Pietat

Tingué la sang freda d'esperar que acabara i, tot just en el clímax, relliscà amb determinació el ganivet de sota el coixí, li alçà el cap agarrant-li dels cabells des del bescoll i li clavà el primer esguard fred i esgarrifós que s'havia gestat pacientment durant tots aquells anys. Sense cap pietat, li assestà un tall al coll amb tal fermesa que qualsevol hauria pensat en la destresa del degollament d'un magistral escorxador.

L'execució fou, malgrat no haver estat assajada, perfecta. La sang borbollejava en cabaloses riuades vermelles i no trigà a dessagnar-se. Es delectà amb la bellesa de l'espectacle fins al final. Sentí el calfred del no penediment; la no significació o paradoxa del seu nom: un plaer sibil·lí que culminava amb les darreres raneres de son pare. Aquell cos de carn excessiva, esbarriada, pesada i pudent que ja no tornaria a esclafar-ne el seu.

Ja no pogué oblidar mai aquell tuf de loció d'afaitat que el perseguiria com la banda olfactiva de la resta de la seua vida.

Empastifada amb la sang del porc, aconseguí d'una espenta fer redolar el cos fins al terra desempallegant-se del seu pes. Tremolà davant el gran terrabastall de la caiguda del fardell contra el sòl. Havia caigut de bocaterrosa i els glutis, encara trèmuls, oferien l'espectacle sufocant d'un cul escanyat en la seua base pel pantaló enrotllat. Tot seguit, un pensament llampant, aquella sang, fins i tot detestant-la, també n'era part, de la seua, i notà que aquell mateix verí transitava per les seues venes i que, per a aquest, no existia cap antídot; impossible de desprendre's d'ell.

Corria sense remei la maledicció per totes les seues entranyes, alimentava i nodria tots els òrgans del cos. Copava fins l'últim i més menuts dels intersticis, sentia el fàstic infinit i se n'anà al vàter a vomitar part d'allò fins escopir sang: percebé un alleujament instantani per no mitigar aquesta sensació. S'aturà a contemplar-lo durant una hora. Tota mena d'imatges circularen davant els seus ulls.  Allí al terra no li semblà tan terrible el seu botxí; la bestiola pareixia tan inofensiva, una innocent pila de carn fresca i sang lluenta. Un cos reduït a l'amable i tranquil·la candidesa de les coses inerts. Allò era impossible que poguera causar-li el més mínim dany, o això es pensava. Una vegada més “David derrocà Goliat” es digué. I amb aquesta pensa es reconfortà i s'adelità tota la vesprada. Llavors comptava amb catorze anys i una vida per davant, o això es pensava.

 

MAGDALENA GARCIA

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat