van seguir units: ell cada vegada més decaigut i miserable; ella fent-se grossa, ufanosa i superba, insultant la murmuració amb aires de sobirana. Van tindre un fill i al cap de dos mesos va morir Pepet, lentament, com una llum que s’extingix, cridant la dona fins a l’últim moment, estenent-li cap a ella les mans ansioses.

La que es va armar al poble! Ja estava allí l’efecte de les males begudes. La vella es va tancar al casup en tindre temor de la gent; la filla no va eixir al carrer en unes quantes setmanes i els veïns en sentien els laments. Per fi, alguna vesprada, desafiant les mirades hostils, va anar amb el xiquet al cementeri.

Al principi li tenia certa por a Teulaí, el cunyat terrible, per a qui matar era ocupació d’hòmens, i que, indignat per la mort del germà, parlava en la taverna de fer trossos de la dona i la bruixa de la sogra. Però feia un mes que havia desaparegut. Devia estar amb els roders a la muntanya, o els «negocis» l’haurien portat a l’altre extrem de la província. Marieta es va atrevir per fi a eixir del poble, a anar a València a comprar...

Ah, la senyora! Quina importància es donava amb els diners del pobre marit! Tal vegada buscava que els senyorets li digueren alguna cosa, en vore-la tan guapota...

I hi havia en tot el vagó un murmuri hostil, les mirades afluïen a ella, però Marieta obria els ullots imperiosos, agarrava aire sorollosament amb gest de menyspreu, i tornava a mirar els camps de garroferes, les oliveres empolsegades, les cases blanques, que fugien traçant un redolí entorn del tren en marxa, mentres l’horitzó s’unflava al contacte del sol, que s’afonava entre espessos vellons d’or.

El tren va parar en una estacioneta i les dones que més havien parlat de Marieta es van afanyar a baixar, tirant per davant cistelles i cabassos. Unes es quedaven en aquell poble i deien adéu a les altres, a les veïnes de Marieta, que encara havien de caminar una hora per a arribar a casa.

La viuda bella, amb el xiquet al braç i recolzant a l’anca, forta, la cistella de comprar, va eixir de l’estació amb pas lent. Volia que l’avançaren en el camí aquelles dones hostils, que la deixaren anar a soles, sense haver de patir el turment de les seues murmuracions.

Als carrers del poble, estrets, torts i de ràfols avançats, hi havia poca llum. Les darreres cases s’estenien en dos fileres al llarg de la carretera. Més cap allà es veien els camps, que blavejaven amb l’arribada del crepuscle, i al lluny, sobre l’ampla i empolsegada faixa del camí, es marcaven com un rosari de formigues les dones que, amb els fardells al cap, feien cap al poble del costat, la torre del qual aguaitava darrere d’una lloma –se’n veia el sostre de teules envernissades, brillants amb l’últim reflex del sol.

Marieta, mossa brava, va sentir sobtadament certa inquietud en vore’s a soles en el camí. Era molt llarg i es faria de nit abans d’arribar a casa.

Sobre una porta es bellugava el ram d’olivera, empolsegat i sec, indicador d’una taverna. Davall, i d’esquena al poble, hi havia un home xicotet, recolzat a la polleguera i amb les mans a la faixa.

Marieta es va fixar en ell... Si en girar el cap resulta que era el cunyat, Mare de Déu, quin sortit! Però segura que parava encara molt lluny, va tirar avant, assaborint la idea cruel de la trobada, tot i que la creia impossible, tremolant en pensar que fóra Teulaí qui hi havia allà a la porta de la taverna.

Va passar pel costat sense alçar els ulls.

–Bona vesprada, Marieta.

Era ell... I la viuda, davant la realitat, no va experimentar l’emoció de moments abans. No podia dubtar. Era Teulaí, el bàrbar de somriure traïdor, que la mirava amb aquells ulls més torbadors i cruels que les seues paraules.

Va contestar amb un «hola!» desmaiat, i ella, tan gran, tan forta, va sentir que les cames li fallaven i inclús va fer un esforç perquè el xiquet no li caiguera del braç.

Teulaí somreia amb malícia. No hi havia cap raó per a espantar-se. Que no eren parents? S’alegrava de la trobada; l’acompanyaria al poble i pel camí xarrarien d’uns quants assumptes.

–Avant, avant –deia l’homenet.

I la dona va seguir darrere d’ell, submisa com una ovella. Quin contrast poc fi aquella dona gran, poderosa, de músculs forts, que pareixia que rossegava Teulaí, desnerit, miserable i roín, en el qual únicament delataven el caràcter les punxades de llum estranya que li desprenien els ulls. Marieta sabia del que era capaç. Hòmens forts i valerosos havien caigut vençuts per aquella mala bèstia.

En la darrera casa del poble, una vella canturrutxava i agranava el portal.

–Bona dona, bona dona! –va cridar Teulaí.

La bona dona deixà la granera i va acudir. Era massa cèlebre el cunyat de Marieta en moltes llegües a la redona per a no ser obeït immediatament.

Va agarrar el xiquet del braç de la cunyada, i sense mirar-lo, com si volguera evitar un entendriment indigne d’ell, el va passar al braç de la vella, i li encarregà que el cuidara... Era qüestió de mitja hora: tornarien de seguida a buscar-lo, quan acabaren cert encàrrec.

Marieta es posà a xanglotar i s’abalançà al xiquet per a besar-lo, però el cunyat la va espentejar.

–Avant, avant.

Es feia tard.

Subjugada pel terror que inspirava aquell homenet verinós a qui envoltava, va tirar avant, sense el xiquet i sense la cistella, mentres la vella, alhora que se senyava s’afanyà a entrar a casa.

Ben poc es distingien com a punts indecisos en el camí blanc les dones que anaven al poble. Els vapors marrons en fer-se fosc s’estenien ran dels camps, l’arboreda prenia un to de blau fosc, i a dalt, al cel de color violeta, palpitaven les primeres estreles. Van continuar en silenci uns quants minuts, fins que Marieta es va detindre com una decisió inspirada per la por... El que haguera de dir-li, tant podia dir-li-ho allà com en una altra part. I li tremolaven les cames, balbotejava, i no s’atrevia a alçar els ulls per a no vore el cunyat.

Allà lluny sonaven rodes i veus allargades es cridaven a través dels camps, esgarraven l’ambient silenciós del crepuscle.

Marieta mirava amb ansietat el camí. Ningú. Estaven a soles el cunyat i ella.

Ell, sempre amb el somriure infernal, parlava amb lentitud... El que havia de dir-li era que resara, i si sentia por, podia tirar-se el davantal per la cara. A un home com ell no li mataven un germà impunement.

Marieta es va fer arrere, amb l’expressió aterrida de qui desperta en ple perill. La seua imaginació, ofuscada per la por, havia concebut abans d’arribar allí les brutalitats més grosses: pallisses horroroses, el cos magolat, la cabellera arrancada; però... resar i tapar-se la cara! Morir! I tal enormitat dita tan fredament!...

Amb paraula atropellada, tremolant i suplicant, va intentar entendrir-lo. Tot eren mentires de la gent. Al seu pobre germà l’havia volgut amb l’ànima, el volia encara; si havia mort, va ser per no creure-la a ella, a ella que no havia tingut valor per a ser esquiva i freda amb un home tan enamorat.

Però el valent l’escoltava accentuant cada vegada més el somriure, que ja era una carassa.

–Calla, filla de la Bruixa!

Ella i sa mare havien mort el pobre Pepet. Tot el món ho sabia; l’havien consumit amb males begudes... I si ell l’escoltava ara, seria capaç d’embruixar-lo també. Però no, ell no cauria com el fava del germà. I per a provar la seua fermesa de hiena, sense altre amor que el de la sang, va agarrar amb les mans ossudes la cara de Marieta, la va alçar per a vore-la més de prop, contemplant sense emoció les galtes pàl·lides, els ulls negres i ardents que brillaven després de les llàgrimes.

–Bruixa... enverinadora!

Xicotet i miserable en aparença, va abatre d’una espenta la bona mossa, va fer caure de genolls aquella supèrbia màquina de carn dura, i retrocedint va buscar alguna cosa a la faixa.

Marieta estava espantada. Ningú pel camí. Allà lluny els mateixos crits, el mateix sorollet de rodes; cantaven les granotes en un toll proper; en els màrgens escamaven els grills, i un gos udolava lúgubrement allà en les darreres cases del poble. Els camps s’afonaven en els vapors de la nit.

En vore’s sola i convéncer-se que estava a punt de morir, va desaparéixer tota l’arrogància de bona mossa, es va sentir dèbil, com quan era xiqueta i li pegava sa mare, i va esclatar a plorar.

–Mata’m, mata’m! –va gemecar alhora que es tirava a la cara el davantal negre enrotllant-se’l al cap.

Teulaí es va acostar a ella impassible, amb una pistola a la mà. Encara va sentir la veu de la cunyada gemecant a través de la tela negra amb laments de xiqueta, que li pregava que la rematara prompte, que no la fera patir, intercalant les súpliques entre fragments d’oracions que recitava de manera atropellada. I com a home experimentat, va buscar amb la boca de la pistola en aquell embolcall negre i disparà els dos canons alhora.

Entre el fum i els esclafits es va vore a Marieta alçar-se com impulsada per un ressort i desplomar-se amb una garreig d’agonia que li va desordenar la roba.

En la massa negra i inerta van quedar al descobert les calces blanques de redonor seductora, que s’estremí amb la darrera ranera.

Teulaí, tranquil com un home que a ningú té por i que té en últim terme un refugi a la muntanya, va tornar de seguida a buscar el nebot, satisfet de la gesta.

En agarrar el xiquet de mans de la vella, aterrida, quasi va plorar.

–Pobret!, pobret meu! –va dir besant-lo.

I la consciència de tio s’inundava de satisfacció, segur d’haver fet pel xiquet una cosa gran.

Conte extret de Contes Valencians 2editat per Llibres de l'Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat